Flavia, parles i escrius en castellà i en català amb la mateixa fluïdesa. Com funciona el cap creatiu bilingüe?

A casa jo sempre vaig sentir parlar català. Mon pare és català i els meus avis també. El català era habitual a casa: per a mi no és una llengua desconeguda. Ara bé, com decidesc emprar una llengua o l’altra per escriure? No ho sé. No és un procés del tot conscient, sinó que sorgeix en el moment en què ho faig.

La creació bilingüe té algun element estrany. Hi ha diversos autors que l’han treballada, però no he llegit mai ningú que s’assegués a escriure pensant de quina manera té lloc aquesta operació; qualcú que expliqui com es dona aquest procés. Sí que hi pot haver sonoritats, cadències o ritmes que tenen més sentit en castellà que en català, però la tria d’una llengua o l’altra no es deu exclusivament a això.

Andrea Mayo, que és un dels meus heterònims, per exemple, només escriu en català. Ja ha publicat un assaig i un llibre de relats.

A què es deu l’ús d’heterònims i pseudònims?

Per a mi, és una declaració de principis anticapitalistes. És la idea de combatre la “marca” en què hom es converteix després de tantíssims anys escrivint, com en el meu cas, que vaig publicar el primer llibre als desset anys. La meva obra està plena de passadissos i interconnexions, i la gent se’n comença a adonar. Hi ha un capítol de la novel·la Haru dedicat al penediment, i el meu heterònim Andrea Mayo té un llibre titulat justament així: Penediments.

Quan tot aquest univers va començar a entrellaçar-se i a funcionar, només vaig pensar a deixar d’escriure, perquè tanmateix d’això no es viu. Després de meditar-ho molt, vaig decidir tornar-hi i, per una mescla de decisions filosòfiques, personals i espirituals, vaig començar a emprar els noms com a heterònims (no com a pseudònims) dels meus personatges.

Així, actualment escriuen amb mi la protagonista de Haru, que porta el mateix nom; el seu pare Osamu, que va publicar un llibre de contes fa uns anys, i la protagonista del text La carta perduda, que és Andrea Mayo.

Quan tots aquests personatges van començar a sortir al diari o a signar notes periodístiques o de promoció de llibres, jo em vaig fascinar amb la idea d’aquest desplaçament. Crec que tot açò té a veure amb una modernitat, amb una entitat tecnològica que amb prou feines podem intuir i que té a veure amb la mobilitat, la fluïdesa i la liquiditat de les identitats. Jo ho pens a través de la literatura, com Jules Verne amb els viatges a la lluna fa 200 anys.

Així mateix, aquesta decisió d’alteritzar o desplaçar la meva marca, o de triar fins i tot l’antimarca, entronca amb una lectura que crec que té a veure amb el fet que situar-se en aquest lloc és assenyalar els motlos i les estructures de les violències heteropatriarcals, juntament amb tot l’entramat del món capitalista en què vivim.

Finalment, té a veure amb una reflexió espiritual que està vinculada a la idea del desaferrament. No crec que hi hagi un exercici de despreniment més gran que el fet de renunciar al teu nom a l’hora de publicar. Els noms són etiquetes i també són, sobretot, límits. També hi ha una cosa interessant en el fet d’abandonar-lo i d’explorar la llibertat de poder inventar qui es vol ser.

Tornant a la qüestió del bilingüisme i de l’amplitud de gèneres que escrius, com és el teu procés creatiu?

Com et deia, no és que trii una llengua o l’altra a l’hora d’escriure, sinó que simplement sorgeix. Una vegada acabada una obra, no la traduesc llevat que m’ho demanin els editors per alguna qüestió comercial. Respecte a la idea original, pot passar un any o dos mentre vaig polint una frase o una escena. Jo no prenc notes, però quan escric ho faig de manera ràpida i contínua (a mà), i hi ha vegades (poques) que cal fer correccions.

Sempre tenc clar el gènere: si es tractarà d’una novel·la, un assaig, un conte, etc. Açò sempre ho sé des del començament. L’únic moment de “gran correcció”, si es vol dir així, és quan pas el text del paper a l’ordinador.

Amb desenes de títols publicats, podem dir que coneixes bé el món de les editorials. Creus que hi ha tensió entre el mercat editorial i la literatura?

És probable. El que hi ha actualment són molts llibres “Frankenstein”: coses que es construeixen amb retalls d’altres coses, pensades per vendre. S’està convertint en açò, la literatura? No, és el mercat editorial que es converteix en açò. De literatura n’hi ha cada vegada menys. Em referesc a literatura pensada en el terreny de l’art. Cada vegada hi ha menys art i més entreteniment. Hi ha pel·lícules pensades i executades per a l’entreteniment i després hi ha obres que formen part del setè art.

Hi ha el raggaeton i hi ha la dansa contemporània. I està bé, però no són el mateix. L’art té a veure amb una cerca, una relació amb l’ànima, la transcendència i l’essència humana. Quan qualcú aplica aquest criteri a la literatura i diu “Esperau, açò no és art”, el titllen de purista. Hi ha gent que es deixa la pell per fer segons quines coses i no es tracta solament de qui vengui més. L’abaratiment i la mercantilització de la cultura també tenen una repercussió directa en la percepció de les arts. Així és com després acabam votant personatges com Javier Milei a l’Argentina.

Et volia dur just aquí. Tu vius a Catalunya, però ets de l’Argentina. Què opines de l’ofensiva que porta a terme el president contra la cultura al nostre país?

Aquest individu, que va ser votat com a president a l’Argentina, és la representació del projecte polític que tendeix a concentrar la riquesa en mans poquíssima gent. Planteja la desaparició de l’Estat com a lloc d’empara per als ciutadans. No es pot dur a terme un projecte així, tan irresistible des del punt de vista humà i des del punt de vista filosòfic, sense la ignorància de bona part de la gent. I això s’aconsegueix amb els mitjans.

Milei atempta contra les diferents formes de la cultura, com ha passat en tots els règims feixistes, autoritaris i totalitaris que cremaven llibres. L’ofensiva que duu a terme contra la cultura crea una situació de necessitat i de precarietat en què l’energia que et queda l’has de dedicar al proveïment de les activitats primàries. D’aquesta manera, no queda lloc ni temps ni capacitat per fer altres coses, que són les que veritablement fan que les nostres vides tenguin sentit. De totes maneres, no et diré que em sorprèn. Jo sé que el món se’n va a la merda. Per quin motiu els argentins hauríem de ser diferents?

Crec que més prest o més tard aquesta situació es revertirà: hi haurà molta gent que probablement l’ha votat que reflexionarà i recapacitarà, i s’adonarà que és un salt al buit. Però un buit mental, un buit de principis, de valors i de solidaritat, que és una de les coses que també distingeixen el nostre poble: la capacitat d’empatitzar.

Quin rol penses que ha de tenir la cultura en el marc d’aquesta voràgine de violència, de discursos d’odi i de fragilitat democràtica que travessa occident?

Jo crec que hauríem de ser molt conscients que el mercat absorbeix les parts més interessants de la cultura, i que els discursos veritablement dissidents cada vegada són menys visibles. No és que no existeixin: hi són, però són menys visibles. Per què? Perquè el canal de comunicació dissident que fa una dècada o dues era present en uns certs espais del mercat editorial (era un mercat, però llavors estava sostingut per altres principis i hi havia criteris en les publicacions i voluntat de canvi i resistència), avui dia ja no existeixen o només hi ha lloc per als discursos que, d’una manera o altra, només tranquil·litzen consciències.

Quina solució hi ha per a tot açò? No ho sé. Però en qualsevol cas sí que crec que cal adonar-se que l’art ha de ser lliure, raó per la qual jo crec que no ens poden pagar. És polèmic, però si un cobra per la seva obra sempre estarà condicionat. Jo no visc del que escric, una altra cosa és cobrar per una cosa ja feta.

Jo crec que hi ha coses que no es cobren. L’art és un somni i ningú cobra per somiar. No et poden pagar per somiar, com no et poden pagar per estimar; et poden pagar per follar, però no per estimar.