Viure 100% en català a les Illes està a l’abast de ben pocs, i no perquè sigui un privilegi cobejat, sinó perquè és una càrrega gairebé insuportable. La sociolingüística ens explica la situació apel·lant al bilingüisme, la diglòssia i la minorització lingüística. La geografia humana, parlant-nos de moviments migratoris i globalització. Les padrines —més aficionades a la pràctica que no a la teoria— ho exemplifiquen malparlant dels principatins a la mínima que poden, fent gala d’aquesta catalanofòbia tan salada i entranyable que campa per ca nostra. 

Als —pocs— que fan ús del català en totes les seves interaccions socials, aquest procedir els requereix un esforç incessant, una inversió d’energia constant i un no abaixar la guàrdia en cap moment. D’una banda, perquè duim incrustat el fet de girar la llengua. Fent gala d’un instint esmoladíssim, el mínim indicador d’alteritat del nostre interlocutor ja és suficient per fer-nos passar al castellà, que és l’idioma d’entesa universal. D’altra banda, perquè és molta la gent que trobam que no ens entén —o no vol entendre’ns—, i s’ha d’insistir, ser pedagògic, no perdre les formes, insistir, ser pedagògic, no perdre les formes… Tot això, al cost d’una incomoditat constant i mala de pair.

El resultat és que poca gent xerra sempre en català perquè poca gent està disposada a convertir en una gesta heroica el que podria ser un acte trivial i quotidià de comunicació humana. A les Illes encara queden molts de catalanoparlants, però segurament —i aquí m’estic inventant les dades— els qui mantenen aquesta fidelitat incondicional en totes les seves interaccions suposen manco d’un 5% del total, que correspon als més conscienciats i convençuts. Si la normalitat d’una llengua —el fet que serveixi a tots els àmbits de la vida— depèn de la militància i el compromís individual, ja nedam. 

Com es podria augmentar el nombre absolut de catalanoparlants i la seva fidelitat a la llengua? Sembla que el que caldria és fer que el català sigui més útil. Però això com s’aconsegueix? És habitual que es plantegin dues possibles vies. D’una banda, que els governants, mitjançant polítiques públiques —coercitives o d’incentius—, contribueixin a fer la llengua llépola als ulls de més gent. Però —espòiler per a ningú— les administracions balears ara mateix tenen altres prioritats. Com a prova, l’emissió de LALALA per IB3, un programa que ràpidament ha passat a fer part del top 3 de les pitjors agressions mai perpetrades contra la nostra llengua, compartint podi amb els Decrets de Nova Planta i la dictadura franquista. 

D’altra banda, pot passar que, més enllà del camp d’acció de l’Administració, pertànyer a una comunitat lingüística proporcioni tota una sèrie d’avantatges als seus membres. Però el català ens dona accés a oportunitats i cercles exclusius? Meam, en un cert sentit… Ens proporciona accés barat i senzill a productes culturals de masses? Bé, ara estan començant a subtitular… Ens aporta un sentiment de pertinença a una comunitat cultural d’abast global? Mira, amb això d’internet… Augmenta el nostre estatus personal i ens obri oportunitats de mercat? Mmm… L’especialització i tal... Acceptem-ho: si bé és cert que hi ha altres comunitats lingüístiques que estan molt pitjor que nosaltres, en termes comparatius ho tenim molt difícil per competir amb les llengües amb més parlants del món. 

Davant la constatació que no podem optar per cap d’aquests dos camins, ens hem de resignar i tirar la tovallola? De cap manera. A grans mals, grans remeis, hem de ser audaços! Si no podem confiar en els poders terrenals, haurem de recórrer als celestials. I, si no podem prometre beneficis tangibles, n’haurem de prometre d’intangibles. Com? Bertrand Russell ens donà la clau quan apuntà que, “com provaren primer els mahometans, la creença en el paradís té considerable valor militar com a reforç de la bel·licositat natural”. 

Així doncs, la innovadora solució que presentam davant l’actual atzucac és la de promoure la creença en l’existència d’un més-enllà reservat als catalanoparlants compromesos. Es tractaria d’un paradís ultraterrenal on els fidels durien una existència beatífica i curulla de plaers i gràcia per a tota l’eternitat. Per tant, encara que la vida del qui insisteix a parlar català segueixi essent una vall de llàgrimes, la promesa d’una extraordinària recompensa després de la mort farà més suportable el sacrifici i ajudarà al proselitisme per a la nostra causa. Els aspectes teològics de detall queden pendents de concretar-se en futurs concilis, però, en tot cas, sembla que aquesta versió nostrada del Valhalla és l’única línia prometedora que ens queda per salvar la nostra llengua.

* * *

Per cert, ja sabem que, davant d’iniciatives com la que aquí hem presentat, sempre n’hi ha que corren a acusar-nos d’etnocentristes egoistes que volen erigir fronteres i fracturar la societat. Voldríem, però, que comprenguessin que aquesta proposta s’ha fet tenint en compte, també, els seus interessos: els estam proporcionant un text trufat d’oracions que, pertinentment tretes de context, faran la feina més fàcil a tots els digitals d’ultradreta espanyols que vulguin lligar la defensa del català al terrorisme i l’islamisme radicals. Començant amb un gest magnànim com aquest, confirmam la nostra autoritat moral i reforçam la credibilitat de la nostra santa lluita.