El febrer del 2014 el relator especial de les Nacions Unides, Pablo de Greiff, elaborà un informe molt dur sobre Espanya i la seva gestió del passat recent. De Greiff insistia: Espanya havia de tombar l’amnistia de 1977, jutjar els criminals del franquisme i, sobretot, treballar per la veritat i la justícia, alineant-se clarament amb el que s’anomena la justícia transicional i amb les comissions de la veritat —tal com s’havia fet en diferents països de l’Amèrica Llatina i en altres indrets, com ara Sud-àfrica. Tal vegada el lector o lectora recorda el cas de la Comissió Nacional sobre la Desaparició de Persones, que va ser portat a la gran pantalla amb el film Argentina, 1985. Idò bé, a Espanya no ha existit cap comissió d’aquesta mena ni cap procés de justícia transicional.

L’anomenada Llei de memòria històrica (Llei 52/2007), que realment era una llei més de reparació que no de memòria, havia servit per a reparacions —sobretot econòmiques— i també per a l’eliminació de qualque mostra de simbologia franquista, però per a poc més. El gran tema de les fosses havia quedat a mercè de les famílies o entitats, de manera que es convertia en una qüestió privada i no d’Estat —a diferència del que ha fet la Llei 20/2022, de memòria democràtica. Des de llavors, la contínua reclamació de les famílies i les associacions memorialistes va acabar posant de relleu que el que demanava una part de la societat no era només eliminar la simbologia més evident o enderrocar els monuments d’exaltació feixista, sinó que es demanava un procés de justícia transicional i s’apel·lava als drets humans: saber la veritat del que va passar i exigir justícia, reparació i garanties de no repetició.

Centrant-nos en Menorca, si bé els darrers anys s’han eliminat els últims vestigis de simbologia franquista que quedaven —a excepció del monument de l’Esplanada de Maó—, hi ha un tema força preocupant sense resoldre: el tractament desigual de les víctimes encara avui, el març del 2024. Pel que fa a la reparació de les víctimes del bàndol sollevat, va ser quasi immediata. Tan bon punt va acabar la guerra a Menorca —el 9 de febrer de 1939, després d’un gran bombardeig, la partida a l’exili de moltes persones i l’entrada de les tropes revoltades—, es van fer misses de campanya a la majoria de pobles. Poc després, ja amb el nou règim assentat en totes les esferes, va començar el desplegament de les polítiques de memòria, que esdevindrien un pilar fonamental per al franquisme. Com dèiem, es farien misses i actes en cementeris, esglésies i places cèntriques en honor als “caídos por Dios y por España”.

Ben prest es van canviar els noms dels carrers i es construïren monuments o elements de memòria per recordar els “caiguts” dels vencedors. Així, és comú trobar als pobles carrers en memòria del pare Huguet, del 9 de febrer —conegut com a “Día de la Liberación”—, a generals de l’exèrcit franquista, a Primo de Rivera, etc. La nomenclatura dels carrers esdevé una eina important per transmetre el maniqueisme imperant: deixar clar qui són els bons i qui els dolents.

A banda d’això, es començaren a crear aquests espais de memòria, on les famílies podien passar el dol i tenien un espai concret on referenciar i ubicar els familiars perduts. Concretament, a la part central del cementeri des Castell —és el primer que es veu just entrar-hi— s’aixecà un mausoleu —que fins al 2018 estava coronat per l’escut franquista— en honor als 75 “caídos” durant les tretes de l’Atlante els dies 18 i 19 de novembre de 1936. Dins del mausoleu, s’hi va col·locar una làpida amb tots els noms.

Per la seva banda, al recinte antic del cementeri de Maó, i també en un lloc destacat, es van col·locar dos grans murs grans acompanyats d’una creu també de grans dimensions, on s’inscriurien tots els noms dels militars assassinats durant els dies 2 i 3 d’agost de 1936 a la Mola. Finalment: a Maó es construiria —amb presos republicans com a mà d’obra forçada— el gran monument, el monument als “caídos por Dios y por España”, que deixa clar davant la població qui ha guanyat la guerra i qui mereix un record. Els actes en aquests espais van ser, sobretot els primers anys de postguerra, molt recurrents. De fet, l’Estat instrumentalitzà aquests actes i el dolor de les famílies —només dels vencedors— per imposar una memòria molt lligada al culte de la mort, la qual esdevindria mite fundador del nou règim: “la sang vessada dels màrtirs regarà la terra de la qual naixerà la nova Espanya”. Amb tot, el culte als morts i les polítiques de memòria que impulsà l’Estat franquista exerciren de cohesionador social.

Segurament, qui llegeixi aquestes línies es farà la pregunta més adient: i els altres? Els altres —els perdedors, els vençuts— no participaren de la construcció d’aquesta nova Espanya. De fet, el seu paper es reduí a ser tot el contrari de la definició dels bons espanyols; serviren com a mal major davant del qual calia cohesionar-se. Amb la desfeta republicana i l’entrada dels revoltats, començà l’inici del final per a molts d’aquests perdedors. La guerra s’havia acabat, però —en lloc d’acabar-se també la violència— s’engegà la maquinària repressiva.

D’aquesta manera, la victòria es construí sobre l’esclafament dels que s’havien considerat l’anti Espanya, com els espanyols que van acabar als camps nazis, que serien considerats apàtrides.

Van començar les delacions i les tortures, els judicis farsa, els afusellaments (1939-1945) i els morts a les presons a causa de les pèssimes condicions. Tota aquesta gent seria enterrada en fosses al cementeri de Maó, fins que uns anys després, amb alguns trasllats, hi hagué famílies que reclamaren els cossos dels seus parents. Les restes foren traslladades als nínxols familiars, on de vegades acabaren també companys de fora l’illa, dels quals sovint les famílies —encara avui— no saben res. La resta van anar a parar a l’ossera, sense que molta gent sabés què havia passat amb els seus familiars represaliats. Per tant, mentre que uns ocuparen llocs primordials als cementeris, amb monuments i tots els noms a la vista, “els altres” —títol d’una fantàstica obra de teatre de Cultural-ment— foren condemnats a desaparèixer de l’espai públic, al silenci —però no a l’oblit. Posats a negar, se’ls negà fins i tot ser recordats. Es negà el dol a les famílies dels republicans afusellats, que no tindrien cap lloc on retre culte, on plorar, en definitiva, on passar el dol. Sobretot els que van anar a parar a l’ossera no tindrien cap espai físic senyalitzat amb el nom de la persona perduda.

Al cap i a la fi, que la dictadura mantingués aquesta situació jerarquitzada de les víctimes no sorprèn. Sorprèn més, en canvi, que ja durant tots aquests anys de democràcia no s’hagi generat aquest espai de dol i reparació, un espai on les famílies puguin acudir. Certament, aquesta situació de desequilibri històric no es podrà revertir mai: ningú podrà reparar tots aquests anys de silenci i dol incomplert que han patit les famílies dels republicans morts. Ara bé, com a ritus funeraris i com a acte de reparació per a les famílies, sí que es podria generar aquest espai de memòria. Pel que fa a les Illes Balears, s’han perdut, segurament, diverses fosses. D’altres s’han obert els darrers anys —gràcies a les lleis de fosses (2016) i de memòria i reconeixement democràtics (2018)—, però és evident que treure de l’anonimat, del silenci imposat, totes aquestes víctimes, suposa una condició sine qua non per assolir un escenari mínimament digne per poder començar a parlar de reparació i reconeixement.

La proposta llançada ja fa uns anys per Memòries de Menorca és col·locar al cementeri de Maó —com ja passa a les altres illes i a centenars de pobles d’arreu de l’Estat— un mur de la memòria. L’essència d’un mur de la memòria és aplegar tots els noms dels represaliats per treure’ls de l’anonimat i sobretot generar aquest espai on les famílies tenguin una referència clara.

Es tracta de restituir aquesta situació d’injustícia històrica que impedia la memòria dels vençuts i que, a més, els recordava cada dia —com també fa el monument de l’Esplanada de Maó— qui havia guanyat i qui havia perdut.

En definitiva, sembla inconcebible que hi hagi figures rellevants de la política menorquina que vulguin negar aquests actes de justícia excusant-se en la idea que els darrers “governs de progrés” només han fet polítiques de memòria “per a uns”. La pregunta que ens hem de fer llavors és la següent: com no hauria de ser així si molts encara estan sota terra en l’anonimat? Cal anar vius davant aquells discursos que en nom de la “concòrdia” neguen el dret de memòria als que han estat tants d’anys silenciats. El discurs de l’equiparació —que es basa en la idea que “tots van ser dolents i tots van cometre crims” i que, per tant, defensa que s’ha de fer memòria de tots i per a tots— conté implícita una fal·làcia: dona per feta una situació d’igualtat que no presenta incongruències, quan ja hem vist que no és així i que les diferències existents impedeixen fer aquest discurs basat en la igualtat.

D’altra banda, com a “democràcia”, quina memòria volem reivindicar: la democràtica —lluites per assolir quotes més elevades d’igualtat— o la del feixisme? Una cosa són els morts, que mereixen respecte per igual, i una altra cosa és el patrimoni ètic que es vulgui recordar, el qual ha de servir per fonamentar l’actualitat.

L’operació de la “reconciliació” i els canvis a les plaques i monuments dels “caídos por Dios y por España” a “todos lo que dieron su vida por España”, per exemple, és de ben entrada la monarquia parlamentària i pretén tancar les ferides definitivament. Tal vegada, però, abans s’haurien de curar. És com cosir un tall sense abans desinfectar-lo. Què pot sortir malament? Amb tot, fins que no s’equipari la situació dels morts —que va lligada també a l’ocupació de l’espai públic, el reconeixement, etc.—, i fins que no es treguin de l’oblit tots aquests noms i es faciliti als familiars un espai de memòria, no es podrà parlar d’igualtat. És hora, per tant, de fer un acte de justícia i equilibrar la situació. Per dignitat democràtica, és hora de fer el mur de la memòria.