Per Pau Obrador

El turisme es manifesta dins la societat numèricament en forma d’estadístiques de creixement. Només cal donar un cop d’ull a la premsa local o estatal: “Baleares sigue batiendo récord de turistas con más de 18,4 millones hasta noviembre, un 5% más”, llegim al Diario de Mallorca. És el mateix discurs que podem llegir a El País: “España bate otro récord histórico de turistas: 94 millones de visitantes en 2024 que gastaron 126.000 millones de euros”, unes xifres que el ministre de torn qualificava d’espectaculars i molt positives. Fins i tot els mitjans crítics amb el turisme com elDiario.es posen les xifres de creixement al centre del debat: “Está España preparada para recibir 100 millones de turistas extranjeros al año?”. L’obsessió pel creixement és compartida per les grans institucions polítiques i acadèmiques, molt especialment la UN-World Tourism Organisation. I, és clar, es veu reflectida també als treballs que escriuen els meus alumnes. M’agradaria començar aquesta sèrie d’articles a Posidònia parlant de les xifres que donen forma al discurs turístic, les quals són gairebé sempre tramposes. Desemmascarar aquestes xifres és el primer pas per bastir un model turístic alternatiu.

La primera trampa de les estadístiques turístiques és que només compten visitants estrangers, que gairebé sempre viatgen en avió. Amb les normes estadístiques vigents, un andorrà que se’n va a la Seu d’Urgell és un turista internacional, mentre que un novaiorquès que se’n va de vacances a Califòrnia no. Val a dir, però, que les Illes són una excepció estadística (encara que parcial), per la facilitat que tenim per comptar el turisme domèstic. Aquesta primera trampa implica que com més fronteres, més turistes. Per açò, Europa sempre guanya la batalla estadística. Les estadístiques turístiques estan esbiaixades a favor d’una idea glamurosa de turisme associada amb el privilegi i l’avió, clarament dominant a Menorca. Ens oblidam que la majoria de la població mundial no surt mai del seu país per fer vacances, si és que en fa, i, a més, es mou en cotxe. Segons Eurostat, només el 36% d’europeus viatja a un altre país cada any. Quan parlam de turisme, deixam de banda el dret social al lleure i el descans, a favor d’una concepció del viatge com a privilegi.  

La segona trampa estadística és reduir el turisme a moviment i acceleració. Amb el permís de la revolució digital, que està produint dades molt interessants, les xifres turístiques només mesuren entrades i sortides. Sabem quants passatgers té l’aeroport. Però del que passa entre la terminal d’arribades i la de sortides, en sabem poca cosa. Fins i tot les dades de despesa les inferim a partir de la demanda. Tants turistes, tanta despesa. Donam per descomptat que la majoria dels 94 milions de turistes que van visitar Espanya el 2024 venien a fer el turista. Tanmateix, això no és sempre així. En un article brillant, Larsen et al. (2007) apuntaven que només la meitat dels estrangers que visiten el Regne Unit ho fa per “fer turisme”, és a dir, per visitar museus, fer excursions i engatar-se de pintes al pub. L’altra meitat visita el Regne Unit per treballar, per anar a la universitat o senzillament per reconnectar amb la família i els amics. Jo en soc un cas paradigmàtic. Em pas mitja vida anant i venint de Newcastle a Menorca (via Barcelona), viatjant d’una casa que és meva a una altra que és ca meva. Digueu-me expat, exiliat o nòmada digital. No és veritat que la gent faci més turisme que mai. Els viatges de plaer han crescut més aviat poc i de manera molt desigual. El que realment ha crescut és la globalització i no el turisme, també a Menorca.

Tanmateix, la trampa estadística més important és l’associació entre nombre de turistes i riquesa. Els menorquins sabem millor que ningú que més turistes no vol dir més renda per càpita. Miquel Puig (2013) apunta que la correlació és la contrària. Com més dependència del turisme, menys renda per càpita. Fa trenta anys, la renda per càpita de les Illes Balears era la més alta de l’Estat espanyol, el 125% de la mitjana. Després d’un augment espectacular del nombre de turistes, la nostra renda per càpita ha baixat fins al 105% i és ja inferior a la de Lleida. Segons Puig, “les regions, províncies i municipis que tenen una dependència excessiva del turisme presenten nivells baixos de benestar, cosa que probablement és un reflex que els beneficis d’aquesta activitat no es traslladen a la població que hi resideix”. El nostre model turístic genera molts llocs de treball, però la majoria és mà d’obra barata que va a parar a població migrant. La població augmenta més ràpidament que el PIB, i ja no diguem que els salaris. A tot això cal afegir-hi els costos més alts, per exemple, de l’habitatge. Tot i ser teòricament una comunitat rica, es viu molt millor a Extremadura que a les Illes Balears.

A la nostra societat, la veritat es manifesta estadísticament en forma de xifra. Hem après que els nombres són fets objectius que no es poden qüestionar (les idees, en canvi, sí). Tanmateix, les estadístiques turístiques estan esbiaixades. I, també, segrestades en la mesura que són sistemàticament usades per especuladors i hotelers per reforçar el seu capital social i polític. D’açò va FITUR: va de cooptar els 94 milions de turistes que visiten l’Estat espanyol per obtenir prebendes i favors; va de vendre el turisme als ciutadans, i no de vendre el país als estrangers. Quan jo través la frontera estic regalant accions a uns empresaris amb els quals com a consumidor no hi tenc cap relació. Fa uns anys, Leipier (2008) es demanava irònicament per què els rectors de les universitats no formaven part dels consorcis turístics, quan la despesa dels estudiants estrangers a Austràlia era superior a la dels turistes ordinaris. I és que una part cada vegada més petita del moviment està representada en els consorcis turístics.

Superar el model turístic actual implica, necessàriament, deixar de banda la idea de creixement. És el que intenten fer investigadors com Claudio Milano o Macià Blázquez amb la noció de decreixement, cada vegada més consolidada. Repensar el turisme implica noves maneres de mesurar l’èxit turístic que visualitzin socialment els seus límits i impactes. No es tracta només de combatre la saturació turística. Cal acceptar també que el turisme no és un sector tan important com ens volen fer creure.

Referències:

Fletcher, R., Murray Mas, I., Blanco-Romero, A., & Blázquez-Salom, M. (2019). Tourism and degrowth: an emerging agenda for research and praxis. Journal of sustainable tourism, 27(12), 1745-1763.

Larsen, J., Urry, J., & Axhausen, K. W. (2007). Networks and tourism Mobile Social Life. Annals of Tourism Research, 34(1), 244-262.

Leiper, Neil. (2008) "Why ‘the tourism industry’is misleading as a generic expression: The case for the plural variation,‘tourism industries’." Tourism management 29.2: 237-251.

Milano, C., Cheer, J. M., & Novelli, M. (Eds.). (2019). Overtourism: Excesses, discontents and measures in travel and tourism. Cabi.

Puig, M. (2013). La sortida del laberint: El camí per superar la crisi creant llocs de treball decents. Edicions 62.