Després dels bombardejos sobre presumptes narcollanxes, perpetrats sense proves i amb una clara violació del dret internacional, el 2026 comença amb una escalada sense precedents d’agressions contra Veneçuela. Una sèrie d’atacs aeris i una operació terrestre a Caracas i altres zones del país han culminat aquest procés amb el segrest del president Nicolás Maduro i la seva esposa, Cilia Flores, que, segons el mateix Donald Trump, han estat traslladats a Nova York per fer front a càrrecs federals. El president dels Estats Units ha anunciat, a més, que el seu país dirigirà temporalment Veneçuela durant una suposada transició.

En aquest context, Revista Posidònia ha dialogat amb Álvaro Suzzarini, editor de Venezuela News, que ofereix una anàlisi sobre la situació actual, el rerefons petrolier del conflicte, els escenaris polítics que s’obren a partir d’aquest moment, i el grau de cohesió del chavisme davant d’una conjectura inèdita.

Revista Posidònia: Álvaro, quin panorama observes avui a Caracas després dels esdeveniments més immediats?

Álvaro Suzzarini: He recorregut la ciutat de Caracas des de les sis del matí i la veritat és que tot manté certa calma: amb tensió, però amb calma. S’espera que els pròxims dies puguem recuperar completament el ritme habitual. Es veuen coes de gent en els comerços que hi ha oberts, fruit d’una mena de compra nerviosa. Passa el mateix en algunes benzineres: l’abastament de combustible sempre és una qüestió central quan esclaten esdeveniments de gran magnitud, com aquest. En tot cas, el panorama es comença a estabilitzar.

Posidònia: Des del teu punt de vista, aquests fets es podien preveure?

Álvaro Suzzarini: Era un dels escenaris possibles. Tot i que ningú sabia del cert què passaria, hi havia aquesta possibilitat, si es tenien en compte els moviments dels darrers mesos: el desplegament de personal militar i maquinària de guerra al Carib, a més dels bombardejos a embarcacions de les darreres setmanes. Sabíem que passaria qualque cosa; la incògnita era a quina escala. Dit açò, cal destacar que ningú esperava que passés d’aquesta manera: de matinada i just després de Nadal, que a Veneçuela se celebra molt intensament. Tot i el factor sorpresa, i tot i tractar-se d’una situació inèdita en la nostra història, crec que el poble veneçolà ha reaccionat amb bastant de civisme i tranquil·litat. L’acumulació de crisis i moments de tensió ha entrenat la psique dels veneçolans davant d’aquest tipus d’escenaris.

Posidònia: En la teva anàlisi dels fets, sembla que el petroli hi té un paper central. Per què?

Álvaro Suzzarini: L’eix de l’arc polític veneçolà té una relació directa amb la política petroliera. Com més sobiranista s’és, més es tendeix cap a l’arc d’esquerra. Quan es tendeix cap a una política de més entrega, guanyen pes les posicions més pròximes a la dreta. L’esquerra veneçolana ha denunciat històricament les condicions de venda, comercialització i refinament del petroli des d’una posició crítica, i ha cercat sempre la màxima sobirania sobre un recurs estratègic per al país. No puc dir que les declaracions de Trump després de l’agressió a Veneçuela em satisfacin, però com a mínim són honestes per primera vegada: durant anys s’ha emprat l’argument dels drets humans, la democràcia o la pau per justificar les agressions. Ara s’expressa obertament el que sap tothom: açò no té a veure ni amb la política ni amb els drets humans, ni tan sols amb el narcotràfic. Els Estats Units volen el petroli, i així ho han reconegut ells mateixos.

Posidònia: Com s’inscriu tot açò dins de la història del chavisme?

Álvaro Suzzarini: Una de les grans fites del chavisme va ser l’aturada petroliera i la posterior nacionalització de PDVSA. Fent una analogia bèl·lica, la “toma de la colina” del chavisme va ser precisament aquest pas: consolidar el domini sobre el petroli. A partir d’aquí, la discussió política a Veneçuela es va tornar especialment cruenta. No dic res de nou: açò és història pública i notòria. En el context actual, les declaracions de Trump impacten de dues maneres. D’una banda, l’oposició augmenta l’aïllament i la seva falta de legitimitat per defensar la sobirania petroliera, cosa que mai ha defensat amb convicció, com demostren les paraules del mateix Trump sobre Corina Machado. De l’altra, és probable que l’ala més radical del chavisme es radicalitzi encara més, perquè l’enfrontament amb els Estats Units ha estat històricament una bandera de l’esquerra veneçolana, i ara el trumpisme, en certa manera, els dona la raó.

Posidonia: Es parla molt d’una possible transició política. Com ho veus?

Álvaro Suzzarini: Em sembla una idea bastant fantasiosa. Avui he recorregut Caracas durant tot el dia i el país es troba en una relativa normalitat. El chavisme continua governant i serà la vicepresidenta, Delcy Rodríguez, qui s’encarregarà de discutir els termes d’aquesta suposada transició, sempre respectant la condició de president de Nicolás Maduro, cosa que ella mateixa ja ha afirmat. Perquè realment hi hagi una transició encapçalada pels Estats Units, hi ha d’haver una invasió terrestre, amb un desplegament militar que actualment s’ha produït.

Posidònia: Hi ha risc de ruptura interna o d’enfrontaments fraccionals?

Álvaro Suzzarini: Encara és prest per predir qualsevol escenari. Hem d’esperar a tenir clar què se sap del cert, que ara per ara és molt poc. Molts d’especialistes militars coincideixen en la idea que una operació d’aquestes característiques és molt difícil sense cap tipus de complicitat interna. Tampoc és una idea esbojarrada si es té en compte que, des de fa mesos, els Estats Units han tornat a autoritzar operacions encobertes de la CIA a Veneçuela, precisament amb l’objectiu de comprar voluntats i corrompre. També es parla de negociacions, però tot açò entra en el terreny del folklore i l’especulació. Més enllà de les declaracions de Trump, que és un megalòman i un mitòman, no hi ha gaire informació sòlida. Hem d’esperar.

Posidònia: I respecte d’un possible escenari de violència posterior?

Álvaro Suzzarini: Crec que aquest escenari ha quedat diluït després de la roda de premsa del comandament suprem de la conducció política i militar de la Revolució Bolivariana, instància que actualment lidera Delcy Rodríguez, en què es va donar suport al decret de commoció exterior. A més, després del segrest del president de la República, el fet que cap polític ni militar s’hagi doblegat a aquest intent de cop d’estat clàssic demostra el nivell de cohesió que manté el chavisme. És important dir que el chavisme és una comunitat emocional: més enllà de no estar en el seu millor moment històric, continua essent, si no la majoria del país, almanco la primera minoria. En qualsevol cas, és l’únic espai organitzat, amb cultura ideològica, cultura política i capacitat de combat al carrer. Tot i els múltiples intents de ruptura interna i malgrat les operacions d’intel·ligència, el chavisme està enfora de l’escenari de fractura que se cerca des de l’exterior.