Una entrevista d'Aurora Brullet

Benvinguda, Laura. Per començar, explica’ns alguna cosa de tu. Qui ets? En què t’has format? A què et dediques? 

Tinc formació en educació social i en dret i un màster en Estudis de Dones, Gènere i Ciutadania. La meva trajectòria professional i política sempre han anat molt unides. Als 17 anys vaig començar a militar a la CNT, i des de llavors he estat vinculada a espais anarquistes i feministes. 

L’any 2007, amb altres companyes, vam crear el Comando Scum i vam reeditar el llibre de Valerie Solanas. Aquell projecte encaixava amb un feminisme que en aquell moment em ressonava molt: gens victimista i provocador, que qüestionava el pacifisme femení i els valors morals de la feminitat tradicional. El gest performatiu de “l’eliminació dels homes” era una manera d’expressar la ràbia i la frustració d’un temps, però també d’exposar la violència com una cosa que no ens és aliena. Amb el temps, però, també vam veure els efectes adversos d’aquell tipus de proposta: allò que havia de ser una desessencialització de la violència —una invitació a pensar-la sense moralismes— a vegades acabava llegint-se com una justificació de qualsevol acte injust si el feia una dona. I no era això: el que volia era trencar amb la moralització de la violència i del gènere, no invertir-ne els papers. 

En paral·lel, vaig començar a treballar a Genera, una entitat que acompanya dones treballadores sexuals en la seva garantia de drets i fa incidència per a la descriminalització del treball sexual. Amb els anys, he passat per diversos espais: des de projectes d’acompanyament en drets i autonomia fins a dirigir una casa d’acollida per a víctimes de violència masclista. Aquest recorregut em va permetre veure com tant els circuits institucionals de protecció social com el sistema de justícia reclamen constantment un model de víctima molt concret: dòcil, fràgil, moralment pura, i sovint ajustada al perfil del “bon pobre”. 

Aquesta experiència, juntament amb la meva militància anticarcerària, va ser clau per entendre que el sistema de protecció i el penal comparteixen una mateixa lògica: la d’un poder que necessita subjectes febles per justificar-se. Per això, des de fa anys, el meu treball s’ha centrat a criticar el punitivisme com a dispositiu de govern i en pensar alternatives feministes i comunitàries al càstig. 

Actualment dirigeixo Genera, on treballem per la descriminalització del treball sexual i per l’abordatge de les violències masclistes des d’una perspectiva antipunitivista, transfeminista i comunitària, aplicant metodologies de justícia restaurativa i transformativa. En paral·lel, escric i investigo sobre com el punitivisme construeix subjectivitats i com les justícies transformadores poden obrir altres camins per a la reparació i la responsabilitat col·lectiva. 

El 18 d’octubre presentaràs el teu darrer llibre, Conflicte no és el mateix que abús, en el marc de les Jornades Llibertàries de Menorca. Quina relació té el llibre amb els espais i propostes anarquistes i llibertàries?  

Per mi la relació entre el llibre i els espais anarquistes és molt directa. Conflicte no és el mateix que abús parteix d’una mateixa intuïció que recorre tota la tradició llibertària: la convicció que la justícia i la llibertat només poden néixer de la responsabilitat col·lectiva, mai de la coerció. L’anarquisme sempre ha estat una pràctica d’autogestió del conflicte, una manera d’assumir que la vida en comú implica friccions i riscos, però també la possibilitat d’organitzar-nos sense recórrer a la violència institucional ni a la delegació del poder. 

Per mi, pensar des d’aquesta mirada és també reconèixer que el sistema no només castiga o reprimeix, sinó que produeix els subjectes que necessita. En aquest sentit, l’anarquisme és profundament materialista: entén que el poder no és una entitat exterior, sinó un conjunt de mecanismes que modelen les nostres vides, els nostres desitjos i fins i tot les nostres emocions. El punitivisme és un d’aquests mecanismes. No només distribueix la pobresa i la marginalitat, sinó que construeix figures útils per al seu propi manteniment: la víctima necessitada de protecció, el delinqüent incapaç de canvi, el ciutadà exemplar que observa i jutja. 

Aquesta lectura —que jo trobo molt coherent amb la tradició anarquista més crítica— em serveix per entendre que la lluita contra el càstig no és només una qüestió ètica, sinó estructural: té a veure amb desactivar els dispositius que sostenen la desigualtat. L’anarquisme ja ho deia abans que la teoria ho formulés: que no hi ha dominació sense producció de subjectes útils al poder, i que la llibertat només pot existir si som capaces de desfer-nos d’aquests papers imposats. 

Per això també el meu feminisme parteix d’aquí. D’un feminisme que, com el d’Emma Goldman, rebutja la sacralització del dolor i la moral de la puresa, i aposta per una llibertat plena, vital, transgressora i prosexe. Un feminisme que no entén la violència com una essència masculina ni la vulnerabilitat com una naturalesa femenina, sinó com el resultat de relacions socials i econòmiques que poden —i s’han de— transformar. 

Aquesta és, crec, la connexió profunda entre el llibre i l’anarquisme: la confiança radical en la capacitat humana de canvi i en el potencial polític de la comunitat per gestionar el conflicte sense recórrer ni al càstig ni a la por. 

El teu llibre exposa una postura molt crítica amb el punitivisme. A què ens referim amb aquest terme? Per què afirmes que “en el punitivisme, la solució construeix el problema”? 

Quan parlo de punitivisme en sentit ampli, em refereixo a aquesta tendència tan generalitzada a resoldre problemes socials a través del càstig. És una mirada molt arrelada, que es manifesta en moltes dimensions, i el seu element més representatiu és el sistema penal i tot el que engloba l’aparell coercitiu de l’Estat. 

En les darreres dècades, a l’Estat espanyol, hem vist un augment constant dels delictes tipificats, de les penes associades i de les mesures de seguretat, com si la millor manera d’afrontar problemes socials fos castigar més i més durament. Ens venen el dret penal com un mecanisme de prevenció del delicte, com si l’amenaça de la pena servís perquè la gent no delinqueixi. Però tots els estudis ens mostren que això no és cert. No hi ha cap evidència empírica que la punició redueixi el delicte —al contrari: sabem que la presó, per exemple, tendeix a produir més delicte, perquè el tancament té efectes devastadors en les persones i en les seves comunitats. 

També se’ns diu que el càstig serveix per reparar les víctimes, però tampoc és així. El que veiem és que moltes víctimes surten d’aquests processos amb més dolor, amb més frustració i sense sentir-se realment reparades. I és que el procediment penal no està pensat ni per reduir el delicte, ni per abordar-ne les causes, ni per reparar ningú, ni molt menys per transformar o responsabilitzar qui l’ha comès. El que sí que sabem, en canvi, és que serveix per perseguir i controlar els col·lectius empobrits, racialitzats i estigmatitzats. 

És un model que castiga sobretot els delictes vinculats a la subsistència, els que cometen les persones pobres, i això genera més reincidència, perquè el sistema no ofereix alternatives dignes ni segures per sobreviure. Llavors, com a moviments que busquem justícia social, resulta absolutament incoherent que defensem la via penal per afrontar problemes que són produïts per un sistema capitalista, racista i patriarcal, i que no ens fixem en les causes estructurals per intervenir-hi. 

El que passa és que desviem l’atenció. I l’atenció es desvia, en bona part, per allò que jo anomeno la passió punitiva: aquesta mena de fascinació col·lectiva pel càstig, que ens fa associar automàticament justícia amb revenja. Ens hem acostumat a creure que fer justícia és això de “qui la fa, la paga”: respondre a un mal fent-ne un altre igual o pitjor. I això pot calmar-nos durant un temps, però no transforma res, i a la llarga ens genera més costos que beneficis. 

Aquesta mirada castigadora està molt incorporada en la nostra cultura, i és una de les qüestions que més he treballat en el context dels feminismes i la lluita contra la violència. Quan dic que en el punitivisme la solució construeix el problema, recuperant la jurista italiana Tamar Pitch, em refereixo justament a això: el punitivisme no només no resol el problema, sinó que crea una manera d’entendre la violència, la víctima i qui agredeix que justifica la seva pròpia existència. 

El punitivisme no pot analitzar-se només des del seu vessant material —la imposició de penes o la distribució desigual del càstig sobre les classes populars—, sinó també des de la seva dimensió simbòlica i cultural. El càstig produeix sentit, produeix valors col·lectius sobre què és el bé i el mal, i fabrica subjectivitats dòcils i moralitzades. 

És cert que la llei penal té força per fer visible que certes violències —com la masclista— són inacceptables. Però cal preguntar-se a quin preu i amb quines conseqüències. La penalitat visibilitza la violència de gènere, sí, però no ho fa de qualsevol manera: la construeix com un tipus de problema molt concret, amb uns protagonistes definits i unes necessitats molt específiques que justifiquen la intervenció punitiva. Així, el sistema penal s’erigeix com a necessari per preservar les racionalitats neoliberals i produeix una forma d’entendre la violència que li és útil. D’una banda, construeix la víctima com algú fràgil, bo, necessitada de protecció estatal; de l’altra, dibuixa qui agredeix com un monstre irrecuperable amb qui no es pot dialogar ni comprendre res. 

Aquesta manera d’entendre la violència produeix gènere normatiu i desactiva la capacitat comunitària de gestionar els conflictes, perquè monopolitza tant l’explicació com la resposta des de l’Estat. I el resultat és que acabem desenvolupant polítiques purament expressives —centrades més a mostrar indignació, odi o dolor— que en abordar les causes reals de la violència. 

Llavors, he treballat molt també en com les demandes feministes s’han fet servir per legitimar aquesta mà dura de l’Estat. I cal anar amb molt de compte, perquè aquests enduriments penals que es reclamen en nom de la protecció de les dones són després utilitzats contra les persones més marginalitzades, però també contra la dissidència política i els moviments socials. 

El problema és que, a més d’aquesta instrumentalització de les demandes feministes, hi ha determinats feminismes que, de manera més o menys acrítica, han abraçat aquestes premisses punitives. No només aplaudeixen l’enduriment de les penes i legitimen la branca coercitiva de l’Estat, sinó que també reprodueixen la lògica del càstig dins dels nostres propis moviments. 

I aquí el punitivisme ja no és només l’Estat o la via sancionadora, sinó també aquestes pràctiques que apliquem internament —la cancel·lació, la denúncia pública sense garanties, sense processos, sense objectius polítics de transformació. I això també té conseqüències: perquè en lloc de generar responsabilitat i canvi, sovint només reproduïm la mateixa lògica que critiquem. Per això dic que en el punitivisme la solució construeix el problema: perquè el càstig crea el seu propi relat de necessitat, legitima la seva pròpia existència i, alhora, reforça allò que diu voler combatre. 

Quan i en quins espais et comencen a interpel·lar les lògiques antipunitives? Per què vas tenir la necessitat d’investigar, escriure i publicar entorn aquests conceptes? 

Jo diria que les lògiques antipunitives em van començar a interpel·lar molt abans que en fos del tot conscient. Venint de la militància anarquista, ja hi havia una crítica a la repressió, a la presó i a la violència de l’Estat, però aleshores aquesta mirada era més política que no pas analítica. Amb els anys, i sobretot a partir del meu treball amb dones en situació de vulneració de drets, la crítica es va anar concretant, prenent cos, fins que va esdevenir una necessitat de recerca i d’escriptura. 

Però, si soc sincera, hi ha també una dimensió personal que hi pesa molt. Vaig patir dues agressions sexuals greus, una amb dinou anys i una altra amb vint-i-dos. La segona, a més, amb retenció il·legal i lesions. En un dels casos vaig intentar denunciar-ho i em vaig topar amb el tracte vexatori, la desconfiança i la culpabilització dels cossos policials. Aquesta experiència va ser definitiva per entendre que el sistema no està pensat per protegir-nos ni per reparar-nos, sinó per administrar el dolor dins d’una lògica de poder. 

I segurament una de les qüestions més impactants d’aquestes situacions va ser la mirada que em retornaven els altres en conèixer aquesta experiència. Una mirada que et col·loca en un lloc d’hiperfragilitat en el que jo em sentia profundament incòmode. Amb el pas dels anys i els centenars d’acompanyaments a víctimes, m’he adonat que això és una de les experiències més comunes de la majoria de dones que han enfrontat violència: el rebuig a encaixar en aquell paper d’innocència, fragilitat i irrecuperabilitat que exigeixen tant la justícia penal com una part del feminisme. I crec que és a partir d’aquí que comença la meva necessitat de pensar. De pensar com el relat del dany, quan es converteix en identitat, pot acabar tancant-nos en una posició immòbil, i com la recuperació —que és un procés viu, complex i fins i tot contradictori— pot ser un espai de potència política. 

Després, amb els anys, el treball en contextos de violència masclista em va confirmar allò que ja havia viscut en pròpia pell: que el sistema penal no repara, que destrueix; que produeix víctimes normatives i col·lectius castigats. I que fins i tot molts discursos feministes acaben funcionant com a engranatges d’aquest mateix sistema, reproduint les seves lògiques de culpa, càstig i control moral. 

Per això vaig sentir la necessitat d’investigar, d’escriure i de publicar. No només per analitzar com funciona el punitivisme, sinó per desbordar-lo, per donar veu a altres relats possibles sobre la violència: relats que no ens condemnin a la fragilitat ni a la venjança, sinó que ens permetin passar pàgina —no per oblidar, sinó per viure i polititzar-nos. El que he intentat fer en el llibre és precisament això: unir la crítica anticarcerària que ve de la meva militància amb una mirada feminista no essencialista, prosexe i radicalment antipunitiva. Mostrar que és possible sortir del dolor sense negar-lo, polititzar-lo sense sacralitzar-lo, i construir justícia des d’un altre lloc —un lloc més humà, més complex i, sobretot, més lliure. 

Al llibre exposes que en la dimensió simbòlica i cultural del feminisme hi ha un “desori categòric” derivat de l’extensió del concepte de la violència. Quins riscs suposa i què té a veure amb les “subjectivitats individualistes i neoliberals”, l’enuig o el càstig? 

Quan parlo d’un “desori categòric” en la dimensió simbòlica i cultural del feminisme, em refereixo al fet que, en els darrers anys, el concepte de violència s’ha anat estenent tant que pràcticament qualsevol situació incòmoda o conflicte relacional pot ser llegit com una forma de violència. I això genera confusió —no només conceptual, sinó també política. 

Aquesta inflació del concepte fa que cada vegada més experiències personals s’interpreten en clau de dany o d’agressió, i això té efectes. Perquè quan tot és violència, res no ho és del tot: perdem la capacitat d’establir gradacions, d’entendre el context i de respondre amb proporcionalitat. I, sobretot, tot pot acabar justificant una resposta punitiva. Si tot és violència, llavors qualsevol cosa mereix càstig. 

Això, a més, es connecta amb el tipus de subjectivitat que promou el neoliberalisme. En aquest marc, el subjecte polític passa a ser el subjecte víctima: algú que troba en el reconeixement del seu dolor la principal font de legitimitat. És un subjecte fràgil, essencialitzat, que parla des de l’experiència individual i moral, no des de la col·lectiva o la política. Aquesta figura encaixa perfectament amb el règim neoliberal, perquè és una víctima sense enemic polític i, per tant, sense capacitat de transformació. 

I aquí entra un altre element: la ràbia. L’enuig, que podria ser un motor de canvi si es polititzés, acaba convertit en un afecte moral, gairebé religiós, que serveix per legitimar el càstig. En lloc de canalitzar la ràbia cap a la transformació col·lectiva, es dirigeix cap a la punició: cap a assenyalar, expulsar o castigar. D’aquesta manera, el dolor i la indignació, que podrien ser força política, es tornen una energia reactiva i estèril. 

Un altre risc important és la manera com alguns feminismes han arribat a conceptualitzar la violència des d’una mena de subjectivisme absolut. Aquesta idea tan repetida que “una agressió és quan una se sent agredida” pot sonar empoderadora, però en realitat és profundament desresponsabilitzadora. Carrega tota la responsabilitat de definir i gestionar el que passa sobre la víctima, i elimina qualsevol necessitat de contrast col·lectiu o d’anàlisi relacional. I això, que pot semblar un gest de reconeixement, acaba sent una manera d’aïllar-nos encara més. 

També és important dir que aquesta extensió del concepte de violència no és aleatòria. Qui acostuma a fer-ne un ús més ampli no són precisament les dones que viuen situacions de precarietat o de violència realment estructural. Jo, que treballo i acompanyo moltes dones en contextos de pobresa, puc dir que cap d’elles fa un ús extensiu del concepte de violència. Les que ho fan, generalment, són subjectivitats de classe mitjana aspiracional, que tenen una relació més simbòlica amb el dany i que acaben homogeneïtzant l’experiència de totes les dones. 

Això té conseqüències polítiques molt concretes: ens trobem dedicant molt temps i energia a gestionar situacions molt lleus dins dels moviments, mentre els conflictes reals —els que afecten la vida material de la gent— queden desatesos. I aquest desplaçament no és casual: el lloc de la víctima s’ha convertit, en determinats espais, en un lloc de reconeixement, fins i tot de privilegi. En alguns contextos, ser víctima atorga capital simbòlic, legitimitat i autoritat moral. 

I, clar, quan el lloc de la víctima és el lloc del prestigi, esdevé temptador ocupar-lo —encara que sigui en situacions en què no hi ha una violència real, sinó un conflicte o una diferència. I així, sense adonar-nos-en, acabem reproduint exactament el que critiquem: un règim afectiu i polític que premia la fragilitat, castiga el desacord i desactiva la possibilitat de fer política col·lectiva. 

L’autora del pròleg, Anna Gabriel i Sabaté afirma que “ens necessitem millor preparades per a afrontar els conflictes, els abusos i les violències, per a acompanyar i ser acompanyades amb responsabilitat, amb lleialtat a la comunitat. Sense por de nosaltres”. En quines coses creus que es concreta? Què té a veure amb el teu anhel d’intel·ligències polítiques i emocionals més sòlides? 

M’agrada molt aquesta frase de l’Anna, perquè sintetitza el que per mi és una de les grans mancances del nostre temps: la por de mirar-nos i d’assumir-nos com a part dels conflictes que vivim. Ens hem acostumat a pensar el dany i la violència com una cosa exterior, com si ens arribés des de fora, però la veritat és que totes podem fer mal i totes podem ser ferides. Reconèixer-nos en aquesta complexitat és el punt de partida per construir comunitats més madures i menys reactives. 

Quan parlo d’intel·ligències polítiques i emocionals més sòlides, em refereixo justament a això: a la necessitat de desenvolupar una capacitat col·lectiva per sostenir el conflicte sense recórrer automàticament al càstig ni a la ruptura. Vol dir aprendre a escoltar, a llegir els contextos, a entendre què hi ha darrere d’un acte o d’una reacció. No per justificar-ho, sinó per poder transformar-ho. I això implica un treball profund de desmuntatge de la cultura del dany i del victimisme, però també una pedagogia de la responsabilitat i de la cura política. 

Des d’una perspectiva cultural i subjectiva, vol dir deixar de pensar en termes de puresa o de bondat i començar a pensar en termes de relació i de complexitat. Vol dir reconèixer que els afectes —la ràbia, la tristesa, la culpa— no són proves morals sinó materials de treball, matèria primera per a la transformació. És aprendre a fer-los circular políticament, en comptes de convertir-los en instruments de càstig o de legitimació personal. 

Però aquesta mirada més madura sobre el conflicte no pot quedar-se només en el pla simbòlic. També cal que tingui una expressió material. Les justícies transformadores i restauratives ens ofereixen marcs per pensar la reparació i la responsabilitat no com a sanció, sinó com a redistribució i transformació de les condicions que generen el dany. 

I aquí crec que és important remarcar que no parlem de metodologies toves o improvisades, sinó de processos molt rigorosos. Són metodologies amb una estructura i unes fases molt clares, que parteixen de la identificació del dany, del reconeixement de la responsabilitat i del treball de reparació, tant en el pla individual com col·lectiu. Treballen des de la idea que la responsabilització no s’imposa, sinó que s’acompanya, i que la reparació no és simbòlica ni moral sinó pràctica, concreta i relacional. 

Aquests processos requereixen temps, mediacions curoses, espais segurs i un teixit comunitari capaç de sostenir-los. No es tracta només de “parlar-ho” o de “reconciliar-se”, sinó de construir condicions materials i afectives perquè les persones puguin canviar. En aquest sentit, les metodologies transformadores són exigents: no permeten l’evasió ni el simulacre de responsabilitat. Al contrari, requereixen compromís, persistència i col·lectivitat. 

Això vol dir que la justícia no hauria de basar-se en el fet d’equilibrar el dolor, sinó a equilibrar els recursos, les oportunitats i les cures. Quan una persona ha fet mal, no es tracta només de demanar-li que se’n penedeixi, sinó d’entendre quines condicions han fet possible aquell dany i com podem modificar-les col·lectivament perquè no es repeteixin. 

I quan parlem d’intel·ligències polítiques i emocionals més sòlides, també hem de tenir en compte que això només és possible si disposem dels mitjans materials per viure amb seguretat. Però parlo d’una altra idea de seguretat, no la de les lògiques securitàries que l’entenen com absència d’atacs particulars o com control policial, sinó com la possibilitat real de disposar dels mitjans bàsics de subsistència —i una mica més. 

Des d’aquesta noció de seguretat podem entendre que viure i relacionar-nos comporta riscos, i que això serà així sempre. El més important és que amb més justícia social es redueixen molts dels riscos que avui anomenem “violències”, i que amb més justícia social també és molt més factible poder assumir riscos sabent que, si caiem, tenim casa, recursos per sostenir-nos i comunitats fortes que ens estimin i ens cuidin. 

Per tant, quan parlem d’estar millor preparades per afrontar conflictes i violències, parlem tant de cultura política com de condicions materials. De construir comunitats que no tinguin por del conflicte perquè tenen les bases per sostenir-lo. Perquè només des d’aquí —des d’una seguretat entesa com a vida digna i compartida— podem abandonar el règim del càstig i començar a practicar una política del vincle, del canvi i de la responsabilitat col·lectiva.