Aina Blanco-Magadán Salvà i Eva Marsinyach Perarnau

Em presentaré, perquè potser hi ha algú que encara no em coneix. Em dic Addaia, badia d’Addaia. Molta gent em diu port d’Addaia, però, entre nosaltres, m’agrada més la paraula badia perquè crec que em defineix millor. 

Ara està de moda fer fitxes resum de les persones. Addaia, ens respons de manera ràpida? 

• Una espècie de flora de referència: Cymodocea nodosa

• Una espècie de fauna de referència:  Syngnathus typhle

• Un hàbitat: les llacunes costaneres

• Una pressió que t’afecti: Infraestructures portuàries.

• Un valor natural que t’identifiqui: escull de posidònia de s’Estany

• Una persona de referència: Emma Cebrian

• Quin és el teu estat de conservació general: regular en una escala de 3 nivells

• Una virtut: tenc una part declarada Parc Natural

• Si fossis un personatge, qui series: Una marinera, que lluita per mantenir la seva essència. 

Addaia, com et definiries? Quins són els valors que et fan única, quina és la teva història (o les teves arrels) i qui t’ha acompanyat en la teva evolució? 

Primer, vull dir-vos que soc una badia única. No vull presumir, però, a Menorca, no n’hi ha cap altra que tingui un escull barrera de posidònia tan gran i espectacular com el meu. Les coses com són. Les meves dimensions assoleixen les 89 ha d'aigua tranquil·la envoltada per 2.167 ha de terres que formen la meva conca hídrica. 

Les meves aigües marines estan ocupades per una gran diversitat d'hàbitats i espècies. A les parts més internes, hi tenc alguers de Cymodocea nodosa i comunitats mixtes amb l’alga orella de llebre (Caulerpa prolifera) que cobreixen els fons més centrals, mentre que a la part més externa de la badia, els alguers de Posidonia oceanica en són els dominants. Soc també llar de Zostera noltii i Ruppia cirrhosa, així com espècies d'algues com la divertida Rytiphlaea tinctoria, de color marró que roda lliure pel meu fons o la Acetabularia acetabulum, tal qual un paraigua verd de petites dimensions. Però no tot queda sota l’aigua, en els illots de na Carbó i ses Mones, hi habita la sargantana balear, endèmica de Balears, i que a Menorca només la trobam als illots costaners. 

Un tresor digne d’especial menció són les meves zones humides, com els prats i salines de Mongofra i Cala Molí, imprescindibles per a les aus aquàtiques, oferint-les un espai d'aturada durant la migració o per a les espècies sedentàries. Tots aquests hàbitats, des dels alguers submergits fins a les basses d’aigua dolça i salada, formen un mosaic que no només em defineix, sinó que també em fan ser un espai d'una gran riquesa ecològica.

És una planta marina que viu en fons arenosos i fangosos, entre 0 i 35 metres de profunditat. Resisteix bé les altes temperatures. Afavoreix la transparència de l’aigua, reté sediments, capta nutrients, produeix oxigen i proporciona refugi, aliment i espai de cria.

Com ha estat la teva evolució al llarg del temps, des de les primeres civilitzacions fins als canvis més recents? 

A nivell cultura, conserv més de 25 elements d’interès arqueològic, entre ells una desena de béns d’interès cultural, que van des de restes arqueològiques fins a vestigis arquitectònics, paleontològics i etnològics. Soc un lloc de memòria que vincula el passat humà amb el paisatge natural. 

Ja en èpoques més recents, primer tenia pocs interessats. Però amb el temps, vaig començar a notar que cada cop em buscaven més. Venien a gaudir de les meves aigües tranquil·les, a contemplar els verds reflectits en l’aigua plana, i a observar el vol de les aus refugiades a les salines. Però a poc a poc, la meva imatge va anar canviant…

Des de la dècada de 1940, vaig començar a rebre les primeres edificacions, primer a la zona de Na Macaret, i més tard, als anys 60-70, cap a la costa de llevant. Però va ser entre els anys 1990 i 2000 quan el creixement va ser més accelerat, i les noves construccions modernes comencen a aparèixer per tot arreu. A la part d’Addaia, les primeres edificacions van començar a construir-se al voltant de 1970, i entre els anys 1980 i 2010 el port va adquirir la seva forma actual. Més recentment, a Coves Noves, vaig ser testimoni del desenvolupament més intens, entre 1990 i 2020.

Avui dia, soc un lloc de contrastos entre la natura intacta i les activitats humanes. El nucli urbà d’Addaia, així com les urbanitzacions de Na Macaret i Coves Noves, acullen més de 590 persones que viuen en aquesta àrea que, tot i la tranquil·litat de l’hivern, es transforma en un destí turístic popular durant l’estiu on se sumen un total de 1.847 places entre hotels i habitatges turístics. A la làmina d’aigua, hi ha un total de 757 barques amarrades entre els pantalans i boies. Aquests habitants, locals i visitants, conviuen amb la meva naturalesa i, a vegades, influeixen en el meu equilibri ecològic. 

Addaia, ja ens has explicat que ets rica en hàbitats i espècies clau, però com et trobes realment? En quin estat de conservació es troben els teus fons, les teves aigües i els ecosistemes que et fan única? 

La veritat és que heu posat el dit a la llaga, estic bastant preocupada, si he de ser sincera, no estic tan bé com m’agradaria. D’aigües enfora sembla que tot estigui bé, però d’aigües endins la cosa canvia. Pràcticament, el 94% del meu fons està en un estat de conservació desfavorable i les perspectives de futur no són bones, ja sabeu, canvi climàtic, ampliacions portuàries, contaminació marina, etc. He perdut el 20% de superfície vegetal en 24 anys, pràcticament les parts centrals de Cala Molí i d’Addaias’han transformat en fons de fang no consolidat que contribueix encara més a augmentar la terbolesa de l’aigua. Terbolesa que ja provoca la circulació d’embarcacions, les torrentades i l’alta producció primària per aportacions extres de nutrients (aigües residuals, fertilització de camps, etc.). 

Ja ho sé, ho sé… sempre em deis: “Addaia, el que tens és un problema d’eutrofització”. I jo pens que... no sé ben bé què vol dir aquesta paraula tan estranya, però el que sí que sé és que em falta l’aire quan hi ha un excés de nutrients a l’aigua i fa molta calor. L’aigua s’enterboleix tant que la llum ja no arriba al fons com abans. I si no hi ha prou llum, les plantes no poden fer bé la fotosíntesi. Sense fotosíntesi, les espècies de flora no sobreviuen, i això no només em fa perdre vida, sinó que també redueixen la producció d'oxigen, augmenta la matèria en descomposició i em deixa amb menys capacitat d’absorbir el carboni que em ve de fora. I això, companyes... això sí que em fa mal.

No tot està perdut… Gràcies a la diagnosi que vàreu fer amb jo, he pogut reconèixer que encara hi ha parts de mi que aguanten en bon estat de conservació. Els fons rocosos, els alguers de la colàrsega i les meves llacunes costaneres es mantenen en bon estat. A més, les zones humides que m’abracen, com les salines de Mongofra i Addaia, la bassa de Cala Molí o la bassa temporal dels Armaris, continuen sent refugi de vida i bellesa. Són aquests racons resistents els que em recorden qui era… i qui encara puc ser.

Ens has deixat entreveure algunes ferides, Addaia, però podries aprofundir una mica més en les pressions que t’afecten? Quins impactes notes més sovint i com t’afecten en el teu dia a dia?

Sense anar per les branques, recordeu quan, a finals de l’estiu passat, vau venir a veure’m amb tot un grup de gent? Va ser un dia intens i molt revelador. Escoltant-vos vaig sentir que moltes persones van encertar molt bé el que em fa més mal: Infraestructures portuàries, contaminació de l’aigua, activitats turístiques i canvis ambientals. 

Les activitats recreatives i nàutiques, com el fondeig d’embarcacions i la contaminació acústica, alteren els meus hàbitats marins, mentre que les infraestructures portuàries i urbanístiques modifiquen la meva morfologia, incrementen l’impacte dels abocaments i destrueixen directament hàbitats i espècies. La qualitat de les meves aigües es veu afectada per la presència de nutrients provinents de xarxes de sanejament i d’aigües d’escorrentia, i la proliferació d’espècies invasores posa en risc l’equilibri de les meves comunitats biològiques. Aquestes pressions, combinades amb l’ús intensiu dels recursos naturals, comprometen la conservació dels meus hàbitats i espècies d’interès.

Ara, deixeu-me dir també una cosa, que encara hi ha un bri d’esperança, que les bones notícies darrerament són escasses i s’han de celebrar. El 2020, em van fer un regal que feia temps que esperava: una depuradora, per fi! Ara, només esper que tothom ja s’hi hagi connectat com toca i que no m’arribi més aigua residual ni més mer**, que n’estic fins als illots de nitrats.

Si poguessis demanar tres desitjos per al teu futur, Addaia, quins serien? Què t’agradaria recuperar, conservar, posar en valor o canviar per seguir essent tu mateixa?

Jo tenc un objectiu claríssim: tenir un estat de conservació òptim. Però estar clar que ara no puc tornar enrere 100 anys i que la idea de recuperar una badia inalterada és utòpica. Així que, m’agradaria que treballéssiu per la coexistència dels valors naturals i els usos humans. Per açò, els meus tres desitjos serien: (1) Garantir un bon estat de conservació, (2) frenar la meva degradació i (3) Recuperar els hàbitats i les espècies que ho necessitin. 

1. Garantir un bon estat de conservació: Per mantenir-me saludable i rica en biodiversitat, necessito que conserveu i protegiu els meus alguers submarins i la seva estructura. Els alguers són el meu cor, açò implica una protecció estricta d’aquests hàbitats, el control del fondeig irregular i no ampliar ni una infraestructura marina més per evitar danys físics. 

2. Frenar la meva degradació: La meva riquesa depèn de la transparència i puresa de l’aigua, que és essencial per a la vida dels meus alguers i altres hàbitats. Açò implica que controleu l’aportació de materials terrígens d’origen humà, que gestioneu adequadament els nutrients que arriben a les meves aigües per evitar l’eutrofització.

3. Recuperar els hàbitats i les espècies que ho necessitin: Hi ha espais que necessiten un major grau de protecció, com la desembocadura de cala Molí i la seva bassa adjacent, així com els esculls de Posidònia dels illots de na Carbó i na Carboner i els alguers de la part més interna de la conca central. A més, seria d’una gran importància que eviteu la invasió d’espècies exòtiques i mantingueu el meu règim hídric.

En resum, vull recuperar allò que he perdut en els darrers 30 anys i assegurar que els meus valors naturals i els usos humans puguin coexistir de manera harmònica i sostenible.

Hi ha qui t’administra, qui et visita, qui hi viu a la vora, qui et navega... t’agradaria acabar l’entrevista amb algunes paraules cap a ells?

Vull aprofitar l’oportunitat que m’heu donat per dirigir-me a tots els lectors i lectores i fer una crida per la conservació i restauració dels meus hàbitats, és una crida a actuar abans que sigui massa tard, perquè el compte enrere ja ha començat. Mir la badia de Maó, i veig tot el que li ha passat i sent molta pena, ella només pot lluitar per salvar els relictes naturals que li queden, però a mi, encara em queda molta natura per donar. 

Ajudeu-me a seguir sent jo mateixa!

Tota la informació recollida a l’article es pot consultar a Blanco-Magadán, A., Marsinyach, E., Murcia, M., Mendes, J. i Sales, M. 2024. Diagnosi i proposta de gestió integrada per a la conservació de la badia d’Addaia. Institut Menorquí d’Estudis. Fundació Marilles. Menorca Preservation. CEAB-CSIC.

Aquest article forma part d’una sèrie dedicada a les badies somes de Menorca en el marc del programa de conservació i restauració de badies somes. Per conèixer més les badies somes, perquè són importants i quins impactes les afecten, us convidam a llegir el primer article: Les badies somes: joies marines a Menorca