Per Andrea Florit

En ple debat al voltant de la massificació turística de les Illes i les seves conseqüències sobre el medi ambient i el teixit socioeconòmic balear, una coneguda marca de cervesa nacional llança el seu anunci anual. De fons, un any més —sense referència explícita, ja que podria ser una illa mediterrània qualsevol, per la idea aquella que tots ens identificam sota un mateix sostre cultural de pamflet—, Menorca. Tota l’essència de l’estiu concentrada en un paratge idíl·lic, de ritme lent, quasi avorrit, amb figurants locals extrets de la memòria dels estius dels anys 80 i 90. 

Els nostàlgics dels estius illencs, desplaçats a la força o enamorats de la idea de posar-se a prova a si mateixos i abandonar algun dia el ritme frenètic de la ciutat per venir a viure en un món “més autèntic”, afirmen que el llançament de l’anunci marca, per als habitants del Mediterrani, l’inici de l’estiu. Tanta és la influència d’un fenomen que s’inicià l’any 2009 a ritme de “Summercat” —més conegut popularment com el “Tonight, tonight”— de Billie the Vision & the Dancers, que el màrqueting promogut per aquesta empresa ha suposat un abans i un després en la manera de viure (i veure) el turisme nacional a les Illes. L’escenari triat aleshores fou Formentera. Des de llavors, fotografies en paratges de postal amb capells de palla i roba blanca de fil, juntament amb locals encantadors que et conviden a dinar de marisc a peu de platja, predominen en l’imaginari col·lectiu dels peninsulars i en les tendències a les xarxes.

Una estètica, per cert, que els encarregats de vestuari han suprimit aquests darrers anys a favor d’aparences més despreocupades i ajustades a la realitat. Han respectat, açò sí, la bata de la senyora qui pren la fresca, en clara al·lusió als darrers reductes de l’autenticitat, ja no balear, sinó del caràcter nacional estiuenc en general. 

Molts de menorquins hem de confessar que vam caure en aquest particular cant de sirena utòpic, quan l’any següent, el 2010, fou el nostre torn. Un viatge en veler de Cadaqués a Ciutadella per Sant Joan, aquesta vegada amb “Applejack” de The Triangles de fons. El pa-pà pa-pa-parà-ra podia escoltar-se a totes les barres de festa i encara avui no és estrany que generi nostàlgia, perquè apel·lava a “la cosa nostrada”, un sentiment que compartíem, per exemple, tots aquells estudiants i treballadors que vivíem lluny de la nostra terra. O locals que, després d’un hivern dur per la crisi econòmica, trobaven en l’estiu un moment de distensió “mediterrània”. I així, durant més de 15 anys, una imatge repetida sota el mateix eslògan: “mediterràniament”. Havíem deixat de plasmar la nostra identitat en una postal per convertir-nos en un producte audiovisual fresc i “autèntic”, en què natura, tradició, festa i bon rotllo convidaven a tenir un romanç d’estiu. El món en comunió amb l’element més propi dels illencs, que és seduir turistes de ciutat amb vides grises la resta de l’any. No ho dubtis: serà l’amor d’un illenc o illenca “autèntic” el que et guarirà de tots els mals de l’ànima. 

De fet, no s’ha de negar l’originalitat i la potència d’aquesta associació —gens gratuïta, per cert. Parlam d’una marca que es presenta com a defensora de la biodiversitat marina al Mediterrani, entre altres coses, a través del finançament d’un projecte per salvaguardar diferents espècies del Mare Nostrum . Des d’aquesta perspectiva, hom podria pensar que es tracta d’una empresa ètica i compromesa i que, a més d’entendre i preservar un caràcter cultural “ancestral” del Mediterrani, demostra compromís ecològic. Una empresa exemplar i oberta, si obviam el fet que no s’ha preocupat tant pels productors locals illencs i que no ha dubtat a exhibir-se com “la cervesa de sempre” davant els nassos de la principal empresa productora del beuratge màgic a l’illa, fins al punt de triar el poble on es produeix com un dels llocs principals de rodatge d’aquest any 2025. Un David i Goliat que ha sonat més a ex amb inseguretats, però açò ja ho deixam a criteri de cadascú. El que queda clar és que tal vegada ha estat una mostra de poder “fallida” (o no tant), per deixar clar quina és la cervesa “de sempre”. 

Opinions personals a part, basta posar-se les ulleres crítiques per entreveure els matisos que desmunten aquest panorama d’aparent respecte i admiració cap a la nostra cultura per fer òbvies les tendències que fan olor de mentalitat o provocació neocolonial, explotadora i globalitzadora com qualsevol altra. La metròpoli, en aquest cas seu de l’empresa, i les institucions col·laboradores —perquè sí, són projectes que sorgeixen del diàleg entre Foment del Turisme i l’empresa— dicten el ritme i les tendències culturals de les colònies turístiques —les Illes Balears, en aquest cas— a través de la propagació d’una imatge més semblant al que Rosa Rodríguez Branchat descriu en el seu llibre La construcció d’un mite. Cultura i franquisme a Eivissa 1936-1975 (2014) que a l’entramat sociocultural de les Illes. 

La nostra societat té un teixit molt més ric i complex que la basta idealització romàntica de locus amoenus rural i marítim que ens encalça des del segle XIX i que, sota altres formes encara més agressives amb el substrat cultural real i dinàmic de les Illes, contribueix a donar-nos un “caràcter mediterrani” d’algoritme. Ara som l’espai ideal on els peninsulars poden venir a avorrir-se i comprar el seu estiu perfecte i lliure d’estímuls —i de diversitat social, per cert.

De resort barat per a britànics i alemanys borratxos, les Illes aspiren ara a convertir-se en un parc temàtic perquè els creadors de contingut puguin fer la millor foto de l’estiu amb blaus increïbles i postes de sol a Cavalleria de fons. Després, hi ha aquelles personalitats que es creuen l’elit més exquisida —tot i pertànyer, probablement, al món de la faràndula més casposa i ignorant— i que, avantatjats per un paratge natural privilegiat com és el nostre, viuran presumint “de pasar cada verano en Menorca”, mentre els menorquins (o illencs, en general) els mantenim un apartament que no podríem pagar en set vides la resta de l’any. Els servim un sopar de llagosta que no podem menjar nosaltres per assegurar-ne la subsistència —perquè, a nosaltres sí, ens preocupa preservar la biodiversitat marina— o, simplement, compartim pis als 40 en una casa heretada dels nostres difunts avis, que acabarem malvenent a un madrileny que la pugui pagar a favor de fanfarronejar per les terrasses de La Moraleja que passa els estius a Menorca. El resultat? Una illa saturada de gent i els ànims dels locals cada cop més crispats.

I ves per on, l’empresa defensora del mediterràniament es posa del costat d’aquest univers mental que ens defineix com una espècie indígena de mala llet, el català de la qual no s’entén perquè és molt folkie, i al qual es pot intentar seduir a fi de tenir casa a Menorca un parell de dies més. El que possiblement no saben és que la cambrera que han volgut representar al curt està farta de turistes i que el que li faria pujar la libido seria tenir una jornada laboral raonable i no compartir pis amb cinc treballadors de temporada més, o poder optar a una hipoteca assequible. 

Alguns no s’han adonat que potser no era adient refregar a tota una illa que no pot pagar el lloguer ni comprar-se una casa, tot i treballar, que sis nois i noies de “la metròpoli” passin l’estiu en una caseta de camp preciosa —amb piscina, no cal dir-ho. A sobre, al diàleg es queixen de “no tenir rentaplats” en clara referència a la barbàrie en què vivim els menorquins, que tot just ahir vam descobrir l’electricitat. No sé qui va escriure el guió, però només podem pensar que esperem que no se li espanyi la manicura que li ha fet una pobra treballadora que es passa tota una jornada olorant productes tòxics per poder garantir el futur als fills. 

En definitiva, l’anunci d’aquest any és un despropòsit elitista i esnob, absent de tota empatia i respecte per la realitat actual dels illencs, que segueix perpetrant patrons com el del bon salvatge i la vida senzilla, per disfressar la precarietat social que s’està estenent a causa de dinàmiques d’explotació com les que blanqueja i fomenta el film.

Potser la pregunta de la vesina que seu a la fresca (“Quan marxeu?”) és la més encertada i fidel a la realitat, perquè reflecteix el cansament real dels illencs davant d’aquesta manca de consideració total amb la causa de la turistificació i l’habitatge. Ha de ser molt molest veure com les cases i els carrers on abans jugaven els fillets i filletes dels vesins, i podien passar el capvespre jugant a truc i menjant síndria, s’han omplert i substituït per una tropa de “burgesos precaritzats” —nois i noies de classe mitjana-baixa, vaja— cansats de la seva vida a la ciutat, que han de venir a descarregar les seves frustracions desplaçant els locals del paisatge i de les projeccions comercials del seu propi territori o, si més no, presentar-los sota l’arquetip de “bàrbar” o carnassa de museu en ple segle XXI. On són els joves cansats després de jornades de cuina i aeroport de més de 12 hores? On són les fileres de cotxes inabastables a les carreteres illenques i les platges plenes a vessar de gent? 

Els festers, a l’inici del vídeo, en certa manera també deixen ensumar l’ambient. El foc de la nit de Sant Joan és un element comú a força cultures i, en especial, a la Mediterrània. Tot i així, crec que no cal dir gaire cosa més sobre el fet que ningú ha vist un fester a la plaça de la Constitució des de fa més d’un segle. Des d’una perspectiva històrica, no podem negar la pertinença a un entramat cultural i un univers mental influenciat pel Mediterrani, però per fomentar la idea de familiaritat quasi colonial amb l’illa, els artífexs d’aquesta obra mestra de la superioritat civilitzadora s’han oblidat de representar els matisos que fan única la nostra illa —o les nostres illes, si es vol, per solidaritat amb tots els que ho patim. És possible que una d’aquestes coses que ens uneixen més com a societat siguin les ganes de cremar tota aquesta explotació turística i el foment de la pèrdua d’identitat en favor d’una “globalització mediterrània” en un fester. De tot cor, deman a tots els perpetradors de la Menorca com a parc temàtic: “quan marxeu?”.