L’oci i el temps lliure tenen un pes molt important en la vida de qualsevol persona. En aquest sentit, trobam activitats de tota mena (esportives, culturals, gastronòmiques, etc.). La socialització és clau per al nostre desenvolupament i per viure en comunitat. Açò vol dir compartir experiències que ens permetin desenvolupar habilitats socials i que fomentin el gaudi. Moltes vegades, però, aquestes activitats de lleure no estan obertes a tothom: hi ha molta gent que, per diversos motius (econòmics, socials, culturals, etc.), queda fora d’alguns cercles reservats només per a uns quants. 

L’activitat física i l’esport tenen un ventall molt ampli de possibilitats, i són molts els infants, joves i adults que hi recorren de manera regular perquè els aporten beneficis de tota mena. 

Si ens centram en l’oci infantil i juvenil, especialment dins la segona infància (6-12 anys) i amb fillets i filletes amb dependència reconeguda, trobam que hi ha molta oferta, però no tota és accessible i inclusiva: molts tenen dificultats d’accés i participació a causa de la seva condició, fet que els perjudica i els nega el dret a l’oci.

L’activitat física i l’esport no estan exempts d’aquesta problemàtica. Per aquesta raó, des de Revista Posidònia, i amb la intenció d’aixecar la veu per aquest col·lectiu, hem conversat amb Daniele Gasperini (Rovereto, Trento, 1983) perquè ens expliqui quina és la realitat de l’oci destinat a aquests infants a Menorca, i com és la seva feina dins aquest món.

Revista Posidònia: Gràcies per acompanyar-nos, Daniele. Primer de tot, què fa un italià de les Dolomites a Menorca?

Daniele Gasperini: Ja fa tres anys que visc a l’illa i estic molt content de la decisió que vam prendre amb la meva companya. Quan vam saber que havia de néixer na Marisol, la nostra filla, vivíem a prop de Barcelona i vam decidir venir cap aquí per la qualitat de vida i per poder ser a prop de la natura. Jo faig molt d’esport, i a Menorca se’n pot fer molt. A més, hi ha un ambient familiar molt sa.

És ver que trob a faltar la muntanya, però intent fer qualque escapada de tant en tant (esquiar, fer esports de muntanya, etc.). Menorca em recorda el poble on he viscut i crescut, i açò m’agrada molt.

RP: Quina formació tens i quin ha estat el teu recorregut professional?

DG: Som educador social i sempre m’he dedicat a fer feina amb persones amb discapacitat. Durant l’etapa de batxillerat a Itàlia —que és un ensenyament molt pràctic—, vaig tenir el primer contacte amb la discapacitat. Després vaig anar a la universitat i vaig començar a treballar amb n’Alessio, un amic que tenia atàxia de Friedreich, una malaltia degenerativa del cos i el cor. L’ajudava a fer vida normal; l’acompanyava a tots els entorns socials, a fer exàmens, a concerts o a la discoteca. Érem un equip, i ens vam adonar de les grans barreres arquitectòniques que hi ha dins l’entorn social dels joves. De fet, el meu treball final de la carrera es va centrar en la inclusió social a la ciutat d’Urbino. Se’m va obrir un món. M’interessava i m’hi vaig llançar.

Més endavant, vaig treballar amb persones amb autisme en un centre de dia de la meva ciutat, tant amb adolescents com amb adults. El 2014 vaig fer un màster sobre metodologies educatives per a persones amb trastorns del neurodesenvolupament. Actualment, faig feina amb infants al servei del SEPAP, a la Fundació per a Persones amb Discapacitat de Menorca.

RP: Ens pots explicar què és el SEPAP?

DG: El SEPAP és una prestació que ofereix el Govern de les Illes Balears, des de la Conselleria de Famílies i Afers Socials, i que executa la Fundació per a Persones amb Discapacitat de Menorca. Va començar la primavera del 2023 i s’adreça especialment a infants de sis a dotze anys amb dependència reconeguda dins els entorns socials en què faci falta un acompanyament per afavorir l’autonomia. Som presents en moltes de les activitats d’oci d’aquests infants. Quan fan dotze anys, però, s’acaba la prestació.

RP: Quins objectius teniu?

DG: Des del punt de vista general, tenim l’objectiu de donar-los suport per desenvolupar les eines per tenir autodeterminació en l’àmbit social, a fi que tenguin un entorn segur i confortable. A més, els ajudam a augmentar la capacitat de relacionar-se amb infants de la seva edat. Després, amb cada infant tenim objectius específics, en funció de les seves necessitats particulars.

Es tracta d’infants que reben molt d’acompanyament terapèutic (teràpia ocupacional, fisioteràpia, logopèdia, etc.), fet que evidentment és necessari. Amb tot, en molts casos els falten les activitats d’oci. Aquí és on entra la nostra feina: els donam l’oportunitat que puguin formar part d’entorns socials que afavoreixin el seu desenvolupament.

RP: Quin és el teu paper dins el SEPAP? 

DG: Actualment, gràcies a la prestació del SEPAP, tenim dos tècnics (n’Angie i jo) que acompanyen físicament els fillets i filletes en les activitats lúdiques i socials en entorns comunitaris. A més, intentam crear xarxa perquè hi hagi una comunicació fluida entre tècnics, famílies i entitats, a fi de fer el seguiment de l’infant i aconseguir que l’acompanyament sigui de qualitat.

És una feina molt interessant, ja que passes de la piscina al parc o la pista de bàsquet. Tot és molt dinàmic: varia cada dia i m’agrada molt.

RP: Quines problemàtiques tenen els infants i joves amb qui fas feina?

DG: En la majoria de casos, tenen trastorns relacionats amb el neurodesenvolupament. Dins d’aquest ventall, hi trobam trastorns de l’espectre autista, trastorns de conducta, trastorns del dèficit d’atenció (amb hiperactivitat o sense), discapacitat intel·lectual, paràlisi cerebral, i discapacitats físiques. Per poder entrar al servei, tots aquests infants han de tenir la dependència reconeguda.

RP: Quina importància té l’oci en la vida de les persones? I concretament en la vida dels infants i joves amb qui feis feina?

DG: Hem de partir de la base que l’oci és un dret per a tothom, independentment de si es tracta de persones amb discapacitat o sense. Nosaltres lluitam perquè la importància de l’oci estigui reconeguda en tots els àmbits. Desgraciadament, però, no és així. Ningú hauria de poder restar drets a qui per naturalesa neix diferent de la mitjana. No volem que els infants amb qui feim feina quedin reduïts a entorns socials on només hi ha la família i altres persones amb discapacitat. Volem que hi hagi una convivència entre totes les persones i que tenguin les mateixes oportunitats que altres infants dins d’aquestes franges d’edat: divertir-se, passar-ho bé, jugar, jugar i jugar! En definitiva, aprendre a través d’activitats en què hi hagi altres fillets i filletes. Per tant, l’oci té una importància fonamental per a una bona qualitat de vida.

RP: En quines activitats participen els infants del servei?

DG: La majoria d’activitats són lúdiques i esportives, ja que el que proposa el territori és així. Col·laboram amb diferents empreses, entitats i clubs, com ara piscines municipals (Biosport as Mercadal i a Ciutadella); l’empresa LATAU, que proposa activitats inclusives; el Club de Futbol de Ciutadella (tenim el primer infant del servei que fa aquest esport); el Club Bàsquet Ferreries; el Club d’Espeleologia de Menorca, o el rocòdrom de Sant Lluís (Talaiotic Monkeys). 

A més, s’ha obert l’oportunitat d’entrar a les escoles. Concretament, la iniciativa se centra en les hores de pati, on hi ha molta socialització, ja que entenem que és un moment d’incidència en el seu desenvolupament.

RP: Com has dit, moltes de les activitats que duis a terme són esportives. Què creus que aporta als infants el fet de participar en una activitat esportiva? I als seus companys i companyes?

DG: Als infants que reben l’acompanyament, els dona l’oportunitat d’estar en entorns socials neurotípics on no se sentin etiquetats, on se sentin com la resta i no s’hagin de demanar per què són així.

A la resta de companys, els ajuda a sensibilitzar-se i a abatre aquest estigma social que la societat actual té tatuat. Per sort, en les edats amb què feim feina, els infants són curiosos i es deixen endur pels professionals. Ens demanen què els passa a aquests infants i si els poden ajudar. El que feim és agafar aquesta curiositat per educar-los en l’acceptació, en la inclusió real i activa d’infants amb diferents capacitats.

RP: Trobam que hi ha molts d’infants, amb dependència reconeguda o no, que tenen dificultats per entrar dins l’esport més normatiu i tradicional, ja sigui perquè no són prou hàbils o perquè el sistema competitiu no els acompanya i provoca que tenguin experiències negatives. En aquest sentit, amb quina situació t’has trobat com a acompanyant d’aquests infants? Teniu dificultats per poder incloure els infants dins l’esport a Menorca? 

DG: Des de la meva experiència, pens que a Menorca hi ha dos aspectes fonamentals: un de negatiu i un de positiu. El primer és un entorn social —que no és exclusiu de l’illa— on hi ha molta competició com a finalitat, on s’ha d’anar a guanyar per damunt de tot (cosa que provoca molta frustració), etc. És una arrel que esper que canviï gràcies a la nostra presència. Nosaltres ho intentam, però és difícil. M’he trobat amb infants que no conec que entrenen per guanyar partits, en lloc de viure el moment de l’entrenament com un joc, de gaudir i passar-ho bé.

D’altra banda, crec que les persones que treballen en entorns esportius tenen una gran capacitat d’adaptar-se a les nostres propostes. És a dir, el fet d’acollir un infant amb dependència en un entorn típic fa que acceptin que no seran campions, que no jugaran els diumenges. Amb tot, aquests infants participen de l’activitat, sensibilitzen la resta, ajuden l’equip a ser millors i passar-s’ho més bé.

Per tant, si mesclam la problemàtica social i la flexibilitat de les persones, continuant amb la nostra línia de feina, podem arribar a trobar més llocs sensibilitzats. Personalment, crec que hauríem de treure moltes hores de pantalla als infants i que la premsa hauria de parlar molt menys de resultats i s’hauria de centrar més en com s’ho han passat i en els bons comportaments que han mostrat.

RP: Des d’una visió educativa, l’activitat física i l’esport infantojuvenil s’han de veure com a eina i no com una finalitat. És a dir, han de tenir com a objectiu principal educar els infants i joves que hi participen, més enllà de guanyar campionats.  Com creus que es planteja avui en dia? Fan falta solucions?

DG: En la meva opinió, estam en un moment de canvi: hem arribat al límit de la violència (insults, agressions, infants amb experiències traumàtiques, etc.) i ens començam a adonar d’aquesta problemàtica. M’he trobat amb clubs que no deixen entrar familiars als partits i on els àrbitres duen el missatge “No m’insultis” a la camiseta. No podem anar més enllà. Per tant, crec que hi ha un procés de conscienciació i s’ha de continuar per aquí. És a dir, necessitam educar els infants en el respecte, en la inclusió i en l’acompanyament de les persones amb necessitats especials. 

L’única forma de no perdre és començar a educar en les primeres edats per poder avançar cap a un respecte de totes les persones. És per al bé comú.

RP: Per acabar, quin missatge donaries a les persones que regeixen l’esport juvenil per fer que la situació millori?

DG: Obrir portes a diferents infants, no etiquetar ningú —tingui la condició que tingui— i oferir molta més formació pedagògica cap als tècnics, encarada a acceptar a qualsevol persona. En aquestes edats, els infants no han de tenir tanta pressió: han d’aprendre a través del joc. Aquest és el camí: obrir portes i incloure persones.