Els darrers anys, les activitats físiques al medi natural (AFMN) han experimentat un auge exponencial de practicants. Aquest increment no és casual ni anecdòtic: ho podem observar fàcilment a les nostres serres, aigües i paratges. Així mateix, cada vegada són més nombrosos i precisos els estudis científics que demostren que el contacte regular amb els espais naturals i la pràctica d’activitat física tenen beneficis (tant físics com mentals) per a la salut.

Els beneficis per a la salut són múltiples i evidents: augment de capacitat aeròbica, millora del sistema immunitari, reducció del risc d’atac cardíac, disminució del risc d’accidents cerebrovasculars i diabetis, reducció de l’estat d’ànim negatiu, millora de l’estrès i els sentiments d’ansietat o cansament, etc. És per açò que moltes persones i organismes practiquen o promocionen aquest tipus d’activitats a la natura, les quals, com s’ha dit, ofereixen nombroses oportunitats per millorar la salut, prevenir la malaltia i les conductes nocives, i fins i tot poden tindre un ús terapèutic i rehabilitador. Tanmateix, sovint una de les raons oblidades, soterrades entre els beneficis i una visió utilitària de l’activitat física i l’esport, és que la pràctica de les AFMN també es deu simplement al gaudi. Al simple fet de practicar-les, sense pensar a obtindre una recompensa més enllà de fer l’activitat. Sense pensar a fugir de la feina. Sense demanar-se quina foto es compartirà. El reconeixement del valor autotèlic que deriva del fet de voler jugar per jugar, de la pràctica per la pràctica, del gaudi real.

No obstant açò, més enllà dels beneficis individuals, més o menys (re)coneguts, des de visions utilitàries o emancipadores de les AFMN, cal reconéixer que també hi ha forts motius socials i culturals que expliquen aquest fenomen exponencialment creixent. D’una banda, destaca una tendència a reconnectar amb la natura després de l’experiència de confinament durant la pandèmia de la COVID-19, que va generar una necessitat de contacte amb l’exterior. D’altra banda, la inclusió d’alguns esports de muntanya als Jocs Olímpics i la seva difusió mediàtica han contribuït a fer que aquestes activitats s’expandisquen i es promoguen més. Així, les xarxes socials i l’algoritme han fet el seu paper per generar una estètica i una èpica seductores, virals i consumibles al voltant d’aquestes pràctiques, i les han convertit (més encara) en un bé de consum que permet guanyar capital social, reconeixement i prestigi dins de determinats cercles.

És per açò que, implícitament i coetàniament a aquest creixement del nombre de practicants, també han augmentat exponencialment els problemes generats per aquestes pràctiques en els ecosistemes fràgils i vius amb què coexistim. I encara més si aquestes activitats parteixen de la mercantilització i la turistificació del medi natural. 

La democratització i massificació dels espais naturals per a la pràctica esportiva (impulsada pel fàcil accés als llocs a través de geolocalitzacions, l’abaratiment de certs materials tècnics, i una falta d’educació i consciència ambiental, ecològica i comunitària) fa que la pràctica d’aquestes activitats des d’una visió clarament antropocèntrica plantege molts dubtes. Fins quan es poden permetre? O quantes persones es poden tolerar en aquests espais? Exemples com frases de gymbro tipus “la montaña es mi gimnasio”, envasos de gels buits per la muntanya, papers de vàter i deixalles a plena vista a les cales, pintades a les coves, vies d’escalada en llocs d’anideació, refugis saturats... formen un llarg etcètera de conductes reprovables.

Aquests (inacceptables) comportaments creen una taca, una gran ombra negra que sovint acompanya les activitats fisicoesportives a la natura. Per açò, des d’on es té el poder i el deure de fer política per al poble, es creen mesures que opten per prohibir certes pràctiques esportives, fet que sempre és més fàcil i barat, en comptes de protegir, regular i legislar. Malgrat tot, encara que a vegades calga tancar i sancionar per regenerar (sobretot, si l’espai ja ha estat sobresaturat), aquesta prohibició no ataca l’arrel del problema.

Cal entendre i respectar els ecosistemes vius i fràgils, i potenciar una educació i una formació de consciències crítiques i responsabilitat col·lectiva per part de tots els practicants d’aquest tipus d’activitats. Només així atacarem el que és actualment un problema real. I cal fer-ho des d’una perspectiva i una mirada de justícia ambiental i social, i repensant la nostra pràctica fisicoesportiva.

No ens serveix de res que es potencie el turisme actiu, en contraposició al turisme de sol i platja (per exemple, amb curses de trail running) si no es té una visió de l’impacte que aquestes iniciatives tindran al nostre territori. És per açò que cal tindre aquesta empatia amb l’ecosistema i saber observar i previndre quin serà l’impacte per decidir quantes persones hi podran participar, per marcar i controlar tots els envasos que utilitzen i, sobretot, per establir quin retorn econòmic es quedarà per a la conservació del terreny. I per evitar que tot el benefici vaja a mans del capital. Açò implica trencar amb la idea que qualsevol activitat esportiva a la natura és positiva o neutra. Cal que s’exigisca un compromís ètic clar i transparent a les empreses organitzadores d’esdeveniments esportius i, especialment, a les institucions públiques que els donen suport. Cal potenciar una pràctica, un lleure, de proximitat i no consumista. Una pràctica en què càpiguen totes les persones, independentment de l’origen, gènere o classe social, i en què el territori no siga un recurs per a explotar, sinó un espai per a la convivència, la corresponsabilitat i la llibertat.

En definitiva, cal construir una consciència col·lectiva en un món cada vegada més individualista i que menysprea tota diversitat. Aquesta consciència és necessària si volem conviure i seguir gaudint d’aquestes activitats físiques a la natura sense explotar els recursos comuns per al benefici individual. Sincerament, tota persona que practicara o promocionara aquestes activitats hauria de tindre respecte al seu medi natural i ser partícip d’aquesta responsabilitat compartida. I sobretot, aquelles que institucionalitzen estes pràctiques. 

Per açò, crec fermament que des de les institucions democràtiques (per exemple, clubs, escoles, instituts, universitats, ministeris) s’hauria d’apostar clarament per una pràctica d’activitat física i esportiva, tant des d’una vessant recreativa com d’alt rendiment, que estiguera arrelada al territori, que fora comunitària i radicalment sostenible. Així, tant si aquesta pràctica se situara en una perspectiva utilitària com emancipadora, podríem parlar dels valors positius que transmet. Si no, parlem només de pur màrqueting.

Defensar aquest tipus de pràctica és una necessitat urgent davant de la crisi ecològica, humanitària i social actual que ens interpel·la a totes.

* Aquest article d’opinió s’ha escrit al mateix temps que l’Estat genocida d’Israel bombardejava la població civil de Gaza, i l’Estat Espanyol du 92 consells de ministres sense l’aprovació d’un embargament d’armes a aquest estat.

Miquel Àngel Pans Sancho

Doctor en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport. Des del País Valencià, treballa en la intersecció entre la salut, la inclusió i les activitats físiques a la natura. Defense el moviment com a ferramenta de resistència, empoderament i transformació social.