Com a demòcrata, fa uns quants anys que em preocupa l'auge de la ultradreta i de les dretes radicals populistes. Intent entendre’n les causes i pensar solucions per revertir aquesta tendència. Aquesta onada reaccionària, però, no és un fenomen exclusiu de Menorca ni de l'Estat espanyol, sinó que més aviat és un fet que es dona a gairebé totes les democràcies liberals del planeta: aquestes darreres setmanes, ha estat notícia Donald Trump, però podríem parlar de la francesa Marine Le Pen, d'Alternativa per Alemanya o dels diferents partits ultradretans amb representació parlamentària a l'Estat espanyol: Vox, Se acabó la fiesta o Aliança Catalana.

A més, com a militant de base d'un partit d'esquerres, intent entendre en què hem fallat els partits d'esquerres i fer autocrítica.

Per aquests motius, quan qualcú intenta explicar el perquè d'aquesta onada reaccionària l'escolt. Sense anar més enfora, l'altre dia sentia un famós economista -es diu el pecat, però no el pecador- a una emissora de ràdio que deia tenir-ne molt clara l'explicació: la culpa d'aquesta onada reaccionària la tenen els partits d'esquerres que, segons ell, fa uns anys que han deixat de “fer de partits d'esquerres” i s’han despreocupat dels problemes de la classe treballadora. En canvi, seguint amb la teoria d’aquest opinador, els partits d'esquerres han substituït les preocupacions materials de la gent pel que s’ha batejat com a polítiques woke: feminisme, drets de les persones LGTBIQ+ i antiracisme.

Segons aquesta versió del nostre amic economista, mentre els partits d’esquerres han substituït les reivindicacions materials per reivindicacions estrictament identitàries, els partits de dreta radical populista parlen a la classe treballadora dels seus problemes i de les coses que suposadament els preocupen, com ara la immigració. Ara bé, la culpa la tenen les polítiques woke, tal com defensa l'opinador mencionat? Donem-hi un parell de voltes.

Abans de res, m'agradaria contextualitzar una mica els lectors que es trobin per primera vegada davant aquest concepte. Resumidament, quan es parla de polítiques woke o de l’esquerra woke es refereix a aquelles reivindicacions que tenen a veure amb els drets de les dones, de les persones LGTBIQ+ i de les persones migrades. Ara bé, no m’agrada emprar aquest concepte perquè durant els darrers anys la dreta radical populista l’ha convertida en una caricatura.

Sigui com sigui, resulta mal de creure que els partits d'esquerres perdin suport social pel fet d'abraçar reivindicacions feministes, antiracistes o dels drets de les persones LGTBIQ+ fonamentalment perque aquests col·lectius també formen part de la classe treballadora. O més ben dit, la classe treballadora també està composta per dones, per persones LGTBIQ+ i per persones migrades.

Açò que sembla una obvietat, n'hi ha que no ho tenen del tot clar. De fet, els drets d'aquests col·lectius ni tan sols van en contra dels drets dels homes blancs de classe treballadora, sinó més aviat el contrari. Si miram enrere, a l'Estat espanyol els homes blancs de classe treballadora hem guanyat drets materials gràcies a les reivindicacions del moviment feminista. N'és un exemple clar l'increment dels permisos per naixement d'un fill, que durant els darrers anys han passat de les cinc setmanes (2019) a setze setmanes (2021). O és que aquest no és un avanç material per a la classe treballadora?

Per tant, no és que les reivindicacions feministes, antiracistes i dels drets LGTBIQ+ siguin identitàries, en contraposició a unes reivindicacions de l’esquerra tradicional estrictament materials. No existeix cap separació entre les reivindicacions feministes, antiracistes i dels drets LGTBIQ+ i les qüestions materials. Un altre exemple: a l'Estat espanyol, cada cop és una reivindicació més estesa la reducció de la jornada laboral sense reducció de sou. Durant els darrers anys, els sindicats majoritaris s'han sumat a aquesta reivindicació, i fins i tot un dels dos partits que formen part del Govern espanyol, ho duien al programa electoral. Ara bé, segurament el moviment que ho reivindica amb més força i fa més anys que ho reivindica és el moviment feminista. O és que passar de les 40 hores actuals a la jornada laboral de 32 hores setmanals no seria una conquesta material molt important per a la classe treballadora?

És més, si alguns s’han dedicat durant els darrers anys a lliurar batalles identitàries i culturals (en contraposició a les reivindicacions materials), aquests han estat sobretot els partits i els activistes d’ultradreta. I si no, que m’expliquin l’obsessió ideològica de Vox per la unitat d’Espanya, per recuperar les corregudes de toros o per acabar amb l’Agenda 2030. Segurament idò, l’auge de la ultradreta té més a veure amb qüestions identitàries que no amb qüestions materials. També té a veure, segurament, amb com aquesta ultradreta es mou a les xarxes socials i amb la seva facilitat per avançar en un món carregat de sobreinformació i de desinformació. Té a veure en com és més fàcil fer arrelar l’odi i la por en una societat cada cop més descohesionada i atomitzada.

Hem de ser conscients que combatre la ultradreta en aquests escenaris és molt difícil: els algoritmes de les xarxes socials sovint premien l’insult, la desqualificació i la mentida, a la qual la ultradreta està tan acostumada, però no conec cap militant o activista progressista o d’esquerres disposat a emprar aquestes brutes eines. Com diu Iago Moreno intentar combatre la dreta radical populista a través de xarxes socials és "jugar un partit de bàsquet en una pista inclinada".

Amb tot açò, no vull desanimar a ningú ni insinuar que s’ha d’abandonar aquesta batalla: fan falta més streamers i influencers que facin contingut per desmuntar les mentides de la ultradreta, fan falta més persones que facin contingut en català a les xarxes socials per als més joves.

Les tasques per venir

Amb la anterior caracterització no vull negar el desencant evident que les classes populars i treballadores senten cap als partits progressistes ni menystenir la necessitat d’aquests partits de fer autocrítica. L’abstencionisme electoral creixent dels darrers anys a casa nostra n’és una mostra evident.

Per açò és molt necessària l’autocrítica i la reflexió dins l’esquerra. Per açò, aprofit per llançar una sèrie de preguntes:

És cert que l'esquerra (o almenys part de l’esquerra i del centreesquerra) durant els darrers anys han deixat de banda les qüestions materials i la lluita pel benestar de les classes populars?

És cert, però a la vegada no és una novetat: el Partit Demòcrata americà i els mal anomenats partits socialdemòcrates d'Europa fa anys que no qüestionen la lògica neoliberal del sistema: i si no, basta veure l’actitud que mantenen certs partits suposadament socialdemòcrates en relació amb la qüestió de l’habitatge. I és que l’habitatge és el factor que fa que cada vegada capes més àmplies de la societat es vegin abocades en la pobresa. L’habitatge és una d’aquestes qüestions en què l’esquerra encara no ha trobat el botó adequat, però també ho són altres problemàtiques com ara l’encariment del cost de vida o la deslocalització de la producció industrial.

És cert que a vegades els partits d'esquerres empren un llenguatge incomprensible per a una part important de la població?

Segurament també és cert, i açò ens ha de fer reflexionar a molts. És cert que en qualque moment algunes figures de l’esquerra s’ha passat de superioritat moral? Segurament. L’esquerra no s’ha de dedicar a alliçonar a la gent. En aquest sentit, no podem pensar que totes les persones que voten a Vox o a Alvise Pérez són feixistes o uns ignorants. De fet, la majoria no ho són, però tampoc troben la solució als seus problemes en els partits d’esquerres. Segurament ha faltat humilitat i capacitat comunicativa dins l’esquerra.

No voldria caure en l’autocomplaença, però pens que tampoc seria sincer acabar aquest article sense esmentar que crec que no tots els partits d’esquerres en són responsables en la mateixa mesura. No tots en són igual de culpables perquè alguns han tingut més responsabilitats de govern que d’altres. A més, mentre alguns han dubtat constantment entre caminar cap a l’esquerra o caminar cap a la dreta, entre avançar o aturar, entre complaure els rendistes o defensar la classe treballadora, d’altres sempre han estat disposats a anar més enllà en la millora de les condicions materials de les classes populars.

Dit tot açò, no sé quina és la solució a l’onada reaccionària global. Mentrestant, l’únic remei que intuïtivament se m’acut és la feina: cal que els partits d’esquerres s’arromanguin, facin  polítiques autènticament d’esquerres i reconnectin amb el carrer. I cal també que tots aquells que ens preocupa l’onada reaccionària global ens organitzem i lluitem. Hi ha partit.