Más resultados

Generic selectors
Coincidencia exacta solamente
Buscar en título
Buscar en contenido
Post Type Selectors
Artículos
Fotogalerías
Filtrar por categorías
Activitat física i Esport
Actualitat
Arts i Cultura
Editorial
Entrevista
Especials
Glosera
Memòria Democràtica
Menorca terra de llegendes
Narrativa i Crònica
Opinió
palestina
Perifèries
Salut mental
Territori i Medi Ambient
Transfeminismes
Transfeminismes / LGTB+
Turisme i Massificació

Perifèries

29/01/2025

Saqueig i transició energètica a les comunitats indígenes

La transició cap a models més nets i sostenibles d'energia és un imperatiu de l'època que, tot i ser urgent, es fa a costa de la vida i la salut dels pobles del sud global. Què pensen les comunitats originàries que viuen a l'anomenat "triangle del liti", entre Bolívia, Xile i Argentina? Quin rol juguen les transnacionals a l'hora d'extreure aquest mineral clau? És possible una transició que inclogui la veu dels pobles indígens? Revista Posidònia viatja a la puna andina per aproximar més preguntes que respostes.

La confluència del Río Grande i el riu Huasamayo és un fil d’aigua. Sobre el fang vermellós, Teo Tolaba fa net la seva eina de treball: un Renault Clio model 2015 de color gris metàl·lic. Té 50 anys i en fa 20 que va partir de la comunitat indígena de Pozo Colorado per cercar-se un futur al congost de Humahuaca. Primer va collir verdures a Maimará, però l’ús d’agrotòxics era perjudicial per a la salut. “Al final, el meu fill va acabar posant-se malalt. Va morir de càncer l’any passat. Tenia la teva edat”, explica quasi sense mirar-me. No li fa res banyar-se els peus, les mans, la roba. Va fregant gairebé amb afecte els parafangs mentre calcula què valdrà arreglar els amortidors trencats pel viatge que acabam de fer fins a la comunitat d'Abralaite.

Abralaite és un petit poble enclavat a la Puna Jujeña, a uns 4.200 metres sobre el nivell de la mar. En una casa d’adob al costat de l’única plaça del lloc, hi viuen n’Eva i n’Orlando amb el seu fill Valentino, un infant de tres anys amb uns ulls enormes, vius i negres, que miren el món amb una curiositat infinita. N’Eva és la referent de la comunitat indígena kolla Ayllus d’Abralaite, i n’Orlando és docent, tot i que ara està a l’atur. Ell cuina i ofereix sopa amb carn de llama sense donar opció a refusar-la. Ella explica que l’assemblea de la seva comunitat ens espera. Caminam per un camí de pedres mentre n’Eva parla del Malón de la Paz, una convocatòria sorgida el juny del 2023 a la qual es van sumar, d’una manera o altra, totes les comunitats originàries del nord argentí.

“Tot i que el Malón no va aconseguir tombar la reforma, sí que va tenir tres victòries importants: una va ser impedir la candidatura de Morales com a vicepresident de Larreta i condicionar aquell tram de la campanya electoral. Una altra va ser que, per primera vegada en 70 anys, totes les comunitats indígenes (fins i tot les que treballaven amb el govern provincial) es van ajuntar per rebutjar la reforma constitucional. I la tercera, i per a mi la més important, ha estat el despertar d’una generació de joves indígenes que han decidit defensar el territori fins a les darreres conseqüències”.

La reforma de la constitució a Jujuy es va discutir, votar i aprovar en menys d’un mes. La nit del 16 de juny del 2023, el governador Gerardo Morales va anunciar que la nova carta magna provincial entraria en vigor gairebé automàticament. En el text, els articles 70 i 74 (després canviats de numeració, però amb un contingut idèntic) establien l’obligatorietat productiva de les terres fiscals (és a dir, les terres indígenes). Aquella mateixa matinada, centenars de comuners de diferents pobles originaris es van concentrar a la intersecció de la Ruta 9 i la carretera que duu a Humahuaca.

Encara no havia sortit el sol quan la policia de la província va començar a llançar gasos lacrimògens i a disparar pilotes de goma per desallotjar el tall. Dies abans (i després) de la repressió a la ruta, que va deixar desenes de ferits, diverses camionetes sense matrícula van ser vistes i gravades patrullant pels pobles del congost per endur-se els dirigents indígenes com a detinguts. Segons Amnistia Internacional, més de 70 persones van ser privades de llibertat durant els dies posteriors a l’aprovació de la nova constitució. Cap d’aquestes persones va ser processada per cap delicte.

En Valentino juga amb la canya del mate que he duit per compartir i que no compleix la seva funció, perquè aquí quasi no hi ha aigua. “Ell va estar ingressat”, diu n’Eva mentre mira el seu fill. “Quan va començar la repressió, nosaltres érem a la ruta amb els altres comuners. Vam respirar aquell gas de merda i vam haver de dur en Valentino a l’hospital. A la porta de l’habitació hi van posar dos policies per vigilar-nos, com si fóssim terroristes. T’ho imagines? Un terrorista de tres anys.” N’Eva riu.

En Teo no vol acompanyar-me a la sala on ens espera l’assemblea Ayllus d’Abralaite i repeteix que ell només és el conductor. Tot i que la reunió s’allargarà unes quantes hores, ell prefereix la solitud de la Puna. Estaciona el cotxe en un camí de grava i la resta del trajecte el feim a peu. Enfilat a una roca, en Teo mira les muntanyes amb un silenci feixuc, impenetrable i absent. Tot i que no pertany a aquesta comunitat, forma part del poble kolla, encara que les maneres de fer, la roba, el cotxe i els costums aparentment urbans diguin el contrari. Es nega a mirar n’Eva quan parla de la desterritorialització, de l’oblit de les persones que parteixen lluny a cercar-se un futur, del vincle tel·lúric que uneix el seu poble amb la Pachamama, amb el Wayra que bufa ferotge, amb el Tata Inti que crema la pell. “Jo només som el conductor”, insisteix.

La sala comunitària dels Ayllus d’Abralaite és una construcció d’adob d’uns 40 metres quadrats. Té les finestres trencades i al sostre hi oneja una whipala feta miques. L’espai és fresc i ofereix un recer del sol que pega sense clemència sobre els caps. A l’interior, 50 persones, majoritàriament dones de més de 50 anys, mengen lentament sopa de llenties amb carn de llama amb poca sal. Després de saludar una per una totes les persones reunides i d’acceptar un plat de menjar tebi, arriba una troballa inesperada. En un perfecte castellà amb accent català, algú diu amb la complicitat del conegut: “Tu d’on ets?”. I, automàticament: “I què hi fas aquí?”.

Laura Fontana Sierra explica que és la responsable de l’àrea d’intercanvi amb pobles indígenes de l’ONG AlterNativa. És a Abralaite per recollir alguns testimonis de la comunitat amb motiu de l’arribada imminent de les mineres de liti. La seva feina en aquesta i altres zones situades a l’anomenat “Triangle del Liti”, que s’estén pel sud de Bolívia i el nord de l’Argentina i Xile, es convertirà pròximament en un documental titulat Abans del liti.

“Resulta paradoxal que la transició energètica, la compra compulsiva de vehicles elèctrics i la gran inversió que el nord polític fa en matèria d’energies renovables es faci a costa de la vida i la salut de comunitats com aquesta. Si observam amb lupa com es desenvolupa aquesta transició cap a models suposadament més sostenibles, veim clarament que aquest model és només per a uns quants”, sosté Fontana Sierra.

Valentina Gumersinda Díaz de Arrancaya pertany a la comunitat kolla d’Agua de Castilla. No li agrada que li facin fotos, però finalment hi accedeix amb la condició que es vegi bé el seu ponxo andí d’alpaca. Té una edat indefinible. A les mans i al rostre, li creixen els solcs d’anys de sol i penúries, però també de l’alta dignitat de la resistència. Viu al camp tota sola, acompanyada de les seves llames, ovelles, cabres i gallines, molt a prop de la llacuna de Guayatayoc, on opera la minera estatal Jujuy Energía y Minería, SE. I es queda sense aigua. “Tenc una tristesa, jove...”, diu amb un fil de veu. “Vaig néixer i créixer aquí, i defensaré el territori que em van deixar la meva mare i el meu pare. Ja ho hem dit cent vegades: no volem cap minera i ens hauran de respectar, encara que no vulguin”.

Les Salinas Grandes del nord argentí són un mantell blanc i fosforescent de 200 quilòmetres quadrats, que fa mal al cervell si es mira fixament. A pocs quilòmetres al nord, la llacuna de Guayatayoc conté la poca aigua potable que hi ha a la zona, un tresor cobejat que abasteix les comunitats originàries del lloc des de fa segles. Néstor Omar Ruiz és antropòleg especialitzat en geoarqueologia i treballa amb les comunitats de Jujuy des de fa més d’una dècada. La seva feina és clau per traduir el llenguatge encriptat dels informes d’impacte ambiental que les mineres paguen a pèrits a sou per justificar la seva entrada als territoris. “La demanda de liti és estable i altament rendible a escala global. Aquest fet, combinat amb la feblesa dels estats bolivià, argentí i xilè, genera un moment molt delicat per a les comunitats”, explica.

El reflex del sol sobre la salina crema les retines, i el vent de la Puna esquinça la pell. Grups de turistes van i venen cercant fotografiar-se a la plana blanca i immensa de sal. Quants deuen saber que davall els seus peus hi ha l’“or blanc” cobejat per les principals empreses transnacionals? En Néstor mira les muntanyes i reflexiona sobre què diria si pogués tenir una reunió amb els principals dirigents de la Unió Europea i els Estats Units.

“No es pot mantenir un discurs verd a costa de la vida de pobles mil·lenaris. El preu d’aquesta quimera mentidera i avariciosa, vinculada especialment a la producció de vehicles elèctrics, el pagarem tots per igual. Què faran a Europa o als Estats Units amb els dos mil milions de cotxes no elèctrics que deixaran d’emprar per substituir-los per uns altres de presumptament verds? Aquest impacte serà determinant. Les centrals que abasteixen d’electricitat aquests dispositius, com funcionen? Amb combustió. Als pobles que expulsen dels seus territoris, quant de temps els tancaran les portes dels seus països quan acabin d’arrasar els seus territoris?”. Aquestes i unes quantes més són les preguntes que faria aquest home que parla serenament i camina amb pas tranquil per la salina més important del món.

Más de Perifèries

menucross-circle