A Manacor hi habiten els millors músics de les Illes. Açò és un fet. Però tot i la certesa encara no se'n té l'explicació. Es deu a la llegenda de la Roca des Castellet que s'atribuí Guillem d'Efak*? Es deu a les bandes d'hotel carrinclones dels setanta que es feren amb un nínxol de públic i gustos internacionals a les urbanitzacions de la costa manacorina? O a ser el bressol de Quíbia —territori imaginari de llevant que ha servit per referir-se a col·lectius de gent sempre trasnotxada i, per tant, necessitada de música?

A pesar de les diverses hipòtesis, n'hi ha una que, segons en Jorra Santiago, sembla imposar-se: l'avorriment. Manacor és la ciutat (o poble, tampoc ho tenen clar) més lletja de Mallorca —llarga disputa amb Inca que ara no discutirem— i, com en tot territori deprimit, hi aflora el DIY i l'autogestió. Potser de la decadència de la indústria del moble i de l'animadversió cap a les perles Majorica és d'on en neix la millor música feta a casa nostra. Manacor és el nostre Bristol km0. Sigui com sigui, aquí s'hi troba l'ecosistema musical més potent de les Balears i mai, mai, se li farà prou justícia a causa de la seva humilitat.

Per matar l'avorriment també en devia néixer Can Lliro, un bar musical conegut a escala mundial gràcies al seu aïllant fabricat amb posidònia i que, com qui no vol la cosa, va celebrar els 40 anys d'existència aquest passat mes de juny. I, a més, com que tampoc se sap si va primer l'ou o la gallina, si els músics van als bars o els bars van als músics, van decidir que la festa per aquest quasi mig segle es mereixia la creació d'una banda feta a mida.

Així és com es van replegar els grans fantàstics: un total de sis joves-velles glòries que toquen amb esperit adolescent afegit a l'experiència sàvia dels més bons. Na Joana Gomila i na Laia Vallès hi posen els sintes i la modernor; en Simó de Roig!, un mite que més d'un deu dur tatuat al bíceps, aporta la planta i el fervor pels nostàlgics; en Jorra sempre ho fa tot, que per alguna cosa és el músic per antonomàsia d'aquestes terres; en Roger Pistola, antic poblador de les Amèriques nascut a destemps, en destapa la quota ballable i dels ritmes populars més aclamats; en Toni Llull, la fama, mentre cerca forats dins la seva agenda de percussionista de Guitarricadelafuente, Maria Jaume i de mig centenar de grups més.

Els Takeshis fan possible mesclar-ho tot. S’han mesclat sis amics de gustos dispars i han descobert que fer música junts és possible si es deixa espai per jugar amb qualsevol cosa. Estones tindreu la sensació de ser a un concert trabucat del Sónar, d’altres incorporareu la cúmbia com el gènere més local i a moments se us dilatarà el llagrimer anímic amb algun tema més soft. Techno amb acústiques, trompes amb instruments asiàtics i una viola a velocitat inhumana —com deia en Sebastià Sansó a la 07500—, són alguns dels milions d’efectes que trobareu dins d’aquest grup únic en la seva espècie.

Ranxera Takeshi, el millor grup de la història, ja ha matat tot l'avorriment que es podia. Açò jo ja ho sabia, i ara, per sort, tu també. Demà, dijous 4 de setembre a les 21 h a n'Es Claustre, oferiran el seu segon directe. No els escoltareu a Internet, de moment només podeu fer un acte de fe, presenciar-ho, admirar-los i explicar que vau ser-hi. Si no vens, allà tu, després no takeshis, no takeshis...

___________________

*A l'ombra de sa roca des castellet

La vida se desperta, 
quan el sol compareix, 
a l'ombra de sa Roca  
des Castellet.

[...]

     I 
N'hi ha que lluiten per la vida, 
n'hi ha que fan volar coloms, 
més d'un que viu esquena dreta, 
qualcun es menjaria el món. 
Aquells d'allà viuen al dia 
i d'altres viuen de records. 
Molts d'ells sols canten i somien, 
d'altres no ho saben i són morts.

     II 
N'hi ha que juguen sense treva 
sabent que mai no tendran sort. 
N'hi ha que tuden nits i dies 
pensant en la futura mort, 
mentre el present ple d'alegries 
els fuig dels dits sense fer solc. 
Els uns naveguen com falzies, 
d'altres són peixos dins la pols.

La vida continua 
i la vida segueix 
a l'ombra de sa Roca  
des Castellet.

GUILLEM D'EFAK
Rondalla de rondalles (òpera inacabada).