Per Pau Obrador

El turisme, ens diu Gibson (2008), és un encontre. Viatjar implica exposar-se a altres cultures, paisatges, gastronomies, climes o, fins i tot, aspectes de nosaltres mateixos que desconeixíem. Tradicionalment, aquest encontre ha estat profundament desigual: rics estiuejant en zones pobres, occidentals gaudint de les sensualitats orientals, o negres que serveixen blancs. Fer que l’encontre turístic sigui bo per a l’economia i el medi ambient és un objectiu compartit des de fa temps. Maximitzar els beneficis; reduir els impactes.

Ara bé, que l’encontre doni beneficis no vol dir que sigui ni ètic ni enriquidor. Cal, per tant, establir una distinció entre economia i dignitat, sostenibilitat i cultura. I és que fórmules tan desitjades com l’ecoturisme sovint acaben sent productes de luxe que actualitzen relacions colonials i de privilegi.
L’encontre turístic a Menorca ha rebut una atenció escassa. Sabem més aviat poc del que fan els turistes a ca nostra. El debat s’ha centrat en el creixement econòmic i en l’impacte que té en el territori, i ha oblidat tot allò que té a veure amb la cultura i la societat (que ha quedat reduït a oferta complementària).

Donam per descomptat que un turisme més sostenible serà bo per a Menorca i la seva gent. Tanmateix, nosaltres sabem millor que ningú que açò no és sempre així, que guanyar diners sovint implica perdre Menorca. Cada vegada són més escassos els llocs que són genuïnament nostres. Què passa amb la manera de viure de Menorca quan l’illa entra en contacte amb els fluxos turístics globals?

La principal característica de l’encontre turístic a Menorca és la lleugeresa i la superficialitat. Menorca és poca cosa més que un decorat mediterrani per a un període de relaxació estival. Només una petitíssima part dels turistes s’interessa pels nostres monuments o la nostra gastronomia. Que difícil que és trobar un restaurant de cuina menorquina!

El poblat de pescadors de Binibèquer Vell és una bona metàfora de com els turistes es relacionen amb Menorca. La imatge més icònica de l’illa és un complex d’apartaments molt kitsch, sense cap relació directa amb la nostra arquitectura rural, dissenyat per ser una típica postal mediterrània, amb carrerons inusualment estrets i un campanar sense església.

Menorca, igual que Binibèquer, és un escenari blanc i lluminós que mitja Europa visita per representar l’ideal mediterrani d’estiu, el mateix ideal que despleguen les mandolines del capità Corelli o la família Durrell a Corfú.

Darrere la lleugeresa de l’ideal mediterrani, tan ben representat als anuncis de cervesa, hi trobam un projecte colonial seriós i ben travat que, tal com ens recorda Chambers (2008) a Mediterranean Crossings, té l’origen en les campanyes de Napoleó a Egipte. Napoleó no només buscava una victòria militar: també volia posseir culturalment les antigues civilitzacions que són el bressol d’Occident i que a Menorca prenen la forma de taules i talaiots. Entendre i posseir el Mediterrani és el que empeny els viatgers del Grand Tour a travessar els Alps, i el que encara avui cerquen els burgesos de París, mentre nosaltres feim de pastors al betlem turístic.

A través del viatge mediterrani, la modernitat europea es fa hereva d’un passat gloriós a la qual es contraposa. Modernitat versus ruïna, sofisticació versus simplicitat, oci i negoci. La manera com els turistes es relacionen amb Menorca és una versió actualitzada d’aquest projecte colonial que reimagina el Mediterrani fora de la modernitat.

L’encontre turístic té, també, una dimensió sexual i de gènere, que a Menorca té la màxima expressió en les famoses “platges verges”. La platja és el centre de l’economia de l’illa i es desitja, igual que al Carib, verge, de cultura i de gent, com un jardí de l’Edèn on els turistes poden jugar a fer de Robinson Crusoe. Ens les imaginam com si fossin dones a punt de ser descobertes i desvirgades per turistes solitaris (açò sí, masculins) que, després de l’aventura estival, tornaran a la certesa de la gran ciutat. És el que imaginen Loustal en la il·lustració Touriste de bananes, i Alex Garland a The Beach, interpretada al cinema per Leonardo DiCaprio. I és el que el màrqueting turístic ha reproduït tantes vegades, per exemple, en aquesta campanya de les Illes Fiji. Menorca, amb una mica més de subtilesa, fa el mateix.

L’encontre turístic és indissociable del seu llegat patriarcal i colonial. Es viatja encara avui com si fóssim exploradors i aventurers d’una altra època. Jugar a ser Robinson Crusoe és políticament problemàtic i, també, una forma de canibalisme, com diria MacCannell. Mentre que els llocs de masses desapareixen en mans d’un urbanisme uniformitzador, els llocs cuquis, com Fornells o Cadaqués, acaben morint d’èxit, engolits per capital europeu i americà que els volen fer seus. Compradors que busquen, com Napoleó, prendre possessió de l’ideal Mediterrani avui, però, amb l’ajuda de l’exèrcit immobiliari.

Aquesta és la història de l’arquitectura rural menorquina, aniquilada per multimilionaris que la veuen com el premi més desitjat. Casa comprada, casa que perd el seu encant rural, sense vaques, ni pagesos.
Ni l’aïllament ni la museïtzació són, tanmateix, la resposta correcta davant el canibalisme de l’encontre turístic. Conservar Menorca intacta com si es tractés d’una peça de museu, aïllada del món i de la modernitat, és exactament el que cerquen els turistes.

És la paradoxa del gran fotògraf des Castell Toni Vidal. Tot fotografiant la Menorca que desapareix en mans del turisme no fa més que alimentar l’imaginari turístic. La resposta la trobam, com diria Mimi Sheller (2018), en una mobilitat més justa, més solidària, que promogui una hospitalitat més genuïna, que tengui cura dels altres i on hi hagi espai pels coneixements indígenes, un encontre bidireccional que valori el que es visita.

No és un problema de mercantilització (si ningú creu que pagar per veure òpera és un acte de traïdoria, per què ho ha de ser el fet de pagar per gaudir de la cultura local?); més aviat, es tracta de transcendir l’imaginari turístic o, com diria Geroge Papam (2023), de fer “hospitalitat fora del turisme”.

Referències
Chambers, I. (2008). Mediterranean crossings: The politics of an interrupted modernity.
Duke Univ Press
Gibson, C. (2010). Geographies of tourism:(un) ethical encounters. Progress in Human
Geography, 34(4), 521-527.
Papam, G., & Bergé, D. (2023). Islands After Tourism: Escaping the Monocultures of
Leisure. Kyklàda Press.
Sheller, M. (2018). Mobility justice: The politics of movement in an age of extremes. Verso
Books.