A 12 dels 27 països que formen la Unió Europea, l'extrema dreta és primera o segona força després de les eleccions europees de diumenge. Tot i que el Partit Popular Europeu és el guanyador de les eleccions i puja en nombre d'escons de 176 a 186, mentre els socialdemòcrates en perden 4 i queden amb 135, els vots de les formacions ultres podrien sumar 180 si aconsegueixen posar-se d'acord en una agenda en comú. Aquí hi ha el possible desafiament.

Davant el desastre electoral a França, un dels països més importants de la Unió Europea, Macron cerca recórrer a l'estratègia emprada per Pedro Sánchez el 2023 i avançar eleccions legislatives, amb l'objectiu de revertir els mals resultats apel·lant al discurs del mal menor i assenyalant el monstre filofeixista de Le Pen.

És un símptoma de debilitat i no d'audàcia. Un experiment que podria sortir malament i donar encara més avantatge i marge de maniobra a una força política que ja no és vista com a excèntrica i radical per l'electorat, sinó com una alternativa real de govern.

Tot i experimentar un ampli creixement a tot el continent, hi ha grans diferències tàctiques i de posicions entre l'extrema dreta europea que bloquejaran la possible unitat d'acció. Alguns exemples són l'euroescepticisme antifederalista del bloc Conservadors i Reformistes (73 escons), el suport a Ucraïna a la guerra —que forces no adscrites com els hongaresos de Fidesz (11 escons) rebutgen de ple—, o la postura d'Alternativa per Alemanya (15 escons) respecte a l'euro, són algunes de les postures que fins ara no han trobat via comuna per a l'acció parlamentària.

Sigui com sigui, si es posa d'acord, l'extrema dreta podria teixir una xarxa de voluntats que estaria en condicions de mobilitzar el 25% dels vots de l'Eurocambra. L'obertura d'aquesta nova etapa política es dibuixa tempestuosa i convulsa. Velles receptes amb nous ingredients.

A l'Estat espanyol, més enllà dels resultats esperables per part dels partits hegemònics, cal esmentar dues dades: els 800.000 vots obtinguts per l'exassessor de Toni Cantó, Alvise Pérez, que irromp a l'Europarlament amb 3 diputats que formen el seu partit, Se Acabó la Fiesta, que duu per logo una màscara de Guy Fawkes. El youtuber s'ubica a la dreta de l'extrema dreta del mapa polític i acumula diverses condemnes per difondre fake news. 

Les altres dades són l'esfondrament electoral de Sumar, que ha deixat fora de l'Eurocambra el diputat Manu Pineda d'Esquerra Unida i ha precipitat la sortida de Yolanda Díaz dels càrrecs orgànics a aquesta plataforma. La malmesa i dividida esquerra continua la seva agonia sense saber, o sense poder, posar fi al seu dessagnament intern mentre els bàrbars amenacen a l'altra riba del Rubicó.

La guerra, la crisi climàtica i la desorientació general

És prest per treure conclusions i encara més prest per pronosticar quines derives es desenvoluparan després del 9J a l'Eurocambra i a la resta d'institucions europees. El que és segur és que les forces polítiques del camp democràtic hauran de fer un esforç urgent i encara més gran per construir un dispositiu polític eficaç que posi fre a l'auge de l'extrema dreta, i això requereix certs compromisos.

Hi ha —almenys— tres elements que expliquen el creixement dels ultres a Europa: les seqüeles de la pandèmia, la guerra i la crisi climàtica. En primer lloc, la proliferació de teories conspiratives i fake news entre el 2020 i el 2022 han estat el cultiu del qual s'han servit els diferents partits ultres per construir el sediment de les seves forces polítiques. Una alquímia perillosa que ha sabut barrejar terraplanisme amb neoliberalisme i supremacisme racial a la mateixa recepta. Com a prova, un president: Javier Gerardo Milei, autoproclamat "màxim exponent de la llibertat al món".

En segon lloc, la invasió russa a Ucraïna va propiciar el rearmament d'Europa, el ressorgiment dels discursos bel·ligerants i les frases pomposes, mentre l'economia i la inflació es desacceleren sobre pràcticament totes les economies regionals. Morts, tancs, bales i drons a part.

Tot i que no hi ha síntesi política ni unitat d'acció al terreny legislatiu per part de les forces ultres a propòsit de la guerra a Ucraïna, la invasió russa ha servit a cadascun dels partits per colpejar els seus adversaris locals a conveniència i amb diferents estratègies. Mentre que l'extrema dreta es mostra com una força política que és garantia de seguretat, ordre, eficàcia i força, el camp democràtic —i aquí entren des de liberals conservadors fins a l'esquerra— és assenyalat com a pusil·lànime, feble i corrupte.

El teló de fons d'aquest fenomen polític és la discussió sobre la crisi climàtica i aquí potser resideix el punt d'acord principal on conflueixen totes les tribus ultres d'Europa: tots neguen la tendència al col·lapse ambiental. Tothom s'oposa a discutir una política de decreixement. Ni la guerra ni la pandèmia no han aconseguit el que aconsegueix la imatge de Greta Thunberg, la ràbia incontrolada dels negacionistes del canvi climàtic.

Vull acabar aquest text amb una citació del llibre La ira azul (Editorial Tres Ensayos 2023), de l'historiador i periodista Pablo Batalla Cueto, que crec que llança pistes sobre el futur polític qye vindrà, no només perquè en una escena resumeix la desorientació i l'intercanvi de papers que caracteritza la nostra època, sinó perquè a més deixa alguna pista per pensar-hi.

"Hoy vemos personificarse la fase inicial del ecofascismo, que es el negacionismo en gentes de cuya ideología declarada, la teoría de la misma sería razonable, porque sería beneficioso para ellas mismas, una razón dada, el prestigio de un 'os lo dije', que condujese no a la negación sino a la afirmación del desastre. Resultaría lógico, por ejemplo, que los católicos reaccionarios corrieran a ver en el calentamiento global un castigo de Dios por los pecados de la modernidad: fuego abrasador y maremótica agua contra la osadía del hombre; contra su intención de escapar, revolución industrial mediante, de los flagelos tradicionales del hambre y la enfermedad. Castigo a su vez, por el pecado de Adán, contra el libertinaje y las iglesias vacías y los desfiles llenos del Orgullo LGTBIQ. Los encontramos, sin embargo, disintiendo con mayor o menor rudeza de las encíclicas de su propio Papa, preocupado —él sí— por el apocalipsis lento que arruina la Creación de Dios. (...) La encíclica Laudato si es uno de los textos anticapitalistas más bellos y contundentes, pero en el intercambio de papeles que caracteriza nuestra época vemos aplaudiéndola a muchos ateos de izquierdas y a pocos o ningún tradicionalista".