pormishuevismo

m. Del cast. “por mis huevos” + -ismo
1 Tendència arquitectònica, política i filosòfica consistent a construir allò innecessari, sobredimensionat, absurd o corrupte, al·legant la falsa necessitat o progrés.

El Consell Insular ha anunciat l'inici de les obres per la construcció del pont de Rafal Rubí. El famós pont a mig construir que està situat al tram de la carretera Me-1 que uneix Maó i Alaior.

Les obres, però, s’enfronten a una situació adversa. Afecten de ple el recinte arqueològic i avancen sense disposar encara de l’informe d’avaluació d’impacte patrimonial ni de la resolució del Comitè del Patrimoni Mundial, del qual l’Estat espanyol forma part. El pont a doble nivell de la carretera —del General— reprèn la seva construcció després de més d’onze anys paralitzada. L’actual —i polèmic— conseller de Cultura, Joan Pons Torres, desacata les ordres del ministre de Cultura, Ernest Urtasun, que ha sol·licitat una reunió urgent davant “l’alarmant notícia” de la represa de les obres.

Durant aquests anys, per sort, les intervencions artístiques de la ciutadania han contribuït a empassar visualment aquest mamotreto de ciment plantat enmig del paisatge insular. La creativitat popular hi ha deixat pinzellades que van des de globus de pintura fins a firmes de grafiters locals, pancartes o missatges com “DEMOLICIÓ JA” o “Mayka & Manel 4ever”.

El patrimoni mundial, la Menorca Talaiòtica —un dels majors consensos assolits per la societat menorquina— es troba ara mateix en greu perill.

La lògica del pormishuevismo

El pont de Rafal Rubí, posats a fer, es podria rebatejar com el pont del general Don Luis Alejandre. Seria un detall que el govern actual inauguràs el viaducte amb una escultura en forma de bust del seu artífex. O, per què no, amb una peça d’or massís —imitant la viral escultura de Cristiano Ronaldo a l’aeroport de Madeira— mostrant el rostre de l’actual conseller.

Al llarg de la història, molts governants han promogut obres que no responen tant a una necessitat col·lectiva com a una pulsió íntima: la de deixar empremta, la de perpetuar-se, la de construir-se un monument.

Aquesta tendència ha estat definida com a pormishuevismo per l’expert en urbanisme Erik Harley, que recentment ha publicat un llibre amb aquest mateix títol. En la seva obra teoritza el que denomina “hipertròfia urbanística”: la construcció com a expressió del poder, de l’ego i de la voluntat de transcendència.

Monarques, polítics, enviats dels déus o psicòpates feixistes comparteixen un mateix tret: un ego desbordant. La capacitat d’alguns líders per projectar-se sobre el territori ha deixat una petjada desproporcionada si la comparam amb el seu efímer pas pel planeta.

Aquesta simplificació, però, no pot fer-nos oblidar que l’arquitectura també ha estat, històricament, expressió de simbolisme, funcionalitat i comunitat. El problema és el context actual, on l’urbanisme sovint queda subordinat a relacions de poder lligades a un sistema econòmic depredador que converteix el territori en mercaderia.

Les conseqüències d’aquest narcisisme —sovint combinat amb mancances de tota mena— són obres megalòmanes que materialitzen l’ego en forma de ciment. Construccions que, més enllà d’acontentar el desig personal —i el d’alguns interessos afins— impliquen un elevat cost en recursos naturals, territori i paisatge.

Ponts que no uneixen, sinó que separen. Ponts que no responen a una necessitat real. Ponts que no són infraestructures, sinó monuments. No monuments al bé comú, sinó a la voluntat individual revestida de suposada utilitat pública.

I és que no sabem si na Mayka i en Manel continuen sent parella o si ja es deuen haver separat; si han tingut fills o si, en realitat, només eren dos adolescents amics que un dia, farts de contemplar aquell bloc de ciment, van decidir intervenir-lo i deixar-hi la seva empremta.

El que sí que sabem és que aquesta obra, lluny del que s’intenta defensar com una solució tècnica inevitable, és un pormishuevismo de manual.