Octubre és un mes d’impàs a Menorca. La temporada turística va perdent intensitat, els/les visitants van marxant, i les persones que continuen venint ens aporten ja un tipus de turisme menys invasiu que el que hem hagut de sofrir els últims anys durant els mesos punta de l’estiu. Dels diversos racons de l’illa, el centre de Ciutadella és un dels que ha vist com, de forma progressiva, la invasió del turisme de masses feia impossible gaudir de l’embruix que sempre l’ha caracteritzat. És cert que també fa goig veure el poble animat, veure un ambient més atapeït, veure com l’antiga capital de Menorca bull de la vida estival pròpia de la temporada. Però no és menys cert que cada cop és més intens el debat sobre si hem de permetre que el poble es converteixi progressivament en un parc temàtic abocat a la gentrificació.

Quan les temperatures comencen a baixar, quan les nits comencen a arribar més d’hora, quan la vida turística abandona l’indret, quan arriba el mes de novembre… les ombres de Ciutadella tornen a guanyar el seu espai privilegiat en l’imaginari del poble. Hi ha una experiència que ningú (resident o visitant) s’hauria de perdre: passejar pels carrerons del centre històric de la ciutat de ponent a la matinada, en soledat, i deixar-se emportar pels ecos de la tumultuosa història d’un indret carregat de màgia, història, llegendes i inquietuds. És una de les moltes coses que Carlos Garrido, autor del cèlebre Menorca mágica (1990), va fer durant les seves estades al territori. En el sisè capítol del llibre, de títol ‘Ciutadella de las sombras’, ens mostra el seu sublim retrat de l’atmosfera tan particular de l’indret:

Ciutadella es una ciudad de sombras. Por las noches de invierno, cuando el silencio cae sobre todos los rincones, el centro antiguo de la villa parece dibujado al aguafuerte. Las sombras son más profundas, más ‹‹reales››, que estas luces semejando manchas de claridad en un paisaje de magmática penumbra.

(1990, p. 158).

A més de les ombres, Ciutadella és el receptacle de la tragèdia. Al 1558, l’anomenat ‘Any de la Desgràcia’, fou assetjada i envaïda per la flota turca. Va ser completament destruïda, arrasada, i la seva població exterminada fins a la meitat, entre els/les que van morir en la batalla i els/les que van ser fets presoners/es. Capital noble i eclesiàstica de l’illa, la ciutat de ponent es va replegar en sí mateixa llepant-se les ferides, i una de les coses que va fer va ser reconstruir les seves muralles medievals, que li donaren de nou una unitat i seguretat que havien estat arrasades. El seu caràcter conservador, religiós, supersticiós i intransigent es tornava a erigir més reforçat que mai.

Avui en dia ja fa segles que gairebé queden un parell d’escletxes de les antigues muralles: el 'Bastió de sa Font' i el 'Bastió d'es Governador'. Però encara és possible sentir un alè del que va ser Ciutadella en el seu moment. Encarar el carrer Major d’Es Born i entrar al casc històric del poble en una silenciosa nit d’octubre o hivern és com viatjar en una màquina del temps. És evident que el que ens trobem pels serpentejants carrerons peatonals no és exactament el mateix que hi podríem haver trobat al segle XVII, quan les històries de bruixes i fantasmes feien estremir la poruga i beata població de ponent. Però sí es pot percebre un eco llunyà, un romanent misteriós de les ombres que dansaven pel laberint obscur encerclat per les muralles que, segles enrere, es tancaven a les nou del vespre i no s’obrien fins les sis del matí, aïllant hermèticament la població de qualsevol ingerència externa.

És en aquest laberint delimitat i nocturn on ens podem abstreure al passat on la població vivia atemorida per les seves supersticions. Les ombres van prendre vida pròpia i es van cristal·litzar en esdeveniments concrets com la histèria col·lectiva contra una figura arquetípica com és la de la bruixa. Ciutadella fou un dels diversos llocs propicis per a que es materialitzés el pànic als embruixaments, en especial durant el segle XVII, arrelats en una conjunció de circumstàncies socioeconòmiques que provocaren l’esclat violent contra una part de la població que fou assenyalada i estigmatitzada. En el seu llibre Brujas, médicos y el Santo Oficio (1990), José Luis Amorós traçà un mapa magnífic sobre la realitat de la bruixeria a Menorca, bussejant en els fets concrets però també dibuixant un encertat mapa general:

Se ha dicho, y parece cierto, que la brujería nace de la debilidad, del temor, del sufrimiento, de la enfermedad y de la angustia. En esta situación, la bruja surge como un chivo expiatorio: consuela al afligido, que encuentra en ella las causas de su aflicción, asume la responsabilidad de la mortalidad y de los matrimonios fallidos, de las malas cosechas, de las desgracias personales. Pero al mismo tiempo, la bruja era la persona a la que se recurría in extremis, pues era considerada como la única conocedora de los secretos de la naturaleza y del corazón. Esta relación de dependencia con la bruja, empero, era muy frágil, pues bastaba un error, un malentendido, para que lo que había sido una buena intención, se tomara como venganza. El mundo de la bruja era resbaladizo y se hundía bajo sus pies en cualquier momento. Se acudía a ella y al propio tiempo se la temía. En consecuencia, la gente necesitaba defenderse de ella en los malos momentos.

(1990, p. 11).

La Ciutadella post 1558, dolguda i temorosa, fou escenari privilegiat per a que la bruixa esdevingués (igual que passà a Barcelona amb Enriqueta Martí, de qui vam parlar en un article anterior) l’ombra junguiana de l’inconscient col·lectiu local, depositària de totes les pors i els recels de la població. Foren diversos els casos de persecució contra dones acusades de bruixeria, sent el de ‘Ses Erissones’ el més recordat. Àvia, mare i filla de la mateixa família, foren curanderes molt sol·licitades al poble, però igualment temudes, una dualitat com la que assenyalava Amorós en l’obra acabada de citar. Van ser acusades de bruixeria en múltiples ocasiones, fins que va arribar la tragèdia amb el cas de la mort de Juana de Olives i Martorell, acabada de casar amb Bernardo Olives de Nadal Martí i Despujol. Acusada d’haver maleït la noia, Joana Goñalons Comellas (la neta de les Erissones) fou condemnada a mort i executada a garrot vil el 1706.[1] Quelcom que passi per la Plaça de la Catedral de Ciutadella podrà sentir l’eco dels rumors sobre les bruixes. Enfront del monument religiós es troba la casa Olivar, residència de la família del noble Bernardo Olives, i a escassa distància de la qual (fent cantonada amb el carrer Major d’Es Born) s’especula que vivien les Erissones.

[1] Per més informació sobre la història de les Erissones, vegi’s el següent article de recent publicació: https://www.menorca.info/menorca/vivir-menorca/2022/10/31/1820041/erissones-brujas-mas-alla-del-mito.html

Els murs de Ciutadella foren una frontera física que encapsulava un imaginari entre el bé i el mal. En caure la nit, el 'bé' es quedava resguardat intramurs i el 'mal' es quedava vigilant a fora, però també prenia forma en les ombres que es movien clandestinament per l’interior i creuaven furtivament la frontera. En aquest respecte, es suposa l’existència d’un lloc de pas utilitzat tant per aquelles persones que treballaven a l’exterior i no arribaven a temps de creuar abans del toc de queda, com també per contrabandistes, bandits i, per suposat, com el seu propi nom indica, les bruixes. Era l’anomenat ‘Forat de ses Bruixes’. En un dels llibres més importants sobre la història i les costums del poble, Ciutadella Veia (1974), Joan Benejam en feia la següent referència:

[e]xistia a un carreró, entre es carrer de Sant Pere d'Alcàntara i es de la Puríssima, s'històric Forat de ses Bruixes, que conduïa ses aigos dins es valls. Era aquell forat una oberta bastant gran per poder-hi passar una persona molt acotada, entremig d'aranyes, escorpins i altres alimares; però quan arribaven a banda fora se trobaven a una altària de devers uns vint pams, i llavores tenien que davallar dins es valls per uns pestells que hi havia a sa paret, amb perill de caure i rompre's una cama.

(1974, p. 20).

Aquí no estaríem parlant només d’un espai físic, sinó també simbòlic, ja que és el lloc on es manifesta l’ombra col·lectiva de l’ostracisme social, un espai petit, fosc, fètid, ocult, prohibit. Un espai de transició entre dos mons, travessat principalment per aquells éssers que es refugien en l’obscuritat que els protegeix de la interrogació de les llums de la considerada societat de bé. Garrido ofereix aquesta explicació literària que redondeja la que va fer Benejam, més funcional:

Cuando se cerraban las puertas de Ciutadella, a las nueve de la noche en el sombrío invierno y a las diez en las despejadas noches estivales, el ‹‹furat de ses bruixes›› se constituía en punto de cita para los contrabandistas, aquellos que habían llegado tarde del campo, los que ‹‹festetjaven a les al·lotes dels mulins›› y, por supuesto, las brujas. Éstas llegaban en las altas horas de la madrugada, y al decir popular, entraban y salían con sorprendente facilidad del lugar. Este escondrijo era considerado, por lo tanto, como el orificio cloacal de la ciudad, el receptáculo de su parte oscura o rechazada. En él reinaban las brujas, a las que nadie veía pero a quienes culpaban de todos los males. Estaban en su lugar: en el agujero de las deyecciones sociales.

(1990, p. 161).

Quan algú s’endinsa en la bulliciosa vida nocturna de Ciutadella durant els mesos d’estiu, és impossible percebre l’eco d’aquestes històries populars. Només se’n faran ressò guies turístics/ques que fugin dels llocs més comuns de la història del poble i sàpiguen indagar un poc més enllà de les explicacions esquemàtiques que es donen al gruix de visitants. Però en moments com l’actual, a principis de novembre, amb la temporada estival ja finalitzada i els ecos de la nit de Samhain (antiga festivitat celta en la qual es basa l’actual Halloween) encara ressonant, és el moment ideal per passejar-se a mitjanit per l’antiga capital noble de Menorca i deixar-se embruixar per les seves llegendes. Sempre amb una visió crítica de les rígides jerarquies socials i les misèries autoritàries que condemnaren a persones estigmatitzades com les Erissones, però gaudint del silenci que s’obre pas de nou en la meitat fosca de l’any, després de l’ensordidor transitar de visitants que ja han marxat, i que ens permet escoltar de nou els sospirs que ens expliquen què s’amaga als carrerons del centre històric de Ciutadella.