El món del treball a Europa s'acosta a una paradoxa insòlita: hi ha un elevat nivell d'ocupació i el creixement econòmic en general és una tendència a l'alça, no obstant això, aquesta bonança no es reflecteix en una millor qualitat de vida per a les grans majories, ni en una major distribució de la riquesa. Des de finals del segle passat fins avui, el desplaçament del capitalisme mercantil cap a un model centrat en mercats globals i actius financers, basats en pura especulació, va desvalorar el treball, va mercantilitzar la vida i va convertir al mercat en un fetitxe que presideix el centre de les discussions econòmiques globals.

Mentre els problemes macroeconòmics en les últimes dècades es caracteritzaven per recessions de major o menor envergadura i taxes fluctuants de desocupació i desocupació, el paradigma econòmic actual dibuixa un nou estat de les coses: major acumulació de la riquesa, major feblesa mercantil fruit de la globalització (la pandèmia va evidenciar això com cap altre esdeveniment en la història) i un esquema que garanteix el treball mentre manté als treballadors sota el llindar de la pobresa.

Segons dades del Ministeri de Treball, "en el primer trimestre de 2023 es van crear a Espanya 291.477 llocs de treball, és a dir que actualment hi ha uns 30 milions de treballadors afiliats a la Seguretat Social". No obstant això, aquestes dades rècord es veuen llastrats per l'espiral inflacionària internacional, la precarietat laboral, l'impacte econòmic de la guerra a Ucraïna i la pugi sostinguda de preus d'elements bàsics.

Quins treballs per a quina societat

Les formes del treball al llarg de la història són un reflex de com s'han anat organitzant les societats. Els enormes desafiaments als quals s'enfronta el món contemporani i la humanitat com a espècie, requereixen un canvi de model en el nostre temps socialment necessari per a produir, això és, guanyar-li temps al capital per a viure una vida vivible. Per això, les dades del ministeri de Treball expressen, abans que una garantia de prosperitat per als treballadors, una nova forma de decadència en la qual ni tan sols tenir treball garanteix accedir al mínim per a viure dignament.

El periodista i polític franc-cubà Paul Lafargue va escriure a la fi del segle XIX, un manifest on analitza les conseqüències del hiperconsumisme, és a dir, de la producció innecessària i súper-consumidora que caracteritza a les nostres societats actuals. "Sorgirà una classe domèstica de consumidors improductius o la creació de necessitats i mercats ficticis amb els quals el sistema capitalista facilitaria la sortida i reducció de vida útil dels productes", assenyalava Lafargue fa més de 120 anys.

La vigència d'aquesta caracterització econòmica no és només una discussió ideològica sinó una possibilitat pràctica i una necessitat política. Les propostes per a reduir la jornada laboral, sota la bandera de "Treballar menys, treballar tots, produir el necessari i socialitzar tot" ja han començat a implementar-se com a proves pilot en alguns llocs com el Xile, Regne Unit, Nova Zelanda, Alemanya, Suècia, Islàndia, Portugal o el Japó.

L'ajuntament de València sense anar mes lluny, ha implementat un esquema de jornada laboral de 4 dies que durarà tot el mes d'abril, amb la intenció de mostrar que aquesta iniciativa no sols és perfectament viable i no afectaria l'economia, sinó que fins i tot podria millorar-la. Segons l'alcalde Joan Ribó, al fet que es busca «una ciutat amable, saludable, que cuidi de les persones. Volem que es treballi per a viure, no que es visqui per a treballar».