Després de set mesos treballant de temporada dins la indústria turística vaig marxar un altre cop de Menorca. Un o dos mesos a Madrid, gran ciutat. Motiu? Molt fàcil: desconnexió, necessitat de canviar d’aires, de no sentir-me tancat en un lloc que em limita. L’any 2005, amb encara 17 anys, va ser el primer cop que vaig sortir de Menorca per anar a viure fora: universitat a Barcelona, un clàssic dels/les adolescents de l’illa que es preparen per entrar en la vida adulta. Des d’aleshores, he sumat set anys a la Ciutat Comtal, un a València, i un a Madrid.

Anades i vingudes, amb la incertesa pròpia d’una “generació perduda” a la qual se’ns va prometre que si estudiàvem ens menjaríem el món, i que al final… bé, ja sabem el que ha passat.

Quan vaig marxar de Menorca no coneixia el terme ‘sexili’, no sabia fins quin punt la meva experiència seria una de tantes que experimentem les persones LGTB+ que marxem d’entorns limitats per anar a les grans ciutats. Perquè aquest és el significat del concepte: el sexili es refereix a persones que, ofegades per entorns opressius a causa de la seva dissidència en el sistema de sexe-gènere, fugen tant aviat com poden als grans nuclis urbans per aconseguir la llibertat que no han pogut gaudir en els seus llocs d’origen.

Com és evident, no totes les persones LGTB+ han marxat dels seus pobles i entorns rurals. N’hi ha que no ho han fet perquè no han tingut l’oportunitat, i també n’hi ha que han aconseguit adaptar-se a les dinàmiques del seu territori i habitar-lo de forma plena i feliç. Però ens trobem front un patró que es repeteix de forma prou habitual com a poder ser analitzat d’una forma sistemàtica.

El passat mes d’octubre es va estrenar el curtmetratge documental “Sexilio” de l’actor i director Eduardo Casanova a la Mostra de Curtas de Noia (Galícia), dins el marc de la iniciativa “Hay Ganas de Orgullo de Pueblo”. En ell, cinc persones provinents d’entorns rurals donen el seu testimoni sobre aquest fenomen, parlant de les dificultats que han travessat però deixant un missatge optimista, ja que tots/es estan d’acord en que la situació està millorant, i tenen molt clar que tornaran a arrelar-se al seu lloc d’origen i lluitaran per a que siguin espais més segurs i amables per a qui és diferent.

La tracció ambivalent que generen els nostres llocs d’origen sempre suposa un dilema al qual es donen diferents respostes. Hi ha persones LGTB+ que han marxat dels entorns rurals amb la idea de no tornar-hi mai més. Algunes ho acabaran complint, mentre que altres necessitaran un període per reajustar la seva relació amb la seva terra i hi podran tornar un cop algunes ferides hagin pogut cicatritzar. N’hi ha d’altres que veuen el sexili com una fase passatgera, una fugida temporal per a créixer personalment i poder tornar al lloc d’origen amb una motxilla d’experiències que els permetin afrontar amb energies renovades el difícil encaix que pot tenir la seva orientació sexual i/o identitat de gènere dissident amb un entorn que fins aleshores li havia resultat hostil.

Vacances de Nadal: dates molt assenyalades en tant al que té que veure amb reunions socials i (especialment) familiars. El sentiment de pertinença es fa més patent que mai en l’imaginari col·lectiu de la nostra societat. És en aquests moments quan el lloc d’origen apareix de forma més central en la ment de totes les persones, sigui quina sigui la relació que aquestes mantinguin amb ell. En el meu cas particular, em trobava fora de Menorca, disposat a passar uns mesos fora de l’illa fins que el treball de temporada em cridi de nou a la roca.

Marxo per necessitat, per poder respirar un altre aire, per poder tornar a obrir un ventall de possibilitats que Menorca no em pot oferir. Puc passar temporades llargues a l’illa perquè he aconseguit reconquerir de forma considerable el que va ser un espai extremadament hostil durant la meva adolescència, i és una cosa que vaig aconseguir mitjançant al sexili, gràcies a haver tingut la possibilitat de sortir del niu i passar anys en grans ciutats que em van donar l’empenta definitiva per a esdevenir qui soc ara, una tasca que hagués estat mutilada i impossibilitada en cas que no hagués pogut sortir de Menorca. En el meu cas no tinc cap dubte que no ho hagués aconseguit sense el sexili.

Ara escric aquest paraules un altre cop des de l’illa. Vaig tornar fa una setmana, amb nous projectes que em permetran afrontar amb més determinació el nou període insular que tinc per davant.

Si em pregunten quina és la meva Arcàdia, no sabria molt bé com respondre. Les persones LGTB+ que hem d’emigrar cap a grans ciutats ens veiem abocades a tenir sentiments híbrids respecte de la nostra pertinença. Quin és, al final, el nostre niu? Aquell on hem passat la nostra infància i adolescència? O aquell altre espai que ens ha permès passar d’eruga a papallona?

Menorca ha canviat en els ja prop de 20 anys que han passat des que vaig iniciar el meu sexili. És una realitat que puc constatar sortint al carrer en qualsevol moment, que puc observar si surto de nit a llocs d’oci, que puc confirmar veient el teixit associatiu feminista i LGTB+ que ha aflorat en els últims 4-5 anys… I la meva pròpia persona també ha canviat. Han estat dos processos paral·lels que m’han ajudat a reconciliar-me amb uns carrers els quals tenia por fins i tot de trepitjar quan era adolescent, abaixant instintivament la mirada quan sentia que algú deia o cridava el meu nom, sense saber quines eren les seves intencions, però deduint per instint que no seria res bo.

La meva història encara no té una resolució definitiva, però tampoc és necessari que la tingui. Hi ha qui es passarà tota la vida sense voler tornar a saber res del seu lloc d’origen, i hi ha qui marxarà de forma temporal i després tornarà per quedar-se. I després estem aquelles persones que ens hem quedat entre diversos centres gravitacionals, els/les que hem perdut la por al lloc que ens va fer mal però tampoc volem retornar-hi de forma permanent. El sexili és una realitat que es pot agrupar sota un únic concepte, però les experiències relacionades amb aquesta realitat són tan heterogènies com les persones que el transiten. El que sí és segur és que un número molt important de les que hem marxat tornarem, temporal o definitivament, a lluitar per a que tots els racons siguin cada cop més oberts i amables per a qui és diferent, i que així el desplaçament sigui una opció voluntària, no un sexili.