Per Tomeu Obrador Cursach

Me n’he de recuperar encara, d’aquesta ressaca emocional que m’ha transformat el dilluns en un llarg fosquet de diumenge indolent. No és gens bo de fer, en haver xalat com un porc enmig de tanta gent estimada i després d’una jornada intensa i de música de proximitat en rigorós directe. Enguany, el diumenge de les festes de Sant Climent va ser, indiscutiblement, memorable i per açò mateix vull, egoistament, fer-ne una crònica i tornar-hi amb un somriure i el toc just d’enyorança quan em senti, com ens passa a molts de menorquins, superat per uns temps incerts. L’Associació de Veïns de Sant Climent en són un remei, millor que cap comprimit, efervescent o caleta. 

Queia el sol de l’horabaixa, vermell i calent, al bell mig d’aquest agost, el mes realment més cruel després d’un juliol que s’allarga. Quan semblàvem ja retuts per hores d’un sol punyent només amorosit per la fidelitat als rituals transmesos pels avis i aplacat per uns núvols passatgers i un tel provinent – ara ho he sabut – dels terribles incendis del continent; quan la quantitat de mam – tan socialment inconfessable com racionalment impagable – ens passava la factura de la inflor de ventre i d’unes incipients agrures; quan l’olfacte començava a fer figa per aquella mescla inefable de suor i aigua-ros, de most enganxós i efluvis incerts, de fems de cavall i pixum humà; quan la sinestèsia, sintèticament provocada o naturalment entrevinguda, ens confonia les sensacions i l’enteniment, en l’hora tradicionalment convinguda per fer un pensament, els amics de l’A.V.V. van oferir un colofó gloriós a les festes genuïnament populars.

Cada any, la disputa entre l’autoritat higienitzant i munió d’embriacs de bufeta plena, es resolia amb l’àrdua però impecable neteja d’uns carrers que minuts abans semblaven impracticables. Entre els beats mecànics dels altaveus més atrevits, els dials més comercials i nostàlgics dels més conservadors i les corrandes, guitarres dels persistents cantaires d’arrel i qualque esporàdic ballador, l’eclosió d’una comparsa formada per Bon Ball Teim i uns insòlits caixers van irrompre per representar un jaleo vegà. Aquest nom li donava la Fama entre els assistents. Qui sap si com el cavall de cartró-pedra de Maó, és una prefiguració a unes futures –i tal vegada legalment inevitables i més humanes– festes sense animals. Tanmateix, l’animalista no era un pensament estès entre la gent, ni entre els seus promotors, que amb aquesta acció estaven interessats en moure l’habitual contingent de joves bergants i entranyables habituals cap as Pla i així permetre als treballadors de la neteja desenvolupar el seu servei públic, tan desagraït com necessari, massa sovint precaritzat per una administració delegada en empreses amb seus llunyanes i interessos evidents.

Aquesta segona qualcada del dia, una necessitat tornada en virtut, estava constituïda per mitja dotzena de cavalls, ase inclòs, de cartró. Pels que vulguin el comentari històric, la idea no és del tot nova, ja que en la memòria del poble perviu la rua de carrosses que es feia un dia com aquest, amb molta fama i concurrència de gent vinguda d’altres pobles. Amb els cavalls de cartró, però, no només es va fer patent que, com en primer, abans de reciclar sempre es pot reutilitzar, sinó que la festa podia ser genuïnament popular i expressar-se com a tal. No es tracta de fer un lleig a l’Ajuntament de Maó, qui, en darrer terme, finança el gruix de les festes i hi dona una assistència només estimable pel sofert tècnic de cultura i la resta de treballadors del ram. No, no és açò. Simplement convé recordar com les festes han estat creades i transmeses per la gent i que moltes vegades la delegació en l’administració, inevitable en el cas de les festes amb cavalls, poden dur, fàcilment a la seva desnaturalització. A Sant Climent l’associació hereva de l’antiga pedania, com en el cas de les anàlogues des Grau i sa Mesquida, encara és qui organitza els actes de les festes i hauria de ser un model per a la resta d’associacions de vesins, especialment les urbanes, que sovint pateixen de poca implicació ciutadana. La vitalitat que aquesta situació ofereix a la festa, amb la col·laboració dels comerços locals i de les autoritats no té color.

Tallar un carrer, encara que sigui per dos dies, i transformar-lo en escenari de festes de poble, per tradicional que sigui, ja és digne de menció en aquests temps de privatització i enaltiment de la individualitat del cotxe. Les festes són una pau tan sagrada, com la de les Olimpíades pels grecs d’en primer. Tanmateix, enguany el bot ha estat doble quan la nova tradició creada va tenir present, com a acte de consciència purament humanitària i transversal, un record en forma de pintura en els cavalls –simbòlic però patent– pels drets del col·lectiu LGBTIQ+ i, especialment, pel genocidi que pateix el poble palestí. Podria semblar frívol si no fos perquè ha estat un element recurrent en tots els actes, des del pregó fins al parlament del cantant del grup estrella de la vetllada. Si bé es cert que al començament de la qualcada també hi va fer acte de presència una bandera més grossa, es va retirar per evitar que la seva presència convertís administrativament la festa en una manifestació. Les fronteres entre una i altre cosa, pels qui no coneixem de lleis, són sempre difuses. La festa sempre és, al cap i a la fi, una revolució temporalment convinguda contra la normalitat establerta pel poder, el que sigui.

L’acte va acabar amb un tradicional repartiment de canyes verdes als caixers participants, guarnides, com no podia ser d’una altra manera, amb un floc quadribarrat i una cullereta de plàstic, que tal vegada trigarà més en descompondre’s que no una d’argent. Si aquest material no és el veritable símbol dels nostres temps, ja m’ho direu! Malgrat la insistència d’un públic entonador del “Volem vi”, els actes pseudoeqüestres van acabar en aquest punt, amb una molt bona rebuda per part del públic assistent i sense que se’n conegui cap accident.

La jornada lúdico-festiva no va aturar, però. Amb unes confuses proves de so i l’entrada a missa d’un petit contingent de gent ben fresca i mudada vinguda qui sap si de fer el dia en barca o d’uns xalets que no van ser construïts per a nosaltres, Verlaat, la boy band del moment va cloure amb el concert més sentit que li record un vespre inoblidable. La plaça, plena a vessar amb tota casta de gent, botava i ballava al seu biorritme de samba-disco-dance.

No amagaré que molts de nosaltres érem incapaços de concebre hores abans com es podia encaixar tot allò. Però l’entrega del grup –especialment del frontman binixiquer vingut pel camí de sa Forana– va arrodonir les vivències d’aquell capvespre boig i calent. La plaça era de tothom i les lletres, farcides de referències a una realitat brutalment alienadora, ens interpel·laven com mai.

Amb aquest diumenge de festa, l’organització, sense afectar als actes habituals, ens va donar tota una lliçó de proximitat, no només en els productes – que també. Com la figa, que és més bona acabada de collir, sense intermediaris que apugen els preus ni transports que la devaluen, la festa també fa més bon gust si els seus participants la senten propera i la conceben com pròpia de l’entorn més immediat, amb respecte pel rebut i la confiança en els que vindran. Encara, però, la junta de l’Associació de Vesins de Sant Climent ens dona una lliçó, tal vegada la més important: o fas tu les coses o te les fan. La participació activa, el compromís veïnal i el treball desinteressat fan grosses no només la celebració, sinó també tot un poble. Les festes són la manifestació més patent de la vida d’un poble i gràcies a iniciatives com aquesta – i contra tot pronòstic – encara som rics en alegria.