Tot això va començar amb l’estrena, a IB3, de la sèrie de producció pròpia Killing Madò Pereta. Òbviament, no podia no veure aquesta sèrie. Vaig intuir que marcaria un abans i un després dins la producció audiovisual balear, i no anava desencaminat. Tanmateix, quan vaig voler compartir l’experiència amb vosaltres, els meus “estimats amics menorquins”, em vaig adonar que no seríeu capaços de seguir-me la pista. I no per manca d’intel·ligència, sinó perquè us falta lore. Diuen que, a vegades, per fer un salt endavant cal fer una passa enrere, i encara que no acabi de tenir clar si aquesta expressió s’aplica al tema de Madò Pereta, començaré fent tota una voltera a fi d’estar en més bona situació per entrar en matèria. 

*​*​*

“Quatre illes, un país, cap frontera”. Així resava el lema que va promoure la represaliada política més cèlebre de les Balears. I no parl d’Aurora Picornell. Crec que quan l’esquerra indepe de la meva adolescència cantava allò de “no hi som tots, falten les preses” no es referia, precisament, a Maria Antònia Munar i Parera, expresidenta del Consell de Mallorca. Pitjor per a ells, perquè Munar per ventura no és perfecta —qui de nosaltres ho és?—, però igualment passarà a la història com a impulsora d’un dels darrers intents institucionals reals d’acostar entre ells els ciutadans de les Balears.

Des d’aquestes línies, em declar hereu d’aquest noble propòsit. Sobretot —i crec que encara no s’ha dit a bastament— en aquests temps de gran divisió i crispació que ens ha tocat viure. Tenim l’obligació cívica de bastir ponts, de rebaixar el to i escoltar, d’abandonar la trinxera, de treballar plegats... Com que és més el que ens uneix que no el que ens separa, he decidit començar una sèrie d’articles dirigits a acostar la realitat mallorquina —és a dir, balear— als meus “estimats amics menorquins”. La secció durà per títol D’illa a illa, subtil però efectiu. El gest pot semblar condescendent, centralista i gratuït, i ja sabeu el que diuen: les aparences no enganen. 

Sé que la missió de portar la civilització als bàrbars filoprotestants dels confins septentrionals de l’arxipèlag toparà amb algunes reticències entre els mateixos menorquins. És natural que el malalt es resisteixi a prendre la seva medecina. Però el que està en joc (Madò Pereta et al., no ho oblidem) és massa important per permetre’ns l’opció de defallir abans de començar. Jo sé el que us convé, i, com un pare bondadós, us ho daré encara que no ho vulgueu ni ho hàgiu demanat. 

A més, estant en família hi hauria d’haver prou confiança per admetre el que ja sap tothom: a pesar de l’odi antimallorquí que performau, en el fons estau enlluernats per Mallorca i la sevaesplendor (“ses muntanyes [...] més altes del món”! lol). Per mostra, el fet que, a les vostres il·lustríssimes festes de Sant Joan —la festa menorquina per antonomàsia— hàgiu acceptat les hordes mallorquines abans que les mateixes dones ciutadellenques [Posidònia Editor ha comentat: Martí, segur que pots trobar un altre exemple. Un que sigui realment divertit, sense haver d’ofendre a ningú]. 

M’imagín que tants d’anys sota el jou filisteu d’un imperi de botiguers poden arribar a corrompre les ànimes més elevades. Per això, en un acte de deferència envers els elements més prosaics i pedestres de la societat menorquina, que no compten amb la sensibilitat per apreciar la grandesa espiritual mallorquina, vull subratllar que les coses que em dispòs a tractar en aquesta secció us toquen de més a prop que no pensau. En concret, us toquen la butxaca.

En primera, perquè moltes es costegen amb tributs recaptats a Menorca però gastats a Mallorca en coses que queden i/o només interessen a Mallorca. Estaria bé que sabéssiu què pagau amb els vostres doblers. En segona, i no manco important, perquè les coses de què parlaré, fins i tot quan us surten gratuïtes, expliquen part de la idiosincràsia de l’illa on regularment es decideix el vostre futur. I no us aniria malament saber com ens les llescam, per aquí.

En síntesi, doncs, podeu esperar tota una sèrie d’articles sobre temes que us cauen enfora o enforíssim, però que, “presumptament”, seran de la màxima importància per a la vostra formació espiritual i financera en qüestions illenques. La meva idea és que, gràcies a aquest artefacte retòric, pugui estalviar-me la molèstia d’haver de justificar que, tal com he fet fins ara, empri aquesta revista per parlar de Mallorca, que és el que realment (m’)importa. 

I vat aquí la primera ensenyança que us he dat: la vostra cultura mil·lenària, instrumentalitzada al servei d’un mallorquí amb ínfules de crític cultural; el vostre mitjà militant, al servei de l’imperialisme banal mallorquí; el vostre periodisme crític, convertit en altaveu d’una metròpoli de províncies. I és que la mida sí que importa. Humbling experience, que dirien els vostres admirats anglesos. Lliçó de Realpolitik, que dirien els alemanys, a qui tant apreciam per ca nostra. I, a la propera, aquesta vegada sí, Madò Pereta.