Els darrers anys, els valors dins l’esport es posen de manifest a través de diverses formes: són molts els clubs, institucions o centres esportius que cerquen relacionar la pràctica esportiva amb uns valors positius que els diferenciïn i que alhora puguin ser útils més enllà de l’espai esportiu per a infants, joves i usuaris. També són moltes les marques que intenten lligar els seus productes a esportistes (principalment d’elit) i a uns valors que, a priori, representen. Això, però, esdevé més una moda que una realitat plasmada entre el jovent i els futurs esportistes: molts d’aquests valors no es treballen ni es mostren, però queden molt bé als díptics informatius o a les tanques publicitàries.

Abans de tot, cal definir, idò, què són els valors. Tal com diu el filòsof català Francesc Torralba al llibre El valor de tenir valors, “no són realitats que es deixin posseir o agafar. Més aviat són fonts d’inspiració, motors de l’acció. Es poden definir com a horitzons de referència, però també com la força motriu, allò que ens empeny a actuar, a moure’ns i a viure”. És a dir, els valors són ens intangibles: no els podem tocar, tot i ser presents. Formen part de la manera de ser de les persones i es poden transmetre. A més, un mateix valor pot tenir significats diferents en funció de la cultura.

Així doncs, cal entendre que els valors són presents en el context esportiu, però no formen part de la naturalesa de l’esport. Hi són presents, ja que van estretament lligats a les persones, a tothom que té una relació amb l’activitat. Cal deixar molt clar que l’activitat esportiva no és transmissora per se, però sí que és una bona eina. De la pràctica esportiva se’n pot fer un bon o un mal ús, i d’això dependrà com la gestionem per transmetre uns valors o uns altres.

De fet, si ens centram en l’esport juvenil, són diversos els agents que formen l’educació esportiva d’un infant: des de l’entrenador o tècnic (com a figura d’influència i més pròxima) fins a la família (que l’acompanya a fer l’activitat i li dona suport diari), passant pel club o organització que l’acull i el veu jugar. També hi trobam els estaments arbitrals, que haurien de vetlar per tenir un perfil més pedagògic que purament complidor de la norma. I, per acabar, hi ha organitzadors de competicions i tornejos i federacions que regeixen els diferents esports, que han de vetlar per fer complir els valors positius dins la seva pràctica mitjançant accions dirigides a tots aquests estaments, en forma de formacions i potenciant bones conductes, allunyades de la violència que trobam en molts casos.

Posarem un exemple gràfic per explicar que l’activitat esportiva no té valors per naturalesa. Si en un partit de bàsquet l’entrenador només s’adreça als jugadors cridant i amb menyspreu, els diu que poden fer trampes per guanyar, que no fa falta que respectin els contrincants, etc., els valors interioritzats pels jugadors no seran positius, sinó al contrari. Així doncs, entendran la pràctica esportiva de manera errònia, i mostraran una conducta (lligada als valors) inadequada tant dins del camp com a fora. Però ens hem de demanar si realment és culpa del bàsquet que aquest grup es comporti així i interioritzi valors negatius. Idò no: el bàsquet no en té cap culpa. Ens hem de fixar en la figura de l’entrenador, que en aquest cas és transmissor de valors (negatius).

Podem anar més enllà i parlar de famílies o àrbitres que no evitin comportaments negatius o que, per contra, en fomentin i en reforcin de positius. En definitiva, si posam el focus en l’esforç, l’esportivitat o la companyonia, i no tant a aconseguir la victòria a qualsevol preu, trobarem l’efecte positiu que cercam.

Per aquesta raó, cal tenir ben clar que l’esport actua com a eina per a la transmissió de valors (siguin en positiu o no). Perquè aquesta transmissió sigui efectiva, però, s’ha de dur a terme des de les diferents perspectives que formen part del jugador.

De l’intangible a l’acció

Per interioritzar valors positius en la pràctica esportiva, s’han de dur a terme accions (i reflexions) que provoquin un canvi en la mentalitat i la conducta del jugador. Cal incloure metodologies específiques en què es parli dels valors (incloure’ls com a contingut als entrenaments, donar exemples d’accions passades o d’esportistes professionals, etc.), tenir un llenguatge adequat, i ser un exemple positiu.

Com podem demanar als jugadors que s’esforcin si no els parlam d’esforç? Com podem voler que els infants tenguin bons comportaments si durant els entrenaments els cridam i vexam quan no fan les coses bé? De la mateixa manera, si no els mostram què és l’esportivitat i el respecte, com pretenem que es comportin de manera adequada? Per tant, des de ben petits, serà clau que l’educació en valors es materialitzi mitjançant accions reals que es donin dins i fora de la pràctica esportiva, sempre en l’àmbit esportiu.

Cal recórrer a models que ajudin a reforçar aquestes conductes positives o que, per contra, contribueixin a advertir i corregir (sempre des de la reflexió) el que es consideri negatiu. Hem de formar tècnics i famílies sobre com han d’encarar competicions, com poden ajudar els fills i filles, com s’han de comportar a la graderia i han de donar eines perquè les victòries i les derrotes siguin positives (independentment del resultat). Tot això és la clau per a una bona educació en valors.

De fet, en l’esport juvenil, la competició ha de tenir un altre enfocament: la victòria no pot ser el que se cerqui deliberadament; no pot tenir tanta importància, especialment entre els més petits. El focus s’ha de centrar en el com (com jugam, com entrenam, com competim), i aquest com ha d’adoptar una perspectiva educativa, que faci créixer els infants i joves i no els faci esclaus de la dualitat entre guanyar i perdre.

La tasca, però, és compartida, ja que es tracta que tots els agents que envolten els jugadors i jugadores facin la seva aportació en aquest sentit. L’objectiu comú de tots els agents ha de ser contribuir a fer que aquests valors es compleixin i passin de l’intangible a accions concretes i reals. Per aquesta raó, no hi ha cap dubte que l’esport és un trampolí per treballar-los. Es pot dur a terme una transformació social a través de l’activitat física i l’esport, però no ens podem oblidar que aquest trampolí pot portar-nos a la foscor, a les experiències negatives. La manera d’entendre i emprar l’esport és clau.