Al llarg de les darreres dècades, la planificació urbana ha anat de bracet d’arquitectes, d’agents immobiliaris, d’empresaris i de l’Administració pública. Tota aquesta macedònia financera ha acabat influint en els mandataris que, només amb voluntat política, podrien arribar a posar fre a les conseqüències d’aquest model urbanístic. Però de quina planificació urbana parlam? I quins efectes té?

Fa uns mesos, des de Revista Posidònia ens fèiem ressò d’una paradoxa que ens és molt útil per entendre què passa al nostre voltant en termes d’urbanisme: en un article que vam titular “La mort d’un centre històric”, presentàvem un exemple de funcionament urbà a escala global —per global entenem aquells territoris en què la influència d’Occident devasta vides i vulnera drets. El que deia aquell article era que, com més especial i particular fos un centre urbà, més tendiria a assemblar-se a la resta de centres històrics d’arreu de l’hemisferi nord. 

Maó segueix els mateixos passos de molts altres indrets del món on s’ha mirat de provocar, forçadament, un canvi en l’enfocament urbà de la ciutat: noves dinàmiques dirigides a pensar i disposar l’espai en funció d’uns nous fluxos financers. El turisme d’elits i el mercat immobiliari es presenten com un tàndem d’eficiència productiva. Produeixen i transformen l’entorn al servei d’un canvi de mobilitat, una tendència dels fluxos direcció nord-sud que propicien l’arribada de noves classes carismàtiques i francòfones a la recerca de més qualitat de vida. Les motivacions? Seguretat en la destinació, cerca d’autenticitat, alt nivell cultural i gastronòmic, i entorns naturals preservats provoquen l’arribada d’aquestes persones d’alt nivell adquisitiu. És el que les ciències socials anomenen lifestyle migration (o migració per estil de vida). 

Per fer-nos de mirall, ens podem fixar en el cas paradigmàtic del barri del Lower East Side, a Nova York. En un article publicat el 2001 i titulat “Nuevo globalismo, nuevo urbanismo”, el geògraf escocès Neil Smith ja mostrava un canvi de tendència urbanística que anava prenent forma a la ciutat americana. Segons Smith, “galerías de arte, promotores inmobiliarios y políticos municipales, entre otros, influyeron encarnizadamente en la elitización que tuvo lugar durante la década de los ochenta” (Smith, 2001). 

Les noves elits 

A Menorca, experimentam una transformació en el perfil de les persones que ens visiten i en les coses que fan quan venen aquí. Les elits econòmiques han aterrat a l’illa. N’hi ha que fins i tot s’hi queden, atretes pels nous reclams. Són noves ofertes per fixar capital. 

L’Observatori de Fluxos Migratoris de l’Ajuntament de Maó reflecteix bé aquesta nova tendència cap a l’elitisme: la població francesa resident a la ciutat s’ha duplicat en tan sols cinc anys. Si el 2019 hi havia un total de 99 habitants amb nacionalitat francesa, el 2021 n’eren 143 i el 2023 ja arribaven a 192. El creixement és exponencial. Que quedi clar que no es tracta de fer cap apologia a la violència contra els francesos. Tanmateix, l’exemple de la població francesa ens serveix com a paradigma d’un perfil de persones de classe alta, amb un nivell adquisitiu molt alt, l’arribada de les quals genera profunds impactes sobre el territori, la cultura i les vides dels residents. Ja fa anys que la propietat canvia de mans en alguns llocs de l’illa. Fa temps açò passava majoritàriament al camp, però ara també ho trobam als pobles. 

És interessant parlar del concepte de brànding urbanístic, com a metodologia de màrqueting urbà que converteix la ciutat en un producte consumible i no vivible. Un lloc d’interès per atreure tota mena d’agents vinculats al món del mercat immobiliari i de promoció de la ciutat (o de l’illa, en la majoria de casos) des de catàlegs de vida consumibles i realitzables a un tir de pedra. Temporada rere temporada, ens empastifen amb anuncis d’Estrella Damm, amb grans promocions de gastrodiplomàcia en mercats internacionals, o amb la sumptuosa opulència de marques franceses com Relais & Châteaux, d’hotels de luxe i restaurants gourmet. El darrer gran esdeveniment estrella: el World Padel Tour. 

Quins són els canvis més visibles? 

1. Desaparició del teixit comercial. Una substitució progressiva dels comerços per una distingida oferta enfocada a satisfer les demandes del turisme i d’una nova població adinerada amb desitjos importats. La urbanista i activista Jane Jacobs assenyala precisament aquest punt pensant en la ciutat per ser viscuda i en el comerç com un lloc de reunió, des d’on crear comunitat perquè els vesins i vesines se saludin, es trobin i generin llaços socials.

2. Transformació i privatització dels espais públics. Els carrers i les places deixen de ser un lloc per habitar i es converteixen en zones de pas. Durant la temporada, assistim a la privatització de places senceres, convertides en terrasses per consumir i en espais que limiten la vida en comú. A l’hivern, una vegada reconvertides, es buiden sense tenir la capacitat de regenerar el teixit social. 

3. Especulació immobiliària. La compravenda d’immobles al centre urbà és una de les noves activitats habituals a Maó. És costum veure cartells d’immobiliàries en moltes façanes, amb els missatges “For sale”, “Vendido” i “En venda”. També ens creuam amb molts edificis en obres als carrers més cèntrics. La percepció de despossessió augmenta. El brànding urbà funciona i atrau nous propietaris, els únics capaços de comprar i rehabilitar cases. Açò provoca un desplaçament forçat de la població local. En altres paraules, és una font de gentrificació. Les cases són revalorades i venudes a preus molt elevats que només són assumibles per a unes poques persones. En altres paraules, són objecte d’especulació.

4. Finalment, un dels punts més caricaturescos d’aquesta macedònia és la invasió de l’art. En aquest aspecte, però, ens hi detindrem un poc més. 

Galeries com a jerarquia social

El 2021 no va passar desapercebut damunt Menorca. La recuperació econòmica de la pandèmia va afavorir un fet clau: l’aparició d’una seu de la galeria d’art Hauser & Wirth a l’illa del Rei. Aquest gran especulador d’art suís opera en set països diferents: als Estats Units, té cinc establiments a Nova York i dos a Los Angeles; pel que fa al Regne Unit, té un establiment a Londres i dos al Comtat de Somerset; a la Xina, té un local a Hong Kong; a França, en té un a la capital parisenca; a Mònaco, un també a la capital; a Suïssa, disposa de quatre locals a Zúric —on hi ha la seu central—, un altre a Saint-Moritz i un altre a Gstaad, i, pel que fa a Espanya, gestiona el museu d’Eduardo Chillida al País Basc i la galeria de l’illa del Rei, al port de Maó. Contemporanis i globals.

De fet, al llarg dels darrers deu anys, a Maó s’han obert tretze galeries d’art. El ritme és frenètic. Són les següents: Galeria Thierry Bertrand, Galeria Cayón, Albarrán Bourdais, Fábrica40, Ensō Art Gallery, Galleria Nicola Quadri, Galeria Artara, Atica Art Gallery, The Flat Gallery, Cohle Gallery, 333 Port Art Design, Tabouret Art Gallery, i Hauser & Wirth, la joia de la corona. Una nova oferta per a una nova demanda.

Amb l’aterratge de Hauser & Wirth i de totes aquelles galeries que n’han seguit el rastre, l’èxit del brànding urbà a Menorca està assegurat. Ja no només hi tenim inversors immobiliaris, turistes d’elit, nous residents o artistes: ara també hi imperen els marxants d’art, promotors d’un circuit elitista i inaccessible per a la majoria de menorquins. A més, una de les característiques més comunes d’aquestes galeries és que són de temporada. Art sí, però d’abril a novembre. Un model de negoci clarament turistitzat. 

S’ensuma que no es tracta d’espais artístics pensats per a la comunitat de vesins, com a llocs de creació i participació que provoquin, agitin i moguin el pensament, que reforcin els vincles socials. Més tost prenen la població resident com a mera espectadora i li ofereixen el privilegi de tenir accés a l’art contemporani.

Si miram quina relació mantenen aquestes galeries amb els artistes locals, veurem que sovint parlen del retorn social. Com si fos una espècie d’almoina que s’ofereix als creadors de l’illa. Un art construït des de la jerarquia, que emmascara discursos de comunitat des de la violència de poder, que compra cases, que expulsa els artistes residents i que els dificulta l’accés a l’habitatge, difícilment s’hauria de poder omplir la boca amb qüestions de retorn social. Però açò sí: el primer dimecres d’agost, un artista local podrà exposar a la galeria. 

L’aparició d’aquestes galeries també imposa la visió única de l’art a partir d’uns mètodes colonials. Hem d’assumir, llavors, que l’art contemporani només es troba en una galeria d’art de renom? Maó és una ciutat amb un nivell cultural més elevat des que ha augmentat el nombre de galeries? És realment transformadora, aquesta cultura que s’ubica en centres rehabilitats d’antigues cases senyorials? Som tots més cultes d’ençà que hi ha aquests tretze locals? 

Si és mitjançant un model de planificació extractivista, ja podem començar a avançar que la resposta a totes aquestes preguntes serà un no. L’espai urbà canviant que hem presentat fins ara és on la cultura es construïa i on encara pot construir-se i activar-se si s’hi posa remei. És en aquests trossos de terra, d’asfalt i ciment, que han vist tantes i tantes històries, on ara explota la violència del mercat i es desposseeix la comunitat dels seus llaços. La reproducció social necessita aquests entorns públics i alhora els fa més habitables i seduïbles: els planteja com el lloc on cuidar els altres.

Cal posar atenció a aquesta situació sense precedents: necessitam gestionar l’arribada d’aquest nou fenomen o bé afrontar-ne les conseqüències simbòliques i materials, i també plantejar alternatives. Hem de poder participar com a societat en la decisió dels entorns d’art i de cultura que ens envolten, i aconseguir que es posin a disposició de la població, de l’exercici col·lectiu de drets i, per tant, de la millora la qualitat de vida.