L’humor, com gairebé tot en aquesta vida, és un fenomen social que pren sentit dins d’unes coordenades culturals concretes. Avui posam el pin de localització a Ciutadella i ens aturam a veure quines són les claus per anar-hi de broma.  

L’humor no és un ens independent, sinó una eina de comunicació subordinada a les relacions que establim amb els altres i, per tant, podem analitzar-lo com a tret identitari d’una comunitat. Tenim, per exemple, l’humor planer peninsular, que, a pesar de la cridòria, només distreu, ni disgusta ni entusiasma; el xavacanisme palmesà de pets, culs i mames d’escola Lorenzo Llamas (“el Rey de las Camas”); l’esnobisme del català tuitarie que fa ús d’una ironia sempre altiva i autocomplaent —aquí em guard una tesi per a un altre dia—; el Just for Laughs canadenc, o en Mr. Bean, qui va fer famós l’humor absurd britànic i el va elevar a l’etiqueta d’universal. Fins aquí res de nou: l’humor es pot encapsular per classe, per nació i per qualsevol altra variable social.  

A banda d’aquestes grans categories, n’hi ha una que ens ocupa especialment: l’humor de poble. És sabut que l’humor de poble pot tenir dues funcions: una de denúncia —intrínsec en pràctiques populars com la chirigota del carnaval de Cadis o, en versió nostrada, la glosa i els bujots de Pasqua—, o bé pot exercir com una mena d’amic íntim del control social. En aquest darrer cas, la broma serveix de vacuna contra el desordre i opera a favor de la preservació del sentit moral més conservador.  

Qui hagi travessat el pla Verd i hagi entrat dins les muralles de Ciutadella sabrà que aquest és un poble de caràcter fort. Tan fort com el seu conservadorisme regionalista, catòlic i patriarcal. Trets directament proporcionals a la seva capacitat de donar un ús funcional al sarcasme. Serem tot el que voldreu, però, sobretot, som autèntics humoristes d’anar fent. Per tant, assumit el tarannà reaccionari de ponent, podem sospitar que en aquesta part de l’illa imperarà la mena d’humor que fa bo amb la preservació de l’statu quo.  

Fora lloances: l’humor ens farà mascles forts  

L’humor fa forta la gent fràgil. Per açò, en un indret com Ciutadella, on la crueltat del que diran s’imposa a tota hora i a cada cap de cantó, la gent s’agafa a l’escut de la broma per socialitzar i sobreviure als judicis. Aquí la gent fa broma en sentit d’autodefensa, de cohesió grupal, de distinció i, a conseqüència, ho fa mitjançant la humiliació de l’altre. Feim bromes ofensives per, a través de la impietat, ubicar-nos tan amunt com puguem dins la jerarquia social.  

Aquest humor alimentat d’escarnis pot operar també en dues escales: una de col·lectiva, en defensa del nostre patriotisme —tothom sap que Ciutadella és el millor poble del món amb la millor festa del món—, i una altra de caràcter individual, que cerca amagar tot possible sentimentalisme o emoció romàntica.  

El primer cas s’explica ràpidament: el ciutadellenc té la convicció que a la resta de pobles la gent és més curta, no només a Alaior, sinó per tot. Basta ridiculitzar-ne l’accent i imitar com es pugui una e oberta per deixar clar que la intel·ligència s’acaba a la frontera amb Ferreries i que, a partir d’allà, tot és una endogàmia homogènia amb qualque enfornada pendent. Podria semblar que aquesta és una clàssica rivalitat Villa Arriba - Villa Abajo, però el cas és que els ciutadellencs juguen una lliga en solitari. En el mapa real només hi són ells, enemistats amb la resta de menorquins, qui se’ls miren, des de fora, com a autèntiques víctimes de la seva pròpia supèrbia. De la comicitat al ridícul hi ha un pas.  

El segon àmbit d’humor, l’individual, és encara més sucós. Si hem començat dient que la broma ciutadellenca fa un pacte amb la moral regional i catòlica, voldrà dir que fa un pacte amb la masculinitat pura. La moralitat és patriarcat, és a dir, són mascles fent bromes de mascles o, fins i tot, —en un món altament binari— dones fent bromes de mascles. Açò vol dir que mentre ens encarregam de menysprear l’altre i de defensar el nostre honor, també hem de sucumbir al dictamen de la bona virilitat: no mostrar cap feblesa emocional.  

És per açò que, quan a Ciutadella es vol emetre una lloança cap a qualcú altre, es fa vacil·lant amb to sarcàstic, no fos cas que realment reconeguéssim qualque mèrit o virtut. Si estrenes una peça de roba i t’escau, només pots esperar un “Boooooono, ella que eleganta!” que t’obligarà a caure en una mena de culpa per excés d’ostentació. Per emetre qualsevol elogi s’allarguen les vocals i s’accentua la cantarella, deixant clar que no es xerra del tot seriosament. 

Existeix, de fet, una expressió que il·lustra aquesta qüestió a la perfecció: quan qualcú, de manera inconscient, té l’ocurrència d’explicar o presumir de qualque bona notícia relativa a la seva situació vital o curricular, rarament rebrà una enhorabona transparent, sinó un “Bé quel·leis”, deformació popular de bé, que el veis, és a dir, ‘com t’atreveixes a presumir de res’. Quan feim ús d’aquesta mena d’ironia, perdem la capacitat d’empatia, sobretot si s’assenyala una minoria o les qualitats d’una minoria.  

No tenc cap antídot per combatre els mecanismes múltiples del control social, però si voleu fer justícia i ridiculitzar un ciutadellenc, digueu-li coses polides, sinceres. Digueu-li veritats i es posarà tan nerviós que no sabrà què fer-ne, més enllà de quedar en evidència i haver de reconèixer que, tot i el seu orgull infinit, no sap rebre alabances. Aquesta sí que és una gran ironia.