Diuen que quan, a finals del segle XVIII, els primers ornitorrincs dissecats varen arribar als museus d’història natural anglesos, n’hi hagué que es negaren a acceptar que fossin reals. Se sospitava que els exemplars havien estat manipulats per taxidermistes que cosien becs d’ànnera a cossos d’altres mamífers, perquè no podien creure en l’existència de tals quimeres. Amb el binomi Joan Carles Bestard - Madò Pereta ens pot passar més o manco el mateix: sembla increïble que pugui existir una criatura com aquesta, per la sorprenent combinació d’atributs que reuneix. 

Prestar-hi atenció és un mer exercici de friquisme? Ni de bon tros. La ciència moderna té ben clar que són els casos límit com aquest els més interessants d’examinar, perquè tenen el potencial de falsar teories fins aleshores acceptades i de fer-nos qüestionar les categories amb què llegim la realitat. Per tant, “estimats amics” menorquins, preparau-vos per a una molt profitosa lliçó sobre sociologia mallorquina que constarà de dues entregues —la importància del tema ho justifica. Començaré aclarint de qui estic parlant i deixaré per a una futura ocasió l’examen de la sèrie que li ha produït IB3, i que tots —també vosaltres— li hem pagat. 

Joan Carles Bestard who? Madò Pereta what?

Joan Carles Bestard és un actor mallorquí nascut l’any 1970. Si feim una breu visita al seu perfil d’Instagram hi trobam publicitat d’espectacles de cabaret i music-hall; intervencions passades de rosca com a col·laborador del magazín d’horabaixes 5 dies d’IB3; publicacions (en castellà) celebrant la caiguda del dictador Maduro en mans de Trump, seguides de posts on s’acusa Trump de ser un tirà; missatges de condol (en castellà) adreçats a les víctimes de la tragèdia ferroviària d’Adamuz i també a la reina Sofia —amb motiu de la mort de sa germana, Irene de Grècia—, i un llarg etcètera de perles boomers que podeu gaudir amb només un clic. 

Felicitació amb motiu de la “diada” de les Balears, publicada a Instagram per Bestard (a qui podem observar a la part inferior esquerra). Una joieta de l’art boomer.

Amb les quatre pinzellades que acab de donar-vos, ja es veu que es tracta d’un personatge de grandíssimes proporcions. Tot i això, Bestard és pràcticament un desconegut si el posam devora la seva creació més cèlebre. Perquè fa 26 anys que aquest Prometeu mallorquí va insuflar vida a un alter ego que l’ha acompanyat des de llavors: Madò Pereta. Es tracta d’una madona de poble, vídua, nascuda a la Mallorca preturística i sense pèls a la llengua, que el seu creador descriu com a “crítica amb ironia”. 

Madò Pereta desitjant-nos un trilingüe bon Nadal al seu Instagram.

A parer meu, la principal virtut de Madò Pereta és que captura de forma magistral —i completament preirònica— una certa mallorquinitat. Una mallorquinitat que no descansa sobre una ideologia consistent i ben travada, sinó sobre un conjunt de topicarros lligats per una espècie de pseudo sentit comú (bastant) popular. Una mallorquinitat que anomenaré cunyadisme mallorquí. 

Així, en el discurs de Madò Pereta hi trobam: a) retòrica popular antielitista i anti politcs™,  però complaent amb el poder que la tracta bé (fent la bona al PP o a la família Serra); b) un lament per la pèrdua de la identitat cultural mallorquina tradicional —que inclou des de la crítica al turisme desbaratat de Magaluf fins a la promoció d’un conservadorisme moral soft—, però sense que, en cap cas, aquesta defensa de lo nostro™ identifiqui les estructures responsables de la seva erosió ni proposi qualque tipus d’acció col·lectiva per protegir-ho, i c) un costumisme estantís, embolicat amb un humor que sovint es queda en vulgar caricatura del que podríem ser, i que constitueix la versió d’AliExpress de l’Acorar de Toni Gomila (que es mereix un article per a ell tot sol). 

Ja es veu que el cunyadisme mallorquí, sobre l’eix esquerra-dreta, tira més cap al pol conservador que cap al progressista. Això vol dir que, per associació, Madò Pereta resulta atractiva als mallorquins conservadors i causa autèntica urticària a la progressia mallorquina. Però vius! La realitat sempre és més complexa que les categories que empram per interpretar-la, i, com veurem a continuació, Madò Pereta no és tan bona d’encasellar.

—Madò Pereta, Catalonia girl?

El cunyadisme mallorquí no és sinó una mallorquinitat subalterna al projecte nacional espanyol. Per això, la catalanofòbia acostuma a ser un dels seus trets diferencials (“Som mallorquins, mai catalans!”). Des del punt de vista lingüístic, això es concreta en un gonellisme desacomplexat en els casos més extrems (“es mallorquí no és català”), i en el fet de girar la llengua sempre “per educació” en els manco radicals.

Però alerta, perquè en relació amb la qüestió lingüística és quan Bestard - Madò Pereta comença a demostrar el seu potencial de trencar esquemes, tal com il·lustra la següent polèmica. Madò Pereta publica setmanalment una columna d’opinió a l’Última Hora, i el 2018 va ser atacada pel Grupo d’Acció Baléà i altres gonelles per haver aprofitat aquell espai per celebrar el 50è aniversari de l’Obra Cultural Balear, lloant la seva tasca en defensa de la llengua catalana. 

Havent-se-li demanat per la controvèrsia, Bestard declarà: “Em fa molta gràcia aquesta gent que em diu que he de xerrar mallorquí i no català. M’ho demanen sempre en castellà”. I afegí: “S’ataca la persona que defensa que a Mallorca xerram un català illenc, que anomenam mallorquí, i el fet de dir-li català provoca que hi hagi gent reaccionària que comença a treure per la boca serps, escarabats... La intolerància lingüística que vivim no té perdó”. 

Llegint aquestes declaracions no es pot sinó concloure que, en relació amb la llengua, Madò Pereta és una di noi. I que se signifiqui sobre aquesta qüestió té un mèrit especial, tenint en compte que hi ha ben poca gent que formi part de la Mallorca espanyola (que no s’ha de confondre amb l’España mallorquina) que s’atreveixi a alçar la veu en aquests assumptes, encara que cregui que la llengua és important en termes identitaris i hagi fet les paus amb el fet que parlam català —per molt que els catalans no siguin de fiar. 

—Madò Pereta, queen?

Per altra banda, hi ha el tema de transvestir-se. Mallorca ens ha donat moltes reines: Vivian Caoba, Samantha Hudson o les Fades, per dir-ne algunes. Un nom que se sol passar per alt quan es fa aquesta llista és el de Madò Pereta, que il·lustra com de fina pot ser la línia que separa un referent queer d’un home vestit de dona. La qüestió és realment complicada, jo no estic especialment qualificat per tractar-la i aquest article ja s’està allargant massa, però almanco deixaré apuntat per on van els tirs. 

Com ja he explicat, el cunyadisme mallorquí tomba cap al pol conservador, i, per tant, és amb les masculinitats tradicionals que se sent més còmode. Des d’aquesta perspectiva, un home que du més d’un quart de segle vestint-se de dona —i, el més greu de tot, que passa gust de fer-ho— és una font de rebuig evident. Al mateix temps, la progressia mallorquina —que d’entrada podria connectar molt millor amb algú que declara: “Jo crec que tots som travestis. Quan et vesteixes els dematins, et posis el que et posis, et disfresses, en certa manera”— està massa incòmoda amb les altres facetes del personatge per prendre’l com a referent.

Al final, a Madò Pereta li passa com al germà homosexual de Los Morancos —a qui no m’estranyaria que Bestard admiriàs. És massa rància per interessar la progressia, però massa queer per acabar d’agradar als conservadors. Podríem dir que habita els marges?

Madò Pereta, rara avis

Com va quedar clar en el cas dels ornitorrincs, els territoris insulars són propicis al sorgiment de criatures apartades de la norma. Bestard - Madò Pereta, l’exemplar que aquí hem disseccionat, és una impugnació vivent de la reïficació de les categories i compartiments amb què llegim la realitat. Analitzant un personatge com aquest recordam una cosa tan bàsica que fins i tot fa vergonya comprovar quantes vegades l’oblidam: que les persones som complexes i sovint no se’ns pot reduir a una ideologia.

Amb aquesta reflexió final no pretenc acabar l’article posant-me relativista i dient que totes les opinions són igual de vàlides o qualque bajanada naïf d’aquest estil. Hi ha segons quines idees —de Madò Pereta, per exemple— de les quals convé fer-se tan enfora com sigui possible. Dit això, però, crec que l’estratègia més intel·ligent a l’hora de tractar amb els Bestards - Madò Peretes del món és la d’aprofitar els punts en comú que compartim per provar de construir qualque cosa que ens interessi. 

Al cap i a la fi, si Madò Pereta fa més de 25 anys que roda és perquè connecta amb un públic a qui sovint tendim a menystenir, però que no estam en condicions de donar per perdut si volem anar més enllà del resistencialisme pagat de si mateix que hem practicat els darrers temps. 

En fi… Esper que no li hàgiu agafat gaire estima, perquè d’aquí a unes setmanes li haurem de dir adeu. A la pròxima, ara sí que sí, Killing Madò Pereta. 

“Som mallorquí”, de Madò Pereta. Sense paraules.