Des de l’inici del nou mil·lenni, la historiografia sobre la Guerra Civil ha experimentat un creixement notable arreu de l’Estat i les Balears no han estat una excepció. De fet, els estudis històrics sobre les dones han tingut un paper fonamental en la renovació de la historiografia contemporània europea. També dins aquest marc de la guerra d'Espanya, visibilitzar les dones en el coneixement històric resulta essencial per matisar i ampliar una visió històrica que sovint ha perpetuat tòpics. Recordem, només com un exemple, el clàssic llibre de Mary Nash: Rojas. Las mujeres republicanes en la Guerra Civil espanyola (1999).

Tot i la manca d’estudis històrics específics sobre dones a les Balears, les obres de Ginard, Peñarrubia i Capellà representen excepcions rellevants. A Menorca, qualsevol que revisi la historiografia "clàssica" de la Guerra Civil veurà com gairebé s'ha ignorat completament l'activitat de les dones. En aquest sentit, són destacables les nombroses biografies publicades per Josep Portella i el llistat provisional de dones empresonades que Antoni Pons Melià va incloure a Víctimes del silenci (2001). Per revisar el suposat "protagonisme mínim" (Martín 2000, II, p.93) de les dones, ha estat necessària una sota profunda als arxius i a la premsa històrica de l’època. És la millor manera de conèixer la realitat d’aquells anys i si cal, reinterpretar-la.

Durant la Segona República, les dones aconseguiren avenços històrics com el sufragi femení, l'accés a càrrecs públics, la legalització del divorci, etc. Després, la guerra va representar una mobilització femenina sense precedents, tant en l’àmbit polític com social. Un primer àmbit de participació va ser el de les milícies antifeixistes i el desembarcament de l'agost de 1936 a Mallorca. Segons els estudis de Berger i altres recerques, es calcula que al voltant d'una dotzena de dones es van allistar al front de Mallorca. Més enllà del desembarcament, el 12 d’agost es va constituir el Comitè Pro Milícies Antifeixistes, que en pocs dies ja comptava amb 200 voluntaris, entre ells dones com Walldigna Villalonga Elías i Esperança Camps Riera, que formaren part de l'executiva.

A Menorca, la participació femenina en la política institucional i de partits també va ser notable. La recerca empresa ha posat nom i dinamisme a moltes dones, però com a exemples podríem parlar de Zoé García, Luz González, Oceania Marquès o Francisca Juanico, militants totes elles que exerciran càrrecs a les agrupacions socialistes municipals i sobretot a les Joventuts Socialistes Unificades —d'important ascendència en aquells moments. També n'hi havia als corrents republicans i llibertaris (Walldigna, Esperança, Aurora...). Dues dones serien nomenades regidores: Margarita Juanico a l'Ajuntament d'Alaior i Margarita Vila al des Castell. Aquesta darrera va destacar per la seva militància comunista i pel rol de dirigent de les Mujeres Antifascistas, convertint-se en un dels referents femenins de la resistència antifeixista a l'illa de Menorca. Va participar en multitud de mítings celebrats al Teatre Principal o en locals de partits i sindicats, juntament amb la resta d’autoritats de l’illa i en acabar la guerra es va exiliar a França. Allà, va participar molt activament en la creació de la Unión de Mujeres Españolas a França, l’organització més important de dones a l’exili. 

Durant la guerra es van crear multitud de comitès per gestionar petites parcel·les de poder i en molts d'aquests hi trobarem dones participant. El més rellevant, però, és la creació d'organitzacions pròpies. Com a la resta de la zona republicana, Mujeres Libres —organització anarcosindicalista que combinava la lluita contra el feixisme amb la reivindicació de l’alliberament de les dones—, Unión de Muchachas (depenent políticament de les Joventuts Socialistes) i Mujeres Antifascistas seran les organitzacions més importants. Es van establir comitès locals de Mujeres Antifascistas a gairebé tots els municipis (com a mínim a Ciutadella, es Mercadal, Alaior, Maó i Sant Lluís). També s'ha documentat l'existència de Mujeres Libres a Alaior i Maó. No sabem ben bé de quantes dones estaríem xerrant, però crida l'atenció, per exemple, com el comitè local de Mujeres Antifascistas de Sant Lluís (2400 habitants en aquell moment), liderat per Maria Gornés —durament represaliada pel franquisme— posa a disposició de l'ajuntament un llistat de 30 dones pel que faci falta. A Maó, a la primera assemblea assisteixen 60 membres (actives), tot i que segurament serien més. Unión de Muchachas deien tenir 200 afiliades. Per tant, fent un càlcul molt a ull —sumant pobles i diferents agrupacions—, estaríem xerrant d’uns centenars de dones implicades en la vida social i política. Evidentment, com passa ara, hi ha diferents nivells d’implicació, però és clar que moltes dones que no participaven en res durant la guerra s’activaran.

Tot i la voluntat de rompre els esquemes preestablerts, les dones es toparan sovint amb un paternalisme i masclisme estructural que impedirà que la seva activitat es desenvolupi plenament. Entre les activitats i demandes més rellevants d’aquestes agrupacions s’ha de destacar la qüestió de la incorporació de les dones als llocs de treball i l'educació com a forma d'alliberament, per la qual cosa la majoria d'aquestes van iniciar cursos de cultura general, i altres campanyes com la d’hivern, esforçant-se en la confecció de peces de roba per als soldats al front. Només a Alaior, per exemple, es van recollir 1.950 kg de pedaços per a aquesta causa. Les agrupacions locals també organitzaren actes solidaris al Teatre Principal amb diferents finalitats benèfiques: per a construir fortificacions i refugis antiaeris, per a les milícies antifeixistes, per la campanya d'hivern, etc. També des de la solidaritat s'organitzaren setmanes d'ajuda a Madrid o a Euskadi.

Acabada la guerra (a Menorca, el 9 de febrer de 1939) la situació per aquestes dones canviarà radicalment. Unes 150 —arribaran a ser més de 250 per reagrupacions posteriors—, segons dades de J. Portella, marxaran a l'exili. D'altres que no van poder o no van voler marxar, patirien la duresa de la repressió. Primerament, es condicionaren presons provisionals als municipis i després es concentraren a la presó de dones de Maó, a l'actual Casa d'Infància. Vàries foren condemnades a morts, penes que posteriorment es commutaren per 30 anys; d’altres a 12 anys i 1 dia i algunes altres a 6 anys. Finalment, com pel cas dels homes, les condemnes anaren baixant i la majoria de les dones van anar sortint en llibertat condicional —moltes vegades amb desterrament inclòs— durant els primers anys quaranta. Així, cap al 1945 o 1946 ja haurien sortit totes —o gairebé. Segons la historiografia, haurien passat per les presons de dones un centenar d’elles, sobretot els primers dies i mesos. A més, unes vint haurien estat traslladades a la Presó Central de Palma —on les condicions eren ben dures— per complir condemna. No obstant això, gràcies a la recerca duta a terme, hem pogut posar nom i llinatges a prop de cent dones empresonades i prop de cinquanta que haurien sigut traslladades a Palma en algun moment. Allà, les menorquines coincidirien amb la famosa militant comunista Matilde Landa, amb qui algunes feren amistat. De fet, Francisca Juanico, qui feu uns anys tancada a Palma després d’haver-se-li commutat la pena de mort, va posar de nom a la seva filla Matilde [Gomila], en el seu honor. Recordem que Matilde Landa va ser pressionada fins que es va suïcidar a la mateixa presó.

A més de l'exili i la presó, la repressió va prendre multitud de formes. La Llei de Responsabilitats Polítiques va destruir l’estructura econòmica —i humana— de moltes famílies republicanes a base de l’aplicació de multes, sovint confiscacions encobertes. A més, moltes dones havien quedat soles amb infants a càrrec seu, ja que molts homes —el company, germà o pare— havien estat empresonats, altres s’havien exiliat i en el pitjor dels casos els havien afusellat. Amb les coses així, hi va haver moltes dones que es van trobar en situacions d’extrema vulnerabilitat, la qual cosa va provocar situacions molt desagradables i tota mena d'abusos per part d'elements “guanyadors” de la guerra. Són diversos els casos documentats per M. Pallicer de dones vídues o amb companys absents que han de recórrer a la prostitució per a sobreviure. L'estigmatització de formar part dels vençuts, el dolor per la destrucció dels vincles socials i familiars i el retorn a una versió del patriarcat més dura que mai serà el nou escenari al qual hauran de fer front. S'acaba la participació de dones en la vida pública, el divorci, l'avortament, etc. i se substitueix pel “manual de la buena esposa”. 

Ara bé, malgrat la duríssima repressió i l’hermetisme del primer franquisme, la resistència va continuar. Durant la recerca, hem documentat diverses accions de resistència i solidaritat. Apareixen pasquins contra el nou règim, hi ha reunions clandestines, etc. Concretament, pel que fa a les dones, hem documentat com algunes, en plena postguerra i jugant-se la llibertat sinó la pell, van organitzar rifes per recaptar fons per als presos, van crear petites estructures per enviar diners a l'exili i es van mantenir xarxes de suport pels presos a través del Socorro Rojo Internacional. Una de les que més participà amb el SRI fou Sofia Sintes, qui havia participat en el desembarcament a Mallorca l’agost de 1936 i que més endavant seria una figura clau del Partit Comunista menorquí.

Amb tot, la Segona República va obrir l’escletxa per a una major participació de dones a la vida pública. Durant la guerra, la tensió i les necessitats del moment acceleraren el procés, generant una mobilització de dones sense precedents. Després d’aquesta gran mobilització i dinamisme, la foscor de la dictadura. Per a moltes, una doble foscor: d’una banda, la compartida per la manca de llibertats i en alguns casos per l’estigma de la derrota, i de l’altra, l’específica per les dones, és a dir, la reclusió a l’àmbit privat i una reculada important en drets. No serà fins a la recuperació de la democràcia que a poc a poc les dones recuperaran drets i tornaran a participar de la vida pública. El preu de la derrota fou molt alt, però el seu paper dinàmic, de lluita per la igualtat i de resistència no pot ser oblidat.