Cada any, els mitjans locals de Menorca se sumen a la iniciativa de donar la benvinguda a tots els nostres venerats visitants: Bienvenidos, és el clam. En només dos mesos, aquestes ànimes forasteres marquen els nostres batecs i butxaques per a la resta de l’any i de les nostres condemnades vides estacionals. Però què passa amb els comiats? Per què ningú es recorda de dir-los adeu? Per què ningú els explica el buit desèrtic que deixen en els nostres carrers? El territori erm que enverinen amb la seva partida? La tristor dels comerços que tanquen sense el seu capital? Des de Revista Posidònia teníem la necessitat de fer-los aquesta carta, per desitjar-los un bon retorn a les seves terres i explicar-los com vivim el dol d’ençà del seu vol.

Au revoir!, ara que l’illa ja no navega sobre aigües fecals, emmetzinades pels iots, verdoses per la putrefacció de micoralgues i lubricades amb protector solar. Au revoir!, des d’aquesta illa que sura sobre el Mediterrani, mar que a partir de l’octubre canvia les llanxes de lloguer i els caiacs per les pasteres i els microplàstics. Aquesta terra de contrastos, aquest enclavament de civilitzacions colonitzadores i cultures adotzenades, s’acomiada mentre us recorda que els seus tresors patrimonials segueixen en venda i s’abarateixen passat l’estiu.

Esperam impacients el vostre retorn, sobretot ara que tenim tant a celebrar: Menorca ja és un prodigiós museu a l’aire lliure reconegut internacionalment. Patrimoni de la Humanitat, ens diuen, després de gairebé una dècada d’intentar-ho i de campanyes tan cares com fallides. També us trobarem a faltar en les celebracions dels 30 anys de la Reserva de la Biosfera, un altre poder fàctic i favor concedit per la UNESCO, que ens permet presumir de territori mentre albiram el dia en què no rajarà aigua de l’aixeta. Preneu-vos aquests títols com una dedicatòria, vessarem xampany públic a la vostra salut.

Amb l’arribada de la tardor, la terra, el cel i la mar, la serena i el vent, la sal i la velella, es fonen i alliberen una superfície de 702 quilòmetres quadrats i un litoral esculpit per 131 platges i cales d’arena i 65 de pedra. I us demanareu: què feim amb tanta platja i tanta pedra? No sabeu l’estranyesa que ens suscita anar a nedar o a caminar i trobar-hi espai, ens feis orfes d’ansietat. No ens acostumam a veure panells relluint en verd: “LIBRE, LLIURE”. Sona gairebé a ofensa. Ens disgusta que partiu just quan a les platges s’hi comença a xerrar fluix i la poca pressió humana és carn d’avorriment oxigenant.

Si hi ha una cosa certa, és que minvau massa plaers hedonistes. Sense vosaltres, que sou qui paga i degusta l’excelsa gastronomia local, els restaurants ens abandonen amb raó. Per què obrir si no es pot estafar a ningú? Comença una època en què, molt a disgust, no ens queda més remei que alimentar-nos d’esclata-sangs i cames-seques quan el canvi climàtic ens ho permet. Acabats els jaleos, es criminalitza la festa: els bars, a l’hivern, semblen il·legals. Els concerts passen a ser tributs i canviam el model d’oci a l’aire lliure pel d’adolescents fumant porros en alguna cotxeria, els únics supervivents a la succionadora estratègia de sofà, xemeneia i manta.

Amb la mateixa pena també parteix Ryanair, que ja no veu negoci si no pot cobrar per nombre d’ensaïmades a bord. Ens aïllen mentre cau un degoteig de cartells: “Volvemos en primavera”, com si poguéssim vestir amb avarques tot l’any.

Per favor, tornau prest a la imaginària Nura fenícia, a la Meloussa dels foners heterobàsics, a la Minurka menystinguda dels musulmans, que ara, gràcies a l’eliminació de l’impost de successions i de l’Oficina Anticorrupció, tindreu els béns conservats encara en més poques mans, com així ha de ser en una reserva.

Romandrem esperançats en una illa on abunden els valors de fraternitat, és a dir, el xafarderum, amb diòcesi pròpia i catedral amb seu a Ciutadella (on, si no?). Mentre us feis enfora, escoltau amb atenció i sentireu els ecos agonitzants de llegendes tan belles com fascinants, protagonitzades per violadors premeditadament racialitzats com en Xoroi (un moro).

Creada per Déu a la mesura de l’home, a Menorca el primer sol d’Espanya us acomiada des de l’avió, perquè, com a bons dematiners, sigueu els primers a fer-li la salutació amb la mà alçada, d’acord amb la majoria de valors dels seus ajuntaments vigents al vostre servei. Au revoir!, us plorarem amb el naufragi de l’astre rei amb la caiguda del cel púrpura.