Ens trobam amb Ignasi Jover, mestre d’educació física i de joc maonès per parlar sobre aquesta art marcial d’origen incert que forma part de la cultura menorquina, tot i estar a punt de desaparèixer i quedar prohibida durant el franquisme. Avui hem volgut fer una aproximació al joc per aprofundir en la realitat de l’educació física i la importància que té en la vida dels infants.

Què és el joc maonès? És una art marcial?

La teoria i la pràctica diuen que és una art marcial, tot i que no és considerat un esport. Estam lluitant perquè tengui aquest reconeixement, ja que té regles i tindria tot el sentit del món que ho fos. Així i tot, actualment està classificat com a joc i element cultural. L’hem de considerar art marcial, ja que hi ha una sèrie de cops i tècniques vinculades a determinats estils que poden ser similars al taekwondo o al karate, així com altres influències, com poden ser el sambo francès o la capoeira brasilera.

Quina situació teniu actualment? Sou un club?

Ens hem constituït com a associació; tot i que fa 30 anys sí que hi havia un club, ara mateix no està reconegut com a tal. La idea és entrar dins la federació de lluita, que és la que ens hauria d’acollir, però anam pas a pas. Sabem que la burocràcia és lenta i ara mateix tenim altres prioritats. Hem arrancat les classes (obertes a tothom), feim un curs de formació per a mestres i professors, i tenim moltes idees per al futur que volem anar implementant a poc a poc.

Quan sorgeix? Quin registres històrics es tenen? Quantes figures hi trobam?

L’origen del joc maonès és una gran incògnita. Ens trobam en un punt en què nosaltres tenim els nostres mestres, els mestres dels nostres mestres. Controlam tres generacions, però si anam més enrere no sabem com va arribar aquí, i això dificulta saber els orígens del joc. Hi ha un quadre al Museu de Menorca datat del 1836 en què veim mariners al port de Maó en la mateixa posició de guàrdia. Els historiadors ens diuen que els inicis podrien ser aquests. Així i tot, aquesta imatge ens evoca la lluita marsellesa i sobretot el savate (art marcial francesa). De fet, els que el practiquen defensen que el joc maonès sorgeix del savate, però també plantejam si és al contrari.

Per tant, amb els registres que tenim, és mal de fer poder donar una resposta clara als orígens del joc maonès. Probablement mai ho sabrem. El que sí que podem dir és que ve del port de Maó i de les baralles entre mariners de l’època.

Quines peculiaritats té? Com es forma el joc maonès?

El joc maonès té diferents tècniques: informalment, en deim escala de cops o tocs, amb noms molt bàsics com ara revés, coça, traveta, cop baix, etc. És una art marcial a la menorquina o a la maonesa, amb conceptes molt senzills, que parteixen d’una plantada o guàrdia. A partir d’aquí, tens una successió de cops que poden partir d’un revés (el més bàsic) fins a una seqüència de set cops seguits coordinats (toc i aturada) en què trobam diferents variacions.

Ara mateix tenim una llista de 47 tocs. Amb tot, parlant amb els diferents mestres, com en Mariano, ens diuen que n’hi ha més de 90. Si enllaces un cop, hi fas un canvi, una variació i un retorn, és fàcil que tinguem un nombre tan alt. L’objectiu és fer una llista completa dels tocs amb els mestres, a fi de definir tots els cops i variants que hi ha.

Trobam que hi ha arts marcials provinents de països com el Japó o la Xina que tenen una filosofia molt sòlida d’educació en valors que va de bracet de la pràctica. També és el cas del joc maonès? Què hi ha darrere d’aquesta pràctica?

No tenim una filosofia marcada darrere, com sí que la tenen els esports orientals, com el judo o el karate. Amb tot, sí que insistim molt amb el respecte; pel fet de ser un esport de contacte, l’altre s’atura i accepta endur-se el cop. Per tant, podem dir que la feina en valors com el respecte o la companyonia va acompanyada de la pràctica, i així és com ho transmetem als practicants.

De fet, és considerat un joc, ja que no hi ha guanyador ni perdedor. Així i tot, ens agradaria donar-hi un vessant competitiu, perquè anima la gent a practicar-lo. Ara mateix, el vessant competitiu el posam nosaltres a cada combat, però l’objectiu no és pegar o ferir el contrari, sinó desmuntar-li el joc i les tècniques. A llarg termini, ens agradaria poder establir uns paràmetres competitius per als combats; és una tasca complexa, però factible. Trobam que pot ser positiu per a les noves generacions. Evidentment, sempre des d’una visió positiva i educativa de la competició.

Des d’una perspectiva cultural, quin paper té el joc maonès a la cultura menorquina? Quin estat de salut té ara mateix?

Ara mateix tenim unes 20 persones inscrites al club. Tot i haver començat un poc tard, som conscients que és una cosa desconeguda. Som en un moment en què el volem donar a conèixer perquè la gent s’animi a poc a poc, ja que hi ha molta gent que encara no sap què és. Va estar prohibit durant la dictadura, i això ha fet que quasi desaparegui. Així i tot, si tenim en compte que fa dos anys érem quatre persones que el practicàvem, la pràctica i el coneixement que en té la societat menorquina van creixent.

Com sorgeix la idea de crear un club?

Surt d’una proposta del grau superior d’Activitat Física i Esport per anar a fer unes sessions i donar-lo a conèixer als alumnes. A partir d’aquí, en Miquel i jo, amb els mestres Mariano i José, vam tornar a posar en marxa els entrenaments, a la seva cotxeria. Ens vam tornar a veure amb empenta per començar el club, fer-ne difusió entre la societat menorquina i organitzar un curs per a mestres i professors a través del Centre de Formació del Professorat. A poc a poc, hem anat fent passos per créixer.

Des d’una perspectiva educativa, quins beneficis té fer joc maonès als centres educatius?

Respecte, control de l’agressivitat, seguretat, autoconfiança, etc. Són diferents aspectes molt importants en la vida de les persones, i els assolim gràcies a la pràctica. Quan estam a punt de pegar més fort o de fer una cosa nova, ens avisam. Per tant, hi ha respecte entre nosaltres. Per exemple, quan l’altre ho fa millor que nosaltres, el felicitam i seguim jugant. Al final, no volem fer mal: volem millorar juntament amb la persona que tenim al davant.

És un joc inclusiu?

És molt inclusiu, sí. Quan lluitam, ho podem fer independentment de l’edat, el sexe o la talla de cadascú. Tenim al·lotes i al·lots, gent de diferents edats, i tothom, sense importar el nivell, pot gaudir de la pràctica del joc maonès. El millor és que podem jugar i també, en cas de diferència de nivell, ajudar a millorar la persona que tenim davant. I això és molt enriquidor.

Abans ens has comentat que heu preparat un curs per a mestres i professors. Què ens pots explicar d’aquesta iniciativa?

La idea té l’objectiu de poder créixer i donar a conèixer el joc maonès, però des d’una perspectiva diferent del que es feia abans. Els nostres mestres anaven als instituts i feien tallers similars als que trobam al programa de Salut Jove. Està bé fer-ne un petit tast, però és difícil poder-se endinsar en l’esport. Per aquesta raó, el fet d’arribar al col·lectiu de docents dona més joc, ja que tenen més temps per poder-lo incloure a les classes d’educació física i donar-hi un vessant educatiu i cultural.

S’ha organitzat per a mestres i professors d’educació física, i també per al personal docent que hi estigui interessat. El suport del CEP (Centre de Formació del Professorat) ha estat important per poder-ho tirar endavant. Partim del joc com a base, i també volem donar eines perquè puguin ensenyar una successió
de tocs bàsics per començar. A partir d’aquí, si hi ha qualque infant o jove que tengui més interès en el tema, pot venir al club de manera regular i aprofundir molt més.

Per acabar, com a especialista en educació física, quin paper creus que han de tenir l’activitat física i l’esport dins l’àmbit educatiu per afavorir el benefici integral dels infants i joves? Creus que és suficient que els infants de les Illes Balears tenguin dues hores a la setmana d’educació física?

Aquestes dues hores són molt poques, i amb la tipologia d’alumnat que ve a classe, on hi ha una proposta molt lúdica i jugada, exigeixen més activitat física. Intent defugir la repetició i que els infants xalin i juguin molt partint de la pràctica de les habilitats motrius bàsiques, la coordinació, etc. Vull que tenguin una base motora adequada a la seva maduresa, i això en segons quines especialitats esportives no es dona.

Hi ha una dificultat amb el tema de l’horari, ja que hi ha moltes altres coses que s’han de complir i també són positives per als infants. Així i tot, trobam altres comunitats que han apostat per l’educació física i en fan tres hores a la setmana. És complicat, perquè has d’eliminar qualque assignatura, però tenc clar que hauríem de fer més hores d’educació física.