S’han escrit rius de tinta sobre el problema de l’habitatge. És natural: l’habitatge s’ha convertit en el principal problema per a la major part de la població de Menorca i d’arreu de l’Estat. Ara bé, quina és la causa real del problema de l’habitatge?

Simplificant molt la qüestió, podríem dir que hi ha dos enfocaments oposats. D’una banda, hi ha l’enfocament de la dreta (política, mediàtica i empresarial), segons el qual la crisi de l’habitatge s’explica per un mal funcionament del mercat: els preus de l’habitatge s’expliquen per l’oferta i la demanda i, si augmenten els preus, el que s’ha de fer és incrementar l’oferta (i, per tant, construir més habitatges) per tornar-los a abaixar. En conseqüència, des d’aquesta perspectiva, no es pot qüestionar l’acumulació d’immobles en poques mans, ni la imposició de certs deures a la propietat privada. La recepta d’aquest enfocament, en canvi, és una altra: s’han de donar més facilitats a la construcció, s’ha de desprotegir el sòl per deixar construir més i, així, baixaran els preus. La realitat, però, ens demostra que aquest enfocament no permet resoldre aquesta crisi. Vegem-ho amb una comparació que ens serveix d’exemple: durant dècades, a Eivissa s’ha construït molt més que a Menorca, però els preus de l’habitatge són molt més cars a la pitiüsa major. A més, la majoria dels habitatges que es construeixen no es destinen a residència habitual: durant els darrers 10 anys s’han construït 65.414 nous habitatges a les Illes Balears, dels quals el 82% (53.615 habitatges) estan buits o són segones residències (les dades són del Cens Oficial d’Habitatge de l’Institut Nacional d’Estadística). Com és, llavors, que si durant els darrers anys s’ha construït tant els preus no han deixat de pujar?

En aquest punt és quan arribam a un plantejament alternatiu per explicar la crisi de l’habitatge. Segons aquest altre enfocament, la crisi de l’habitatge no és provocada per una manca d’oferta, sinó per l’especulació en el mercat immobiliari. D’acord amb aquest segon enfocament, l’habitatge s’ha de tractar com un dret i no com un bé de mercat. Per tant, s’han d’imposar algunes limitacions al dret a la propietat privada per fer realitat la funció social de la propietat i acabar amb l’especulació. De fet, aquesta idea ja està continguda en l’article 47 de la Constitució espanyola: una idea que queda molt bé plasmada en el paper, però l’aplicació pràctica de la qual ha estat fins ara insuficient.

L’explicació de l’especulació en el mercat immobiliari pot ser complementada amb la pressió del sector turístic: l’actual model econòmic de Menorca, fortament dependent del turisme, encareix els preus dels habitatges i provoca uns salaris molt baixos. La combinació d’aquests dos factors és una bomba de rellotgeria que dinamita el dret a l’habitatge per a la gent de Menorca: si els habitatges poden tenir una rendibilitat turística, són més atractius per als especuladors. Especulació i turistificació, per tant, semblen aportar una explicació més convincent per entendre l’actual crisi de l’habitatge. Ara bé, què és exactament l’especulació?

Especular, segons la definició del diccionari és “comprar o vendre comptant aprofitar-se d’una fluctuació en el preu per lucrar-se”. En el cas de l’habitatge, són molts els grans tenidors i fons d’inversió que juguen a comprar immobles per revendre’ls al cap de poc temps, per llogar-los i rellogar-los incrementant el preu contínuament o bé per destinar-los al lloguer turístic.

Si durant els darrers anys l’especulació s’ha tornat sagnant en el mercat de l’habitatge, no és per casualitat, sinó perquè des del punt de vista econòmic és molt més rendible invertir en el mercat immobiliari que no pas en altres sectors: tal com posa de manifest un informe recent de l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona, durant els darrers 15 anys la rendibilitat econòmica de les inversions en el mercat immobiliari ha estat molt més alta que la de les accions de l’IBEX-35.

Ara bé, el que per a uns pocs inversors és un negoci sucós resulta desastrós per a la immensa majoria social: com més s’especula en el mercat immobiliari, més pugen els preus de compra i de lloguer d’habitatges i, per tant, més difícil resulta per a les persones treballadores llogar o comprar un pis. En la selva del mercat immobiliari, la gent corrent tenim les de perdre davant de fons d’inversió i grans tenidors que es dediquen professionalment a especular amb l’habitatge i, a més, tenen importants avantatges fiscals per fer-ho. Precisament, és en aquest punt en què m’agradaria aprofundir una mica.

Avui dia, quan una persona o una família qualsevol vol comprar un habitatge, a més del preu de l’habitatge, ha de satisfer l'impost de transmissions patrimonials (ITP), amb un tipus que va del 8% al 13% del valor de la compravenda. Ara bé, la legislació espanyola preveu una figura molt interessant per a aquells ultrarics que volen acumular patrimoni i estalviar-se aquest impost: les societats anònimes cotitzades d’inversió en el mercat immobiliari (SOCIMI). A diferència de la majoria d’empreses, les SOCIMI no paguen l’impost de societats. A més, les SOCIMI poden adquirir habitatges amb un ITP bonificat al 95%. En podem veure els efectes amb un exemple pràctic: si una jove de Menorca vol comprar un pis de 200.000 euros, ha de pagar-ne 16.000 d’ITP. En canvi, si el mateix pis el vol comprar una SOCIMI, només n’ha de pagar 800 d’ITP. Quin sentit té que les SOCIMI paguin menys imposts que les persones físiques a l’hora de comprar un habitatge?

El fet que la legislació actual prevegi aquesta bonificació fiscal a favor de les SOCIMI no és més que una fórmula per afavorir que aquelles persones adinerades que es volen enriquir comprant i venent immobles ho puguin continuar fent. O, dit d’una altra forma: la legislació actual afavoreix l’especulació perquè fa que sigui atractiu per als inversors i especuladors invertir en el mercat d’habitatge. La llei actual afavoreix que els habitatges es continuïn acumulant en unes poques mans, mentre la gran majoria social cada vegada tenim més problemes per poder construir un projecte de vida en un habitatge digne. Si el que volem és que l’habitatge sigui un dret accessible, hem d’avançar cap a un sistema fiscal que desincentivi l’especulació, i no que la promogui. Si el que pretenem és que la inversió es dirigeixi cap a l’economia productiva i no cap a l’economia especulativa, cal acabar amb aquests privilegis i fer que l’especulació no sigui rendible econòmicament.

En aquest punt, és de justícia assenyalar que tots aquests avantatges fiscals van ser introduïts a la legislació l’any 2009, en l’etapa en què Rodríguez Zapatero era president del Govern espanyol. Gràcies per tant, PSOE!

En un món ideal, les persones hauríem de contribuir en imposts en funció de la nostra capacitat econòmica (aquell que té més zeros al compte corrent n’ha de pagar més) amb la finalitat de sostenir una sèrie de serveis públics dels quals ens en beneficiam tothom (independentment de les xifres del nostre compte corrent). Aquest principi no és una idea comunista o bolivariana, sinó que és de sentit comú: se’n diu progressivitat fiscal. De fet, la progressivitat fiscal està recollida fins i tot a la Constitució espanyola (article 31). El problema, però, és que cada vegada el nostre sistema fiscal és menys progressiu perquè els més rics tenen formes d’esquivar els seus imposts, i els avantatges fiscals de les SOCIMI en són un bon exemple.

En aquest sentit, és un deure inexcusable suprimir els privilegis fiscals de les SOCIMI: no pot ser que una societat anònima que especula en el mercat immobiliari pagui molts menys imposts que qualsevol persona normal i corrent que es vol comprar un habitatge per viure-hi. Si volem que les cases siguin perquè hi visqui la gent i no per especular, no té cap sentit. Si entenem que l’habitatge ha de ser un dret i no una mercaderia per enriquir-se, resulta aberrant. Si volem estimular l’economia productiva i no l’economia especulativa, és inconcebible mantenir aquests privilegis fiscals.