Marc Pérez Sintes per Revista Posidònia

Por el estrecho cauce del río bajaba una canoa indígena y subía un batelote de blancos, movido a motor. Ambos, cumpliendo la etiqueta local, detuvieron su marcha al cruzarse y sus tripulantes se preguntaron, unos a otros, adónde iban. “A la ciudad, a ver al médico” dijeron los indios; “A la aldea, a ver al chamán”, repusieron los blancos.

Oscar Calavia Sáez

És el quart dia de navegació i ja ens trobem a l'oposició entre Kelibia, Tunísia i l'illa de Pantelleria, Itàlia. Acabem de sortir del dispositiu de separació de trànsit marítim, on ens creuem amb centenars de vaixells que transporten tot tipus de mercaderies perquè mar enllà, a les nostres cases, no hi falti de res. Vaixells de càrrega immensos apareixen en l'horitzó cada dos per tres, cotxes, contenidors, animals, petroli, gas... Alguns creuen la nostra proa a una distància poc prudencial, però sense risc, no volen perdre ni un minut per a arribar al seu destí.

El capità crida a tota la tripulació per recordar-nos on ens dirigim i el què farem. A partir d'aquesta matinada, en qualsevol moment, pot botar l'alarma i activar el protocol de cerca i rescat: "Allà ningú ens espera i la zona no és hospitalària...", diu el capità. ''Ningú ens hi vol allà", sentencïa. Com més al sud anem, més hostil serà l'ambient. Drons militars i converses en àrab per ràdio entre els patrullers libis seran cada vegada més constants. A això anàvem i per això ens havien estat entrenant dies enrere al port de Vinaròs.

Aquesta mateixa nit, durant la guàrdia amb el primer oficial, ens apareix un senyal al radar indicant que hi ha alguna cosa a la nostra proa navegant a una velocitat aproximada de 4 nusos en la nostra direcció. Traiem els prismàtics però no veiem cap llum, res que faci pensar que alguna cosa navega a prop nostre. El radar continua marcant el senyal cada vegada més a prop i l'oficial em demana que vagi a la proa i comuniqui si veig alguna cosa. M'abrigo bé i agafo els prismàtics. Res. Cap dels dos ha pogut veure què era el que marcava el radar —ens va passar a prop, per babord, una cosa petita, possiblement metàl·lica, qui sap que degué ser.

Al matí següent, quan em desperto, els meus companys tenen llesta la llanxa de rescat per a arriar-la en qualsevol moment. Havent dinat entro a la meva guàrdia diària i faig el relleu amb els prismàtics a la proa del vaixell. Al cap de dues hores, quan m'havia relaxat pensant que ja no veuria res, el vaixell comença a girar a estribord, no entenc molt bé perquè, però em donen l'ordre d'estar atent i, en silenci, em poso a observar cap a on m'indiquen.

Pocs segons després, a l'horitzó es comença a veure un punt. A mesura que ens anem acostant, el punt es fa més gran. Ara ja es distingeix una embarcació petita, podria ser un pesquer. Aquest petit vaixell, que feia tan sols uns minuts només era un punt a l'horitzó, fa bandades amb cada onada que es troba i ja puc distingir-ne diversos caps.

No va fer falta molt més temps perquè el capità confirmés que es tractava d'una embarcació precària i plena de gent. Tots a preparar-se i als seus llocs. Cal despertar la gent, posar-se el vestit i amb l'armilla i el casc a punt repassar per última vegada tot el protocol après dies enrere.

Ja tenim l'embarcació a menys de cent metres. Hi ha unes 40 persones amuntegades en un bot de metall d'uns 8, potser 9, metres d'eslora, amb un motor forabord ficat gairebé completament dins l'aigua per l'excés de càrrega de l'embarcació i balancejant-se d'una forma molt perillosa. Sento per megafonia com, des del nostre vaixell, el capità avisa als supervivents que mantinguin la calma i no facin moviments bruscos. Quan donen l'ordre comencem a arriar la barca. La mar està bastant en calma, però amb una lleu oscil·lació del vaixell el nostre bot de rescat podria començar a balancejar-se en l'aire. L'única cosa que el subjecta és el pescant d'un sol braç, la resta de punts de suport som la tripulació que amb un cap cadascun aguanta la barca per a mantenir-la recta i segura. En menys de tres minuts, la llanxa és a l'aigua amb el patró i un dels rescatadors. Abandono la meva posició per a ajudar a baixar els sacs amb les armilles salvavides i pujo a la llanxa. Quan el patró dona l'ordre, sortim disparats cap a l'embarcació.

Després de set viatges ja no queda ningú en el bot. Les 41 persones, entre elles diversos menors no acompanyats i nadons nounats, ja són a bord del nostre vaixell. Ara només quedem dues persones dins la llanxa i ens disposem a marcar la barca amb la data i el nom del nostre vaixell, perquè si algun altre navegant s'ho troba, sàpiga que la gent que hi havia a bord està fora de perill. Allà dins només fa olor de gasolina i la brutícia és impactant, devien portar diversos dies en alta mar.

Després de diverses hores col·locant a la gent i organitzant la coberta, el capità ens avisa que ens han donat port a Itàlia, a Civitavecchia. Quan busco en el mapa on es troba m'adono que està a tres dies de navegació. Al voltant de 600 milles de distància. Bé, podria haver estat pitjor, pensava. El que no sabia era que en el segon rescat ens donarien port a gairebé 1000 milles, a uns 5 dies de navegació. Encara sort que el dret marítim internacional ho diu ben clar: cada país està obligat a assignar el port segur més pròxim al lloc del rescat.

Poques hores després truquen a la porta de la meva cabina, un altre albirament. Gairebé sense haver dormit em poso dret i vaig a pel meu equip, i directe a la meva posició. En sortir veig que tothom està apuntat a la regala observant l'embarcació. És igual que l'anterior. Semblen tretes de la mateixa drassana, faig broma amb el meu company, és metàl·lica d'uns 8 metres i motor forabord. En aquest cas Itàlia ens ha donat l'ordre de no intervenir. Minuts després apareix un patruller italià per a socórrer als supervivents. Aquí és quan m'adono que es veu la costa a l'horitzó, miro el mapa i veig que és l'illa de Lampedusa.

A mesura que passen les hores, la costa es va fent més gran i la gent comença a alterar-se, els rescatats es troben a la popa del vaixell i a mesura que parlen entre ells comencen a assenyalar en direcció al far que es distingeix a la costa. Lampedusa! Lampedusa! Ara tothom està mirant cap a allí, rient i cantant. Per a ells aquest és l'objectiu, arribar a aquella illa. Després, qui sap.

Toca calmar-los, l'idioma no ajuda i intent xampurrejar una mica en francès explicant a un grup que el nostre port no és aquest sinó Civitavecchia, a uns dies més de navegació, al nord d'Itàlia. Però sembla que la seva única preocupació en aquest moment és saber que anem a Itàlia ja que a mesura que ens anàvem allunyant de Lampedusa la gent començava a preocupar-se. On anem? De seguida responc Itàlia, i veig com la seva mirada es relaxa. Crec que la idea que els retornin a Tunísia o Líbia els horroritza tant que serien capaços de qualsevol cosa per tal d'evitar-ho.

Albirem fins a quatre embarcacions més en les aigües pròximes a Lampedusa. Totes elles buides, totes iguals: metàl·liques, d'uns vuit metres i en aquest cas la majoria ja sense el motor, suposo que algun aprofitat va pensar que podria treure-li un ús. Entre nosaltres ens diem que haurien estat rescatades, el pensament que s'hagi perdut la gent pel camí no es concep, ja que cal mantenir la moral alta perquè ens queden diversos dies de navegació amb quaranta persones a bord.

La rutina s'apodera del vaixell. Sembla que tot està funcionant més o menys bé, la gent està tranquil·la, es respecten els torns i els horaris i, encara que estem esgotats, la moral es manté alta i hi ha moments per a animar els rescatats, que ja s'han anat col·locant al voltant del vaixell i s'han repartit per grups d'afinitat, encara que cap d'ells escapa de l'avorriment.

Algun em conta el seu viatge i veig com la seva mirada comença a enfonsar-se. Em parla en francès però entenc perfectament les barbaritats que aquest noi m'explica que ha viscut i que ha vist. Ve de Guinea, com la resta de rescatats, i quan acaba de parlar em diu que només té 13 anys, que viatja sol i que espera arribar a Espanya, on està segur que acabarà jugant en el Reial Madrid. Jo somric i li dic, ''Clar! bonne chance monamic!''. Ell somriu i assenteix amb el cap. Són les 15 h i tothom comença a demanar que activem el wifi. De seguida tothom va a buscar el seu telèfon i comencen a parlar amb els seus familiars de manera alegre, ensenyant el vaixell i dient que estan bé.

Estem a punt d'arribar a Civitavecchia, ens queden unes sis hores de navegació. El comunicat meteorològic no és molt bo i l'últim tram de la travessia serà més mogut que els dies enrere. Em diuen des del pont que cal avisar a tothom perquè es quedin a popa, perquè el vaixell començarà a moure's molt en qüestió d'uns minuts. Al cap de poc temps, ens sorprèn la visita d'un patruller italià que apareix del no-res cabotejant les ones, que cada vegada són més grans. Ens envolta i es queda darrere nostre escortant-nos. Minuts després, ja per la nostra sorpresa total se suma a l'escorta un helicòpter que ens sobrevola a molt poca distància durant almenys una hora. Calmem els rescatats dient-los que això significa que ja estem arribant. Ells assenteixen i somriuen alleujats. Així, seguim la nostra marxa esperant a veure quin circ ens espera a terra.

Ara ja es veuen les llums del port. Són gairebé les dotze de la nit i al patruller italià se li han sumat tres més que ens envolten. Nosaltres preparem el vaixell per a la maniobra d'atracada i expliquem als rescatats que estem a punt d'arribar. La seva alegria no hi cap al vaixell, com tampoc caben els seus nervis i pors per no saber el que els espera.

Durant aquests dies hem tingut temps d'explicar-los la situació política a Itàlia, i que Europa no és fàcil, hauran de continuar lluitant. Al moll apareixen tots els uniformes que un pugui imaginar-se; bombers, policies, militars, mariners, infermers de Creu Roja, agents portuaris, periodistes, agents de Frontex i agents fronterers. El circ acaba de començar.

L'ambient és tens excepte quan algun, d'amagades, ens agraeix el nostre treball i ens regala alguna paraula alegre. Després de posar la passarel·la i realitzar un test covid a cadascun dels rescatats, comença el desembarc. Un a un anem acompanyant-los fins a la passarel·la i una vegada trepitgen terra, els agents els fan una foto i dues infermeres els acompanyen cap a unes carpes instal·lades provisionalment, on entren fins que els perdem de vista.

El desembarc dura unes 4 hores. Tot seguit estem obligats a realitzar una inspecció a bord, perquè segons la nova llei italiana està prohibit continuar realitzant rescats. Una vegada s'hagi fet el primer s'ha de continuar sense demora i a la major velocitat possible i amb el rumb més directe possible, cap al següent port italià assignat. La multa en cas d'incomplir aquesta norma recau sobre el capità i sobre el vaixell, la qual cosa ens obliga a realitzar el doble d'esforç per a rescatar a la meitat de persones en cada campanya.

Pugen tres agents al pont on interroguen el capità i investiguen que tota la travessia hagi estat conforme amb la nova llei italiana. Tres hores després baixen els agents i el capità ens informa alegre que tot ha sortit bé, ens felicitem entre nosaltres, ja superats pel cansament. Són més de les 6 del matí i a les 9 hem de sanejar i desinfectar el vaixell, així que tots descansarem una mica.

A la nit següent, una vegada amb el permís de les autoritats italianes i després d'haver deixat el vaixell llest, sobre les 22 h deixem anar amarres i sortim de nou rumb cap al sud de Lampedusa.