Carla Gener per Revista Posidònia

El pacte de forces que durant els darrers anys reivindicaven una altra manera de fer política, un compromís amb la igualtat i la justícia social, no va ser suficient per democratitzar les festes de Sant Joan. Tot plegat ha deixat entreveure que el debat està viu, però que els diferents integrants de la coalició en cap moment s'havien plantejat fixar una postura sobre el que passa a les festes.

La participació de la dona n'és només un aspecte a tractar, que mereix tota l'atenció, però que per a una servidora només és la punta de l'iceberg d'una organització poc democràtica i d'una apropiació de la festa mitjançant un relat que fa anys que es va cuinar i que revela per si mateixa l'escenari d'una autèntica lluita entre el fet democràtic i la perpetuació d'un sistema feudal.

Podríem entrar a relatar la història de Sant Joan, però aquest és el subjecte d'anàlisi d'aquest article. Vull relatar la història d’una oportunitat perduda, des de dins. La història d’una dita que va caure com una llosa sobre una oportunitat d’empoderar i fer comunitat. “Aquest debat és una fruita que caurà madura”.

La política ha estat sempre motor de canvi, però els darrers anys aquesta idea ha perdut valor. La desafecció política s'ha fet palesa en les darreres eleccions amb un gran percentatge d'abstenció que ha suscitat tota classe d'anàlisi, amb major o menor grau de profunditat, però que poques vegades ha tingut com a subjecte la forma de fer política. Allò que ens havia de servir per transformar realitats no ha estat cert, i les eines no han estat prou. Tampoc van ser prou dins l'Ajuntament de Ciutadella.

Que la participació de la dona a les festes de Sant Joan sempre havia dividit a la societat ciutadellenca era una cosa que se sabia; també se sabia, perquè en tenim memòria, que qualsevol persona que intentés corregir dinàmiques o apropiacions indegudes estaria sotmesa a tota la pressió social dels bon ciutadellencs. Així i tot, el 2021 quedava lluny d'aquell 1990 on la catarsi del nomenament del fabioler per part de l'Ajuntament va remoure tots els fonaments de la societat. Semblava que amb l'evolució que se'ns atribueix com a espècie, la possibilitat d'un debat serè no tenia per què quedar tan enfora, idò no.

L'abril de l'any 2021 apareixen a Ciutadella unes pintades reivindicant el paper de la dona per Sant Joan, i amb elles la polèmica servida. Feia uns mesos que des de la Regidoria d'Igualtat treballàvem en la possibilitat d'estructurar aquest debat en forma de jornades històriques, amb la intenció de desmuntar el mite de "Sant Joan sempre ha estat així". Unes jornades enfocades a explicar la festa, el seu origen, els canvis que havien patit i les conseqüències d'aquests canvis. Es volia utilitzar l'art i la cultura popular per explicar-ho intentant donar espai als dos vessants del debat, per tal que la persona que pogués ser espectadora d'aquestes jornades en treies una conclusió pròpia. El fet que apareguessin aquestes pintades, inevitablement, va posar el focus damunt la regidoria d'igualtat. Érem conscients que els drets humans no es duen a debat, del fet que la llei ens empara, però també que estàvem davant un canvi social que necessitava molta cura per tractar-se. La pressió social era, i és, tal que s'havia d'empoderar a les dones i crear un teixit de suport, per tal d'anar canviant el concepte de tradició que té el poble.

Davant les preguntes de la premsa, la resposta com a regidora va ser l'única que es podia donar, sense evasives i tenint en compte que representava a un govern d'esquerres: s'ha d'escoltar el missatge, sobretot des de la Regidoria d'Igualtat. Aquesta resposta no va agradar Dalt la Sala. Moltes de les persones que formaven el govern no s'havien plantejat quina era la seva postura en vers aquest debat, o si més no, simplement en fugien.

Tots sabíem que Sant Joan fa caure Ajuntaments, jo inclosa, però si tornem al concepte de política com a motor de canvi és l'obligació de servei públic qui no et deixa quedar de perfil.

Per una banda, les jornades van ser donades per acabades abans de començar, des de dins l'Ajuntament amb un govern en coalició de tres partits suposadament d'esquerres. Per l'altra banda: els insults per xarxes i al poble, inclòs davant el meu fill major, els comentaris a familiars, les rietes a bars, els vídeos a canals de YouTube. Cap mostra de suport pública, moltes de privades.

Tot això era simptomàtic de la necessitat d'articular aquest debat en serenor i deixar d'emmudir sempre la mateixa vessant. Era hora de donar una passa endavant i convertir-nos en motor de canvi. El debat era viu, ho teníem clar des d'un inici, però, mai va arribar l’acord polític necessari per tal de poder realitzar les jornades de debat.

Mesos més tard, naixia Salvem Sant Joan, una associació que va sorgir amb uns objectius, però que sempre serà recordada per altres coses: "Estem cansats de ses dones, ses dones, ses dones... Amb tots els respectes, ni dones ni polítiques pel mig". Allò va fer bullir Ciutadella, però a la interna la qüestió era una altra, no hi havia acord per unes jornades de debat però sí per donar la benvinguda a aquests discursos? Per primera vegada en molt de temps, veiem una plaça de la Catedral plena, per molt que els mitjans de comunicació després en volguessin llevar ferro. La gent estava indignada i amb raó, tot allò que com a ciutadanes de Ciutadella havíem sentit qualque vegada ara s'havia fet públic. A pesar de tot, tampoc va servir per fer passes. Després d'alguns missatges de condemna a les paraules, i dubtes sobre si assistir o no a la convocatòria de concentració, a Dalt la sala es va tornar al punt inicial: tapa, tapa.

Per altra banda, el concurs de cartells de Sant Joan que sempre deixa oberta l'oportunitat de realitzar una exposició amb les obres no premiades, va tenir una obra guanyadora que va suscitar polèmica.  El cartell va ser escollit sense tenir en compte el que vindria després, i és que la reivindicació estava en el lema escollit pel cartell: "Un dia seré cavalleressa a les festes de Sant Joan". La polèmica pública també estava servida, mentre, però, es deixava passar una oportunitat més de visibilitzar que el corrent oficialista de la festa no era l'únic. Al concurs es van presentar obres amb clares reivindicacions feministes que mai van arribar a formar part de cap exposició de cartells de Sant Joan, una vegada més es va amagar tot davall l'estora.

Tot i la insistència que vaig rebre perquè em deixés de pronunciar com a regidora d'Igualtat, atès que no tothom Dalt la Sala estava d'acord amb el que deia, mai vaig deixar de fer-ho i açò ens va fer arribar a Sant Joan amb una cadira buida a tots els actes protocol·laris, que evidentment van llevar per no escenificar la discordança. La qüestió és que no era la primera vegada, l'any anterior a la pandèmia era Fàtima Anglada qui renunciava a participar de la festa com a regidora d'Igualtat entenent també que aquesta figura no hi tenia espai, un acte més que es va tapar, no només per part de l'Ajuntament sinó dels mitjans de comunicació que tot i saber-ho no se’n van voler fer molt de ressò. A més a més, es continuava elogiant en nom de tota la corporació, i Ciutadella així ho demanava, la figura d'un Caixer Senyor que representava a una família que va robar a mig poble. 

El mateix any i a conseqüència d’aquella qualcada, a l'Ajuntament de Ciutadella va arribar, per registre d’entrada, una instància que exposava els fets viscuts el mateix any i que demostren el poc sentit democràtic de l'organització de la festa, així com una sèrie de peticions per garantir la igualtat d'oportunitats de formar part de la festa. La instància posa el focus en qüestions en les quals l’Ajuntament ja hi té veu, però, així i tot ha quedat dins un calaix, amb tota la intenció.

No només és la participació de la dona, que en aquest cas no era el subjecte de la discriminació, és la gestió d'una festa del poble en mans privades que serveix de perpetuació d'un sistema de favors i d'impunitat que traspassa totes les barreres democràtiques del nostre estat de dret.

Tot això amb la connivència d’una institució democràtica a la qual li falta valor per prendre mesures i un poble a qui li molesta que gent que treballa la terra demani per sortir, però que accepta intercanvis de favors d’un Senyor que ja no té ni títol. Tradició feudal que crea realitats.

Sant Joan és tot l’any, diuen, i en part és cert. Aquest mateix any, pocs mesos abans de les eleccions, es va fer públic que un pagès havia entrat una instància. Ib3 se’n va fer ressò, i de la mà de l’oposició, es va fer notícia un acord de ple de la dècada dels noranta. En aquella època  l'Ajuntament va voler posar ordre a tot aquest sistema. Per això es va fer un estudi titulat “Funcions de l'Ajuntament de Ciutadella en les festes de Sant Joan” que va donar com a fruit un acord de ple.  Aquest acord de ple, entre altres coses va ser el precursor del fet que la figura de fabioler fos ocupada pel notificador de l'Ajuntament. El mateix acord de ple estipulava, també, que el nomenament dels caixers menestrals seria responsabilitat de l'Ajuntament, però després d'uns mesos de conflicte on gent va perdre el seu lloc de feina, on es van rebre amenaces, telefonades anònimes a la matinada i visites de la Policia Nacional per amenaces de bomba, l'acord de ple va quedar en suspensió a l'espera de l'elaboració d'un reglament. Un reglament que des de 1989 no s'ha redactat mai. Podríem entrar a estudiar perquè l'elecció de la figura del fabioler si va ser acceptada pels Caixers Senyors i no ho fos en el cas dels caixers menestrals, però seria estendre’s més en una evidència massa clara: els caixers senyors pagaven el fabioler i els menestrals sempre han estat qui han pagat, d'una forma o altra, al Caixer Senyor.

Hem arribat, més de trenta anys després, al mateix punt de violència i desacreditació per part d'un sistema que intenta fer callar un discurs que tan sols vol garantir una organització democràtica. No hem d'oblidar que la tradició d'un poble construeix realitats i, com hem pogut veure que Sant Joan, perpetua sistemes de poder any rere any amb total impunitat davant l'incompliment de lleis.

La reivindicació és política, perquè enfront d'això hi trobem una manera de fer, una manera de viure i ho podem extrapolar fàcilment a altres conflictes que ens trobem arreu d'Illa. Tot canvi social necessita una constància de petites passes per transformar realitats. I aquestes petites passes es podrien haver donat aquesta legislatura.

Una servidora va saber de joves del camp que l’any 2022 es van proposar sortir, però que la pressió social les va dur a repensar-s’ho.

Aquest fet demostra la importància de continuar portant el discurs al carrer, per normalitzar-lo, perquè les dones puguin sentir-s’hi identificades. Hi ha qui vol esperar amb la llosa damunt d’“aquest debat és una fruita que caurà madura” per protegir-se de la responsabilitat que un càrrec públic li aporta. Som més en canvi les que pensem que la realitat no es transforma esperant, i que possiblement esteim cansades de pensar que hem de ser les dones qui lluitem per aconseguir els drets inherents que tenim com a persones.  La democràcia es defensa sempre i fugir del conflicte tan sols ajuda a l'auge d'alguns dels discursos més perillosos als que ens enfrontem com a societat. La sororitat va d’això, de denunciar les injustícies que altres no es poden permetre denunciar. Callar mai pot ser una opció i fer callar hauria de ser delicte.