31/10/2023
Foto por Gustave Doré
Fantasmes, vampirs, zombis, homes-llop, “Truco o Trato”… quan arriba el 31 d'octubre, és cada cop més habitual trobar-nos els carrers amb gent pul·lulant per les cases disfressada amb motius terrorífics (o disfressada sense més), celebrant la festa de Halloween, un model importat d’Estats Units que cada cop està més globalitzat.
Ara bé: quin és l’origen real d’aquesta festivitat més enllà del que ha absorbit la màquina trituradora del capitalisme occidental? Com amb quasi totes les festivitats que celebrem, els seus orígens són pagans, i es remunten en aquest cas a tradicions celtes. Seguint la roda d’estacions de l’any, els druides celebraven quatre moments crucials: Imbolic, Beltane, Lughnasa i Samhain. Aquesta última tenia lloc a principis de novembre i marcava el final de l'època de collites, pel qual es considerava l’entrada a la meitat fosca de l’any. És la celebració pagana que avui ha esdevingut Halloween.
Durant aquestes festivitats, es considerava que la línia entre el món dels vius i el món dels morts es tornava especialment fina i, de les quatre, Samhain era aquella en la que el vel es reduïa a la seva mínima expressió. Per tant, era el moment de l’any on les forces sobrenaturals tenien més incidència sobre la nostra dimensió. Els esperits dels morts tornaven al nostre plànol, i les famílies s’afanaven a rebre’ls amb abundància, ja que, si no, es podrien sentir desairats i transformar-se en forces venjatives i malèvoles. Se solien fer ofrenes amb menjar i encendre fogueres perquè es poguessin orientar.
També els esperits de la natura tornaven a la vida, i era igualment important atendre’ls, i d’aquí és d’on sorgí la tradició del “Truco o trato” que es replica en l’actualitat: les persones anaven a la recerca de dolços com una reminiscència a les ofrenes de menjar que es feien ancestralment, i es disfressaven amb motius sobrenaturals per a aconseguir una aparença similar a les forces espirituals i no ser atacades per aquestes. Va ser durant el segle XVI quan aquesta pràctica de recórrer les cases a la recerca de dolços amb una indumentària fantasmagòrica es consolidà en algunes zones rurals de cultura gaèlica.
De forma posterior, aquest costum rural de determinades zones de Gales i Escòcia s’anà escampant per les grans ciutats i, especialment a partir de l’emergència de la cultura de masses del segle XX, es consolidà com una festivitat mundialment reconeguda i practicada en indrets molt heterogenis, mantenint el ritual del “Truco o Trato” i el costum de disfressar-se d’entitats vinculades al món terrorífic i sobrenatural.
Per tothom és sabut que Menorca sempre ha estat terreny fèrtil per a les històries sobrenaturals, vehiculades de forma habitual tant per les rondalles rurals com per esdeveniments històrics que deixaren rere sí llegendes negres que veurem a continuació. No només ens podem remetre a fets històrics i a rondalles populars, sinó que els mateixos indrets físics de l’illa són terreny abonat a la imaginació, com veurem amb l'última entrada protagonitzada pel paisatge lunar de Favàritx.
D’aquesta forma, veurem com l’illa connecta amb la festivitat de Samhain tant a través de les seves rondalles populars (que remetrien a la seva versió originària i ancestral) com a través de les històries de fantasmes d’indrets com La Mola i el Castell de Sant Felip, les quals formen un cànon més contemporani propi de l’imaginari del que ara s’anomena Halloween. Sense oblidar, per descomptat, que més enllà de les rondalles i les llegendes vinculades a fets històrics, és el mateix territori de Menorca (com veurem en el cas del pou de Na Patarra) el que ofereix un marc incomparable perquè els éssers sobrenaturals facin sentir la seva veu en indrets molt diversos.
Potser l’indret més conegut del Barranc d’Algender sigui el Pas d’en Revull, llegenda similar a la del moro Xoroi. Sense oblidar, per descomptat, la història de Sa Nuvia d’Algendar. Malgrat això, hi ha una rondalla molt típica menorquina que també té com a escenari el barranc més conegut de l’illa, una rondalla amb la presència d’un ésser fantasmagòric que porta implícita una lliçó de vida.
Es conta que molt temps endarrere, hi havia un cabrer que solia passar per davant Sa Cova Murada. Un dia, va veure una dama que s’aclaria els cabells amb una pinta d’or. Aquest primer dia la va ignorar, i també al segon. Finalment, al tercer, fou ella qui li dirigí la paraula, per fer-li una pregunta: “Què prefereixes més, la pinta d’or o jo?”. El pagès, que tenia una visió pràctica de la vida, li contestà que la pinta. La dama, furiosa, li va llençar l’objecte als peus: “Jas! Seràs pobre tota sa vida”.
D’aquesta forma, es feia una crítica a la immediatesa dels beneficis materials, ja que si el pagès hagués triat a la dama, aquesta s’hauria casat amb ell i li hagués donat riqueses durant tot el que li quedava de vida.
Al territori espanyol hi ha diversos indrets que són considerats com a portals per accedir a l’inframon, i un d’ells el trobem al terreny de Torralba Vell: és el pou de Na Patarra. En l’actualitat no s’hi pot accedir, ja que des de fa molts anys hi ha una enorme figuera plantada a la seva entrada que bloqueja el pas.
No obstant, fa moltes dècades sí que s’hi podia accedir, i els relats eren esfereïdors, coincidint tothom que s’hi endinsava en l’asfixiant atmosfera que es desplegava a mesura que s’accentuava el descens. En principi compta amb 137 escalons, però hi ha qui diu que en realitat són 358. A mesura que es va baixant, augmenta la temperatura i la sensació d’ofegament, a més del so de l’aigua que cau i el fet que els escalons són cada cop més inestables i relliscosos.
Les llegendes illenques sempre han contat que el pou està infestat de bruixes i esperits, que es poden adherir a l’ànima de qualsevol que intenti descendir pels seus més de 50 metres de profunditat. A més, reafirmant el seu caràcter com a nexe entre dues dimensions, es diu que cada 24 de juny, a les 12 exactes del migdia, els rajos de sol arribaven nítidament al fons de la gruta: un nexe entre llum i foscor, entre el món dels vius i el seu revers sobrenatural.
La fortificació de La Mola és un indret de per si fantasmagòric i tenebrós, amb una història molt fosca i amb innombrables llegendes negres respecte de les persones de carn i os que van passar per ella mentre fou utilitzada com a espai de reclutament i càstig militar.
Tanmateix, hi ha una història concreta no fa referència als dissortats militars que van morir per ella, sinó que enllaça amb el món sobrenatural: la història de la Comptessa Rocamari, anomenada La Dama Blanca. Fou l’esposa de Federico Garrida Casadevante, segon cap de la Base Naval de Maó, detingut i afusellat per forces republicanes el 3 d’agost de 1936 com a represàlia pel seu suport al sollevament militar. Hercelia Solà Cuschieri (nom real de la comtessa) fou detinguda 20 dies després quan intentava fugir de l’illa en una fragata destí a Barcelona. Aleshores, fou afusellada i llençada a la mar des de la Punta de l’Esperó, indret de la fortalesa que és considerat el punt més a l’est de tota Espanya.
Aquí nasqué la llegenda: es diu que la dona va estar agonitzant diversos dies després d’haver estat afusellada, i que després de morir, el seu fantasma es convertí en una aparició habitual que va aterrir als residents de la fortalesa durant innombrables nits de captiveri. Cada 23 d’agost, aniversari de l’execució, els seus laments es feien especialment sorolloses, i es podia entreveure el seu vestit blanc lliscant fugaçment entre les roques de l’Esperó.
Un altre indret ple de fantasmes i llegendes esfereïdores és el Castell de Sant Felip, antiga fortificació de vigilància durant les dominacions angleses del segle XVIII que fou derruït amb la reconquesta espanyola. Precisament aquest fet va propiciar que el Castell es convertís en un lloc particularment sinistre, ja que d’ell només van quedar els seus sinistres i embrincats túnels subterranis.
En aquestes galeries (que encara es poden visitar avui en dia i que han estat objecte de, per exemple, rutes nocturnes teatralitzades) és on els rumors de nombroses històries sobrenaturals prenen força de nou, des de la suposada tomba del Governador Kane (que va morir al castell, però el sepulcre del qual mai ha estat localitzat) fins a les habituals llegendes sobre espectres de militars morts en combat que pul·lulen de nit fent sentir els seus gemecs pels sinuosos laberints, passant pels rumors sobre que els anglesos havien enterrat fastuosos tresors als soterranis de Sant Felip… que no s’han trobat mai.
Menorca és una illa de contrasts, cosa que es veu fàcilment en el seu paisatge. Des de les formes més suaus i homogènies de la costa sud, amb la seva vegetació verda i les seves platges de sorra blanca, fins a les àrees del nord més rocoses i escarpades, amb l’extrem nord del far de Cavalleria com a millor exemple d’una costa dominada per la fúria de la Tramuntana.
Però si hi ha un indret particularment fascinant, és Favàritx. Quan algú enfila cap a l’extrem nord-est de Menorca, arriba un punt on el paisatge a ambdós punts de la carretera li fa dubtar si encara està al planeta Terra. No és més possible que estiguem a la Lluna? La pedra pissarra agafa el protagonisme, i la imponent figura del far acaba robant el protagonisme un cop arribem al final del camí.
Quan és de nit, la llum de Favàritx podria semblar la llum del final del món. Particulars en especial són les nits de lluna plena. És en aquest moment quan el paisatge mostra la seva versió més onírica i sobrenatural, quan la llum de Selene confecciona un escenari místic on qualsevol realitat sobrenatural sembla més present que el món mundà que s’imposa durant la resta de temps.
Per Vincent Lozano
