Fa 37 graus, és el 14 de gener del 2025 i els carrers de San Pedro, ciutat enclavada a la província de Buenos Aires, són deserts. Un jove de 30 anys obre les portes de ca seva; duu una camiseta blava i calçons curts. Fa mudança. Un braçalet amb la senyera de les Illes Balears li envolta el canell. Es diu Juan Manuel Gomila, i els seus rebesavis, en Jaume i na Bàrbara, van arribar a l’Argentina des de Manacor fa 122 anys.

El poble de San Pedro és a mig camí entre la ciutat de Buenos Aires i la ciutat de Rosario. El riu Paranà passa a tocar dels seus carrers, coneguts pel fet d’estar plens d’establiments on comprar ensaïmades. San Pedro també té arbres fruiters, cans de carrer i accent porteño. Si s’hi para atenció, es pot sentir, al fons de cada síl·laba, el to inconfusible del català en sordina. “L’ensaïmada és originària de Mallorca, però és identitària de San Pedro”, diu en Juan Manuel. “No és ni un pastís ni unes postres: és un símbol que ha traspassat la mallorquinitat i ha arrelat aquí. La gent a vegades ni tan sols sap d’on ve.”

Juan Manuel Gomila és el president de l’Agrupació Mallorca. Ca seva és un híbrid d’elements argentins i illencs: de la paret pengen quadres amb figures de pagesos i ceràmiques blaves i blanques de Mallorca; hi ha llibres escampats amb portades de platges d’aigües turqueses. També hi ha alfajores de dulce de leche i mate. Com pot ser que estigui tan arrelat a una illa a 10.000 quilòmetres, si han passat tres generacions entremig?

Del segle XIX fins a les primeres dècades del XX, molts mallorquins van desembarcar a terres de San Pedro. Avui dia, San Pedro celebra com una de les seves tradicions anuals la Festa Nacional de l’Ensaïmada, el record gastronòmic per excel·lència que els turistes s’enduen quan se’n van de la ciutat.

El dia 17 d’agost, cada any des de fa molt de temps, la Municipalidad de San Pedro i l’Agrupació Mallorca organitzen aquest esdeveniment, que reuneix a la plaça centenars de famílies amb llinatges d’innegable ascendència illenca. Cada 17 d’agost, any rere any, s’escenifica la síntesi de les onades migratòries de les Illes cap al Riu de la Plata: aquí es beu mate i es menja ensaïmada.

Les pastisseries s’encarreguen de fer innombrables rotllos de pasta dolça i esponjosa amb farina de força i el tradicional saïm, que s’apoderen del poble mentre es cuina una ensaïmada gegantina que esdevé la protagonista del dia.

Va ser en una d’aquestes festes que, amb 14 anys, en Juan Manuel es va adonar que les seves arrels venien de la Mediterrània. “A ca meva menjàvem ensaïmada i panades mallorquines, però ningú verbalitzava per què. No es parlava de Mallorca”, explica. Durant un d’aquells 17 d’agost d’un any qualsevol, en Juan va anar amb una companya de classe, neta de mallorquins, a la Festa de l’Ensaïmada i ho va començar a entendre tot.

A través d’una confiteria que encara existeix actualment, un home de Felanitx, en Joan Puig, va obrir les portes de l’ensaïmada a la ciutat. Al principi, només els migrants de Mallorca anaven a La Perla a menjar aquest dolç, però amb els anys altres residents de San Pedro també hi van començar a anar. Eren els anys 60 i l’ensaïmada havia arribat per quedar-se. “Va començar essent una festa petita; després va anar creixent, i quan va complir deu edicions va ser declarada festa nacional. És com una herència repartida entre tots. En lloc de repartir-se entre els fills, l’ensaïmada l’heretaren tots els habitants de San Pedro”.

[foto cartell ensaïmada]
L’arbre genealògic d’en Juan Manuel no es limita al territori balear. És una mescla de suïssos, italians, russos i mallorquins. Però com és que la cultura illenca va acabar predominant entre tanta varietat? L’únic vestigi mallorquí a ca seva era el menjar, però ni els pares, ni els avis, ni els besavis eren mallorquins. I, tanmateix, hi havia una mallorquinitat gastronòmica. “El que més importa a l’ésser humà és el menjar. El menjar mostra l’ADN de la gent. Som el que menjam, com ens ho menjam, on ens ho menjam i amb qui ens ho menjam”, diu. A la família d’en Juan Manuel, la tradició mallorquina va continuar perquè la seva besàvia, filla d’italians, va aprendre de la seva sogra mallorquina a fer panades. “Per què? Perquè el menjar de l’home és important: l’home vol menjar el que feia la seva mare”. I així es va anar coent a foc lent una tradició a ca seva, i també a la seva ciutat. A San Pedro hi van sobreviure la gastronomia, els cognoms, la presència.

El fet que fossin tantes les famílies mallorquines que es van instal·lar en aquests paratges fa que, encara avui, San Pedro estigui ple de llinatges com Barceló, Bover, Rosselló, Vidal, Manresa, Truyols, Ramon, Bennàssar, Bordoy, Garau, Caldentey, Sansó, Riera, Colom, Adrover, Gava, Puig, Rigo, i un llarg etcètera. No només ensaïmades i cognoms: els mallorquins també es van fer coneguts per la seva vinculació amb el camp, pel fet de dedicar-se a activitats que defineixen la identitat argentina.

“És com si els mallorquins haguessin fet màrqueting abans que existís el màrqueting. Perquè dius: la van encertar amb l’ensaïmada, amb els vivers, amb les plantacions de fruita”. San Pedro va ser un lloc d’arrelament per diversos motius: d’una banda, s’hi arribava des de Buenos Aires amb tren en menys de dues hores; de l’altra, destacava per la fertilitat i les facilitats de les terres. Els mallorquins que s’hi van establir eren agricultors i podien comprar parcel·les petites. “Podien començar de mica en mica. No calia comprar 1.000 hectàrees. Eren lots petits. Treballaves un temps i et podies comprar un petit tros de terra. Treballaves durant una altra collita i te’n compraves un altre…”.

A més de l’ensaïmada i l’agricultura, la mallorquinitat possiblement persisteix avui gràcies a la institucionalització del col·lectiu. “Si no s’hagués fundat l’Agrupació Mallorca el 1966, imagina’t tot el que no hauria passat: no tindríem un carrer que es diu Via Mallorca, no tindríem un agermanament amb Felanitx, no tindríem la Festa Nacional de l’Ensaïmada, no tindríem una seu pròpia… Totes aquestes coses van passar perquè hi va haver institucionalitat”, afirma en Juan Manuel.

Aquesta estructura organitzativa probablement també va afavorir que, a les zones rurals on la comunitat mallorquina era més concentrada, la integració al país fos més natural, ja que compartien una identitat rural amb els locals. “En certa manera, el camp és una illa. Quan van arribar aquí, no es notava si hi havia acceptació o rebuig, com passa a la ciutat. Aquí eres un pagès, vivies al camp, feies la teva vida, treballaves la terra igual que la resta”.

Al llibre De l’hospitalité, Anne Dufourmantelle i Jacques Derrida sostenen que “l’hospitalitat, en la forma més radical, és sempre una hospitalitat incondicional, fet que significa rebre l’altre no en funció de les seves característiques o del que ens aporta, sinó en la seva radical alteritat, com l’altre absolut, que no podem controlar ni reduir”. Què vol dir avui ser hospitalari? On situam el procés de “mallorquinització” en aquest món actual de fronteres i alteritats? En un món de xenofòbia i de por a tot el que és diferent. En un món de deportacions i il·legalitat humana. Què seria de San Pedro sense ensaïmades? Tal vegada celebrarien la Festa Nacional de la Pizza, de la Xocolata o de la Sopa Borsx. Quan, en quin moment precís, el que ens és aliè esdevé cultura pròpia?