Ja pengen les banderes de Ciutadella a l’entrada del poble, a la frontera amb Ferreries. Aquella frontera de la qual molts fan gala, enorgullint-se de tot allò que ens diferencia com a poble, com a festa, com a tradició. Un any més, Sant Joan és aquí. I amb l’arribada de la festa, el debat. O no.

El cartell ha agradat a uns quants; a altres no. Hi ha hagut comentaris a les xarxes socials i valoracions del grau de santjoanerisme que pot arribar a tenir l’obra escollida. Hi ha banderes als balcons, al Casino 17 de Gener ja s’ha penjat, majestuosa ella, la més gran de Ciutadella. L’Ajuntament ha col·locat cartells, ha llevat papereres, i ha enllestit el camí de Sant Joan de Missa. Foc i fum ha rebut els alumnes del poble en un assaig general que ja ha esdevingut tradició. S’han fet les proves de l’ensortilla as Pla i la Policia Local ha muntat tot un dispositiu de seguretat digne de la festa magna. Tot està a punt, però on és el caixer senyor?

Una servidora sap que alguns bonssantjoaners tornaran a esmolar-se les ungles davant qualsevol crítica a la festa, però així com els rituals i les litúrgies esdevenen tradició, disputar la idea d’un Sant Joan d’esperit realment popular és un deure.

El darrer bienni va donar per a molt: un caixer senyor mexicà sense títol ni terres, una associació que naixia amb l’objectiu de salvar Sant Joan i amb qualque sortida de to, una pancarta penjada a l’Ajuntament reivindicant que falten dones a la qualcada, pintades de no volem nobles, i uns discursos de convidada dignes del segle XVIII. Però, com tot, va arribar el 26 de juny i amb ell, el silenci. Un silenci còmplice que amaga diverses qüestions, ara que governa la dreta a Ciutadella.

Sant Joan massificat, elitista i sense dones

On són tots aquelles vociferacions que han de defensar la festa mil·lenària de les brutes mans d’aquelles que la posam en dubte? Enguany el tema central de les festes de Sant Joan torna a ser el problema de la massificació, i jo em deman: on són aquelles propostes impulsades pel PP quan eren oposició que omplien pàgines al diari insular? “Primer els d’aquí”. Us en recordau? On són les braçoletes que Juana Mari Pons i Joan Pons Torres exigien en tàndem? Res. Avui són fum de formatjada. La dreta crida i gemega quan no té la responsabilitat de gestionar, però calla quan es topa amb la realitat.

Evidentment, com amb tot, Sant Joan genera més preguntes que respostes i ens regala un seguit de contrastos. Els que conceben la introducció de la dona en la qualcada com una desvirtuació de la festa són els mateixos que després es mostren fidels súbdits de la casa Saura, sense títol, sense terres i segurament, sense poder arribar a final de mes. Perquè la memòria santjoanera és feble i modelable, sempre que siguin les mans correctes les que toquin les tecles.

Però anem un pas més enllà: on són els garants de la pagesia que deslegitimen qualsevol comentari entorn de la festa que no provengui de la gent del camp? Fa uns mesos, el president del Consell Insular de Menorca obria la possibilitat d’implementar lloguer turístic al camp de Menorca. I una servidora es demana: qui defensa ara la pagesia? Perquè si a Menorca una cosa ha quedat clara, és que el monopoli del sector turístic ha arrasat amb tot el que s’ha trobat davant. Li toca ara al camp? On és ara Salvem Sant Joan?

Tal vegada la gent de Ciutadella encara no veu clara la relació entre capitalisme, turisme, massificació i pobresa, però ja plora pels efectes que té damunt la festa.

Els que sí que veuen les orelles al llop són els membres de la Junta de Caixers Senyors, que per a aquest bienni han fet un moviment magistral per tal d’allunyar l’olor de naftalina de la figura de la noblesa. Aquest bienni queda en mans de Carlos de Salort Pons, un jove nascut a Ciutadella l’any 2001. La màxima aportació de De Salort a la presidència de les festes sembla ser la seva joventut, perquè en la resta de reunions formals d’organització i seguretat ha estat el seu pare qui ha ostentat el bastón de mando.

Serà també la noblesa que, en el moment de màxim declivi del seu estatus, vegi clar que la manera de rentar la pròpia imatge és posar una dona i que amb ella s’obri el camí per a la resta de joves, i es perpetuï també, uns anys més, el control per part de la noblesa d’una festa que pagam totes? 

Per un Sant Joan popular i per a totes

Protegir Sant Joan és estimar-lo i adaptar-lo als canvis que siguin necessaris perquè sigui una festa que abraça tota la població, que ens representa, ens fa sentir orgulloses i, per tant, pot continuar. Salvar Sant Joan és salvar la pagesia i evitar que la dreta segueixi esprement el camp de Menorca amb l’única intenció de fer-hi cabre més gent.

Estimar les festes no és callar davant d’una classe noble que només mira de seguir perpetuant el seu poder. Senyores i senyors, com cada any, ja se sent l’olor d’arena pels carrers, ja se sent la música que ens eriçona la pell. Però que l’alegria de la festa no ens enteli la mirada, que un any més ens l’han tornada a colar. Sant Joan ha de ser de Ciutadella, i per això és necessari que el poble arribi a obrir els ulls.