La figura de Víctor Madera aixeca alhora passions empresarials i recels socials arreu on és esmentat. Metge de formació, nascut a Oviedo el 1962, és conegut en el món dels negocis per haver protagonitzat una de les operacions financeres més grans de les darreres dècades, amb la venda de l’empresa Quirónsalud al grup alemany Fresenius Helios el setembre del 2017. L’acord es va tancar en 5.760 milions d’euros i va convertir Madera en un dels milionaris més rics d’Europa segons la llista Forbes. La venda del gegant de la salut privada va ser objecte d’una investigació oberta el 2021 per part de l’Agència Tributària, perquè hi havia sospites de frau fiscal mitjançant una possible estructura ancorada a Luxemburg. Açò no ha estat obstacle perquè Madera continuï essent la imatge pública del self-made-man que ha arribat a la piràmide del món dels negocis i que ara viu una existència profusa en activitats filantròpiques i destinades “a l’altre” —des del món privat—.

“Tenim clar que cal estar agraïts a la vida pel que ens ofereix, emprar-ho bé i generar riquesa, que no és el mateix que enriquir-se”, va dir el magnat quan es va instal·lar a Menorca, poc després de tancar l’acord. Aquesta declaració i la seva posterior arribada a Menorca van anar acompanyats d’una sèrie d’adquisicions immobiliàries que, ara com ara, han fet que el metge asturià sigui el propietari de quasi el 2% del territori total de l’illa, si consideram que Menorca té 70.000 hectàrees i que, segons el registre cadastral, les finques comprades per Madera sumen 1.200 hectàrees —és a dir, un 1,8% del total de territori, sense comptar els metres quadrats dels diversos immobles urbans.

Entre les adquisicions més destacades, figuren les finques de Santa Anna (244 hectàrees), la de So n’Ermità (160 ha), la de Binidelfà (280 ha), la de Son Rubí (90 ha) i la de Tirant Vell (290 ha i amb accés exclusiu a la platja de cala Tirant). Després de la compra, quasi totes aquestes finques han estat reconvertides en hotels rurals amb un nombre reduït d’habitacions orientades a convertir-se en la postal de vacances de les butxaques més plenes. 

Aquesta acumulació de béns inclou un conjunt de compres un poc més extravagants, com ara l’hipòdrom de Torre del Ram , l’històric palau de Ca n’Squella (del segle XVIII, que es manté tancat i en estat ruïnós), la Reserva Natural Illa d’en Colom i la Torre Bajolí, una construcció militar del segle XVII declarada Bé d’Interès Cultural.

És difícil pensar que les abundants adquisicions de Víctor Madera en una illa de només 70.000 hectàrees, tensionada per la voracitat de l'especulació i els habitatges turístics no tenguin un impacte en el mercat immobiliari i en el model econòmic insular. Un model cada vegada més empobrit pel monocultiu turístic, tal com assenyala l’informe elaborat l’any passat per l’Observatori Socioambiental de Menorca (OBSAM).

En aquest informe s'adverteixen que “el model està fortament condicionat per l’estacionalitat: mentre que el turisme i la mobilitat cauen intensament després de la temporada alta, altres variables han de sostenir l’economia insular la resta de l’any, cosa que no sempre passa. D’altra banda, encara que el nombre de visitants segueix creixent any rere any, els indicadors de rendibilitat hotelera han començat a disminuir”.

És a dir, cada vegada arriben més visitants, però el model resulta progressivament menys rendible. Potser aquesta és l’aposta dels nous hotelers com Madera: espais amb menys habitacions, més aïllades, més exclusives i infinitament més cares. Un turisme per a uns pocs? Probablement. En tot cas, una incògnita, ja que, malgrat els intents de contactar amb la família Madera o els marmessors insulars de l’empresa Encantos de Menorca, SA, per proposar-los donar la seva versió sobre aquestes preguntes, no s’ha obtingut resposta.

Quo vadis, Madera?

“Cada edifici que afegim a la nostra col·lecció ha estat restaurat amb els màxims estàndards i amb tècniques tradicionals artesanals, amb un enfocament absolutament respectuós amb el patrimoni i el seu entorn natural”. Aquest és el lema amb què Madera i la seva dona, la dissenyadora María Obdulia Fernández, es van presentar al Foro Illa del Rei de 2022. En aquell event, el matrimoni es va esplaiar sobre el seu particular gust per les finques de pagès, els palauets i les torres de vigilància que proliferen a l’interior de l’illa.

Segons va declarar Madera mateix, el seu vincle amb l’illa és de tipus sentimental: “Sent cap a Menorca un profund sentiment de gratitud. Les meves inversions responen a raons estrictament emocionals”, va dir en una de les seves esporàdiques i escasses intervencions públiques. Cal esmentar que, per a la majoria de gent, hi ha una diferència substancial (subtil, però real) entre voler i posseir, una distinció que sembla diluir-se en la intensitat dels afectes que el magnat projecta sobre Menorca.

Amb tot, aquesta forma particular de gratitud no es limita a Menorca. Segons han confirmat fonts del Registre de Monuments de les Balears a Revista Posidònia, Madera va adquirir a Mallorca la casa senyorial Can Pueyo i el palauet Ca n’Oleza, tots dos catalogats com a BIC amb rang de monument nacional. També comparteixen la propietat de l’edifici de Can Riera, a Pont i Vic, amb els empresaris Kall-Bergman, que allotja un estudi d’arquitectes i una cafeteria d’especialitat.

Finalment, per operar a Eivissa, Madera i Fernández han constituït recentment la Compañía Agroturística de las Tierras Ibicencas, SL, segons indica el registre mercantil, tot i que de moment no han transcendit operacions de compravenda a nom d’aquesta firma. És qüestió de temps? Una altra incògnita.

Una altra de les adquisicions més sonades de Madera va ser l’illa d’en Colom, una reserva natural de 60 hectàrees que fins al 2018 havia estat propietat de la família Roca i que va passar a mans de Madera després que el magnat s’interessés per la seva conservació. Segons han confirmat fonts del servei de patrimoni del Consell Insular de Menorca, l’organisme va rebutjar el dret de tempteig preferent sobre aquest illot, ubicat dins de la Reserva Natural de s’Albufera des Grau, perquè es tracta d’una àrea d’especial interès natural. Finalment, l’illa dins l’illa va ser venuda el maig d’aquell mateix any.

L’illot té la màxima protecció ambiental i està prohibit fer-hi qualsevol construcció. Per poder gestionar aquest ampli patrimoni, l’empresari va crear la societat Vestige Collections, SL, firma que aglutina les seves compres i també ofereix els serveis dels seus hotels boutique, no només a les Balears, sinó també a l’Oviedo natal, on posseeix el Palacio de Figueras, una fastuosa mansió del segle XVI que havia estat propietat de la família Pardo de Donlebún i que ofereix habitacions de fins a 1. Al mateix web de l’empresa on s’ofereixen els serveis hotelers de luxe, s’ha anunciat fa poc l’obertura d’un hotel a Namíbia que, segons indiquen, obrirà la tardor d’aquest 2026.

Estimar com s'estima un moix

Julio Cortázar deia que la millor forma d’amor és la dels moixos: “Cal estimar com estima un moix, amb la seva independència i llibertat, deixant l’altre ésser”.

A Menorca, n’hi ha que s’enamoren de l’illa i acaben comprant-ne trossos, forçant la normativa territorial per transformar el camp en habitatges encoberts o consumir recursos —com l’aigua— que ja són limitats. Aquesta lògica no respon a la cura del territori, sinó a la seva submissió: convertir l’illa en una propietat, adaptada a l’interès individual, encara que açò impliqui perdre part de la seva essència.

El mateix passa amb els que freqüenten espais naturals fràgils sense respecte, i degraden dunes, alteren zones de nidificació o saturen enclavaments sensibles. Quan es fa per desconeixement, és irresponsable; quan es fa des de la consciència, revela una voluntat clara de possessió per sobre de la conservació.

La compra massiva de finques per part de figures com Víctor Madera obre un debat necessari, no sobre l’amor, sinó sobre la propietat i la cura territorial. Tot i que aquestes adquisicions es presentin per mitjà de discursos de conservació, explotació agrària o turisme sostenible, la concentració de grans extensions en poques mans planteja una qüestió de fons: qui decideix el futur del territori? En una illa cada vegada més pressionada pel turisme i l’exposició global, estimar Menorca implica acceptar límits col·lectius.