Nostàlgia f. [LC] [PS] Dolença causada per l’enyorament del país, del poble, de la llar (Diccionari de la llengua catalana, Institut d’Estudis Catalans). 

Com cada any, el passat 9 de novembre es recordava, de manera litúrgica, la caiguda del mur de Berlín. Ja fa 35 anys d’aquella roda de premsa fatídica en què Günter Schabowski, representant del Comitè Central, responia a la pregunta de quan es podria viatjar amb un Unverzüglich (és a dir, ‘immediatament’). La gent de la República Democràtica Alemanya (RDA) va acudir en massa al Checkpoint Charlie per travessar cap a l’oest i finalment, per força popular, el Buró soviètic no tingué més remei que cedir davant les pressions de la gent. 

Què en queda, de la memòria de les persones que van viure en països soviètics? Com s’ha construït la idea de la vida quotidiana en el si de les repúbliques comunistes? Aquests moments que passen als llibres com a fites museïtzades i elevades a ser explicades pels annals de la història, com ara la caiguda del mur de Berlín, la besada socialista entre Brezhnev i Honecker o el famós vol que va aterrar a la Plaça Roja de Moscou i va penetrar en la defensa soviètica, són amalgames de la història. 

La paraula nostàlgia prové del grec, i s’origina amb la unió de nóstos (que vol dir ‘retorn’) i álgos (que significa ‘dolor’). S’emprava per designar la malaltia de les persones migrades pel sentiment de dolor que patien cap a les terres que havien abandonat. Les terres que els havien vist néixer i créixer. Però podem sentir nostàlgia d’unes terres que no ens han vist néixer? La resposta és evident: no fa falta haver nascut en aquelles terres per recordar-les i sentir-nos-en part. Només hem de pensar, com sempre, en Palestina.

És interessant fer l’exercici de desgranar idees i fixar-se en les diverses maneres que tenim per abordar el record. Una part d’açò implica parlar de la nostàlgia reflexiva i el poder que té. La nostàlgia reflexiva és diferent de la nostàlgia més comuna, que coneixem com a restaurativa. La nostàlgia restaurativa se centra en la pèrdua de l’element material: la llar. La nostàlgia reflexiva, en canvi, posa el focus en la despossessió immaterial: en el patiment, en el dolor simbòlic. 

Des de la construcció dels estats nació, ha estat importantíssim enaltir el passat per construir una cultura i reivindicar-la. Es recuperen èpoques que es volen ressaltar com a marcadors determinants del caràcter cultural i ideològic de les societats del present. En el cas de Catalunya, per exemple, si hi param atenció, podem veure un interès a recordar dues èpoques molt concretes: el romànic i el modernisme. Són les grans fites culturals del país: se’n fa una activació patrimonial enorme, amb un pes importantíssim, i es prioritza el record d’aquestes èpoques per construir el sentiment nacional.

Però on van totes aquelles expressions de cultura popular que no formen part de l’interès nacional? Açò ens duu inevitablement a elaborar una cartografia de llums i ombres sobre el passat i la nostàlgia col·lectiva. Les identitats nacionals es construeixen en funció d’uns referents que queden clarament il·luminats com a històrics. Tanmateix, tot espai de llum té la seva ombra. D’aquesta manera, així com s’ha activat el record de l’alliberament de la República Democràtica Alemanya i de la resta de països soviètics com una fita en clau alliberadora, amb el pas dels anys, diferents investigadors i investigadores han començat a mostrar una part de l’ombra que oculta la memòria dels que van ser “alliberats”. 

La recuperació de la memòria és un procés complex que sovint recorre itineraris diversos i molt diferents entre si. És important remarcar la idea que molts d’aquests camins els tracen les voluntats dels estats i dels seus governs: tot un desplegament d’interessos i intenció política. Ens trobam, per tant, amb una realitat molt complexa i amb el fet que el procés de recuperació de la memòria en les joves democràcies europees s’expressa de múltiples formes. Però les persones invisibles, silenciades, els cossos de les quals aguanten de mil maneres diferents els canvis i transformacions, amb quin passat volen identificar-se? 

Ostalgie és un joc de paraules que prové del mot alemany ost (‘est’) i nostalgie (‘nostàlgia’), ique ens ajuda a pensar els processos de memòria com una cosa complexa. S’empra per descriure el sentiment de record nostàlgic cap a l’època soviètica, sense intencionalitat clara de rebuig o acceptació dels governs comunistes. El que podríem traduir com a estàlgia ens ajuda a comprendre la rellevància d’anar un poc més enllà, de fer de la reflexió una eina emancipadora. Ens apropa un poc més a aquesta realitat complexa i obtusa, que —enfora de les grans declaracions dels partits d’esquerres revolucionàries que sobreviuen de la ficció d’un passat, o passant de llarg les grans fites de l’acadèmia occidental que celebren la fi del comunisme— ens fa comprensible la vida i el sentiment de les persones que van viure en un temps i un lloc determinats. 

La pel·lícula Good Bye, Lenin! mostra de manera molt explícita la importància dels records per a una persona, i aquests records també són els que passen per aquelles expressions materials tan poc rellevants com un pot de cogombres confitats. És possible arribar a enyorar les petiteses d’una època de pobresa i repressió, com ara aquell pot de melmelada, els balls dels diumenges a la plaça major o la silueta de la persona del semàfor quan esperes per travessar el carrer?

Amb la caiguda del mur de Berlín, el 1989, el capitalisme va penetrar en la República Democràtica d’Alemanya com un tsunami que ho arrasa, ho engoleix i ho destrueix tot. Avui dia, es recorda la caiguda del mur com un esdeveniment històric que simbolitza el principi del final de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), la victòria del capitalisme i la democràcia per sobre dels règims comunistes. Amb tot, què hi ha a l’ombra d’aquest significat?  

La caiguda del mur de Berlín no només va representar l’èxit d’un sistema econòmic per sobre d’un altre, sinó que tingué unes conseqüències —molt poc descrites— que van afectar directament les persones: atur massiu, pèrdua de l’accés universal a la sanitat, reducció de la qualitat educativa, creixement de les agressions racistes, etc. Aquestes són algunes de les transformacions derivades del canvi de sistema, d’acord amb el que assenyalen alguns testimonis invisibles, ocults i a l’ombra, per bé que de cap manera siguin valorats com el record que es considera hegemònic. 

Trobam, per tant, uns records hegemònics contraposats a les memòries de les persones que anomenam anònimes o silenciades. En els països postsocialistes, les grans estàtues que evoquen els líders soviètics, que simbolitzen el poder i que es construeixen com el record oficial d’aquests règims han estat retirades de les ciutats i marginades de manera neutral en parcs als afores urbans. Malgrat el màrqueting nostàlgic, la col·locació de les estàtues en un context desinfectant ha impedit que aquests parcs esdevenguin un lloc central per a nostàlgies soviètiques. Tota aquesta gran activació patrimonial provinent dels governs es contraposa a la tendresa que desperta la memòria col·lectiva de les grans masses socials: un segell antic o la dolçor d’un pot de confitura, un objecte material que formava part del rebost de tots els treballadors i treballadores de la República Democràtica d’Alemanya. 

Una vegada més, es fa evident el poder de l’Estat de modelar les consciències, tant per mitjà del patrimoni, per configurar un tipus de memòria col·lectiva, com per crear un sentiment nacional. Hi ha un diàleg tens entre els països postsocialistes i la recuperació de la memòria dels seus temps passats. Les seves expressions són múltiples i multifacètiques, tant entre estats com internament, i són causa, en alguns casos, de generar la imatge dels socialistes com els altres, marginalitzats, culpables dels mals de la nació. 

Finalment, la commemoració de la caiguda del mur de Berlín, és un exemple clar del procés de mercantilització del patrimoni: Els vencedors del bloc occidental han pres la gran decisió de mantenir aixecat i patrimonialitzat un element arquitectònic símbol de la violència i repressió d’una època, i de resignificar-lo.

D’aquesta manera, tots els canvis en els fluxos de mobilitat internacional, i la consegüent turistificació, han arribat a les portes dels elements patrimonials. Vivim en l’època de la comercialització del tot i sense mesura: tot s’ofereix com a mercaderia consumible, gastable i experiencial per als turistes. És per açò que podem trobar, arreu del món, a les cases de moltes de les persones que han visitat Berlín, un tros de mur a la nevera, com a record de la ciutat.

Es comercialitza, així, un símbol de repressió, que entra a formar part —desposseït de significat— de les vides dels turistes que han visitat la ciutat. El mur de Berlín ha acabat aferrat a la nevera de tothom que ha visitat la capital germànica.