La primera bomba de la temporada caigué el passat 21 de febrer. La portada del Diario Menorca anunciava en to festín: “Las aerolíneas ofertan plazas para traer 178.000 viajeros más a Menorca esta temporada”. Aquest augment de turistes suposará un increment de la capacitat del 8,2% respecte de la temporada de 2022. El 16 de març caigué un altra: “El tráfico aéreo en Menorca superará esta temporada un 24 % al de antes de la pandemia”. La direcció de les informacions és molt clara: es preveu una nova temporada rècord dins la massificació turística desbocada a la que l’illa fa front des de fa ja uns quants anys.

La setmana passada començà la meva temporada com a informador turístic, un lloc des del qual es té una visió privilegiada (no complerta, està clar, però sí molt il·lustrativa) sobre què volen i com es mouen els/les turistes que visiten Menorca entre abril i octubre. I una de les coses més significatives és observar com es repeteixen els mateixos problemes any rere any.

Una anècdota de la temporada anterior: Ciutadella, mitjans d’agost, dissabte tarda, 17:30 hs aproximadament. Entren dos homes de mitjana edat, bastant atabalats però (sempre s’agraeix) amb molt bones formes, i pregunten com podrien anar amb transport públic des de Ciutadella fins a Arenal d’en Castell. Em veig venir el gran problema, però per si de cas reviso els horaris per estar 100% segur, i aquests em corroboren que… no és possible fer-ho. Van amb les seves parelles i amb dos bebès, d’aquí el motiu del seu nerviosisme. Els he de dir, amb la millor cara que puc, que hauran d’agafar un taxi, i també que el més possible és que s’hagin d’esperar com a mínim una hora fins que en trobin algun a la parada que hi ha a Ciutadella, sempre deserta durant els mesos més forts de la temporada.

Després, un clàssic més general: arriba una parella jove o de mitjana edat, dinàmica, amb cotxe particular o llogat, que ha de passar entre 3 i 5 dies a l’illa. “Ho volem veure tot, el màxim que puguem”. Diuen “tot”, però després tenen clar el que no es volen perdre: Macarella, Macarelleta, Mitjana, Turqueta, posta de sol a Cavalleria o Punta Nati, Cova d’en Xoroi, Binibèquer Vell, sopar al port de Ciutadella… tots els punts de referència per penjar després la foto a Instagram.

Amb el model turístic de fa temps, predominava a Menorca el turista anglès de tot inclòs, de la polsereta d’hotel, el que es quedava en el seu allotjament en una urbanització de costa amb tots els serveis, i que no sortia massa d’allà. Ara, en canvi, qui visita Menorca té una actitud molt més inquieta: venen atrets/es pels grans highlights que han vist al suplement El Viajero d’El País o qualsevol portal d’Internet on es donin els tips bàsics per passar unes vacances a l’illa. Resultat: tothom vol anar als mateixos llocs, en els mateixos mesos, a les mateixes hores, i amb el mateix tipus de vehicle. Conseqüència: massificació, col·lapse, nervis, frustració.

Què està passant amb l’illa? I quines solucions hi podria haver? Primer, el més evident: hi ha hagut un canvi en el model turístic. Ens hem allunyat del perfil clàssic de sol i platja amb un gruix de persones allotjades en els grans hotels de les urbanitzacions costaneres. El tema és: cap a on anem? I aquí és on ens trobem el gran problema, i és que sembla que no ho tenim gens clar. Un any abans de la pandèmia del COVID-19, l’estratègia de l’administració pública encara era la de promocionar de forma prioritària el model de sol i platja, tot i que parlant també de desestacionalització, turisme cultural, etc. Però no deixen de ser catàlegs de bones intencions i evasives de cara a un problema estructural que no es soluciona.

Quan arribin els mesos forts aquesta temporada, ens tornarem a trobar amb el mateix de sempre: la carretera general asfixiada, els camins rurals que porten a les platges més conegudes completament bloquejats, aquestes mateixes platges plenes a vessar de gent, les parades de taxi buides, els autobusos amb freqüències insuficients, les costes plenes d’embarcacions que no respecten les més elementals normes (com per exemple no llençar les àncores en zones de posidònia), les principals zones de restauració amb cues d’entre una i dues hores… són alguns dels principals problemes que tothom d’aquí coneix, i que els/les turistes han d’afrontar quan arriben.

Ja no es tracta només de dades concretes o problemes concrets, sinó de la sensació general de la població menorquina de que quan arriba l’estiu ens convertim en estranys/es a la nostra pròpia terra, la qual esdevé un parc temàtic on els/les turistes s’apropien d’un espai que nosaltres també hauríem de poder gaudir. A qui de Menorca se li acudiria anar a Macarella o a Turqueta en ple mes d’agost? A pràcticament ningú. Per no parlar, evidentment, del terrible impacte que té la massificació turística sobre els recursos naturals del territori.

Trobar solucions és més difícil que diagnosticar el problema, però s’ha de fer el més aviat possible, i ja no és una qüestió de cosmètica, sinó un cop de timó total, perquè no es poden fer les coses a mitges i sense rumb. Per exemple: les administracions s’estan preocupant molt de promocionar la Menorca Talaiòtica, però després em ve un/a turista a la meva feina a preguntar com es pot accedir als monuments amb transport públic, i resulta que… no és possible fer-ho. Apart d’excepcions comptadíssimes com l’autobús 66 que va de Ciutadella a Son Saura i fa aturada (si algú ho sol·licita) al poblat de Son Catlar, no hi ha possibilitat d’accedir a cap monument, ni tan sols als més coneguts (Naveta d’es Tudons, Torre d’en Galmés, Talatí de Dalt, Torralba d’en Salord, Trepucó…), amb autobús. Aleshores, què fem promocionant tant els monuments prehistòrics si després ni tan sols és possible desplaçar-se a ells sense tenir vehicle privat? Reserva de la Biosfera? Sostenibilitat? Sembla que no massa. I el mateix passa amb un altre dels grans puntals de Menorca: el Camí de Cavalls. Bona sort a qui intenti accedir a determinades etapes depenent del transport públic.

El que denoten aquestes coses és que no hi ha una idea clara de quin és el model que volem. Tot i les bones intencions per desestacionalitzar i diversificar el producte turístic, no és possible fer-ho si no hi ha un horitzó mínimament traçat, una idea (per molt esquemàtica que sigui) de cap a on ens volem encaminar. Volem ser un ressort de luxe per a francesos rics? Espero que no, però en vista de com s'estan movent les coses els últims anys, qualsevol diria que no ens importa massa. Algunes idees més interessants: Volem prioritzar el senderisme i la natura? Volem que la cultura sigui el gran valor a impulsar? Volem ser punters en l’oferta d’activitats nàutiques (degudament regulades, per suposat, no parlo de desastres com el lloguer d'embarcacions sense titulació)? Volem acabar de consolidar Menorca com a gran destí Starlight (una de les propostes més interessants dels últims anys en la meva opinió)? Tenim molt clar que el monocultiu turístic de sol i platja i la massificació que se’n ha derivat ens està empenyent cap al precipici, i l'única forma de no estimbar-nos al buit és avançar-nos als esdeveniments, en lloc de deixar que sigui la demanda cada cop més massiva, invasiva i agressiva la que determini què és el que volem oferir.