Jaron Rowan és escriptor, docent i investigador. A l’actualitat, és director d’investigació a BAU (Centre Universitari d’Arts i Disseny de Barcelona i treballa des d’una perspectiva crítica sobre les polítiques culturals, les anomenades indústries creatives i la qüestió del treball en el sector cultural. Amb motiu de la publicació del seu darrer llibre, "Manual para quemar el liceo. Manifiesto por una cultura ecológica", des de Revista Posidònia hem volgut conversar amb ell.

Miquel López: Bé, el primer que et demanaria és pel títol, però com que crec que fa referència a la conclusió, començarem pel principi. Què entens per cultura?

Jaron Rowan: D’acord, comencem per la difícil. Hem generat conceptes i idees que ens ajuden a entendre el món o a donar sentit al que ens envolta. Tot i això, gran part de les paraules i conceptes no són neutrals, sinó que estan carregats de valors, història i, per tant, dels interessos del moment històric en què es van crear. En aquest sentit, sempre és interessant revisar les nocions que utilitzem, és a dir, mirar d’entendre com, quan i per què van ser creades.
En aquest sentit, la noció de cultura que utilitzem actualment té un origen molt específic: la revolució burgesa. Aquest grup de persones comença a adquirir estatus econòmic i poder a les ciutats, però necessita formes de legitimar el seu ascens social. És en aquest context que es comença a gestar una noció molt concreta de cultura, una traducció directa del llatí cultus (de colere, ‘cultivar’). És a dir, la idea que hi ha quelcom que es pot cultivar i transformar.
Normalment, el cultiu fa referència a la terra i, de la mateixa arrel llatina, prové colonus. La colonització sempre comença per la terra. A partir d’aquesta idea, es comença a concebre la possibilitat de cultivar-nos a nosaltres mateixos per diferenciar-nos d’altres grups socials. D’una banda, la burgesia no volia identificar-se amb l’aristocràcia, ja que a aquesta només s’hi pertanyia pel llinatge, i de l’altra, tampoc volia pertànyer a la plebs.

Arran d’aquesta noció de cultura apareixen també els objectes que permetran materialitzar-la: els artefactes culturals (novel·les, òperes, música, etc.). Així, aquest grup social no només posseeix una cultura que el diferencia, sinó que també comença a produir-la. És a dir, es dona una realitat històrica determinada en què un grup social té la capacitat de generar relats sobre si mateix i d’organitzar-los en cadenes de producció a través dels artefactes culturals esmentats. A més, en consumir aquests objectes, es comencen a identificar com a grup.

ML: Enllaçant-ho una idea central del llibre és justament aquesta crítica a la noció de cultura sorgida de la Il·lustració, de la modernitat. Aquesta idea que la cultura ens civilitza, ens fa millors. Com entendre que això no és així?

JR: Per no caure en el relativisme cultural, si aquells grups i comunitats no europees no tenien la nostra ‘cultura’, es considerava que estaven endarrerits o directament incivilitzats. És a dir, que les societats no europees que no es feien autoretrats, que no componien òperes sobre els seus sentiments o que no escrivien novel·les romàntiques i dramàtiques eren inferiors. I això, conceptualment, és un problema.
No és que accedir a béns culturals sigui millor o pitjor, sinó entendre que han estat utilitzats com a eines d’un procés de normalització i d’assimilació. A través d’aquests artefactes culturals s’han construït imaginaris sobre què és ser civilitzat, què significa ser un bon ciutadà i quins són els sentiments adequats. I tot això, és clar, respon als interessos d’una classe social determinada. No es tracta que la cultura sigui dolenta, sinó que la cultura de la classe mitjana, per molt que un tingui capacitat crítica, acaba produint o reproduint subjectes de classe mitjana.

ML: O sigui, l’imaginari que s’ha construït i generalitzat és el burgès.

JR: És purament burgès, i moltes altres tradicions diferents de la burgesa, que també podríem anomenar cultura, gairebé no han tingut espais. Quan han sorgit moviments dissidents que posaven en dubte o en crisi la cultura burgesa, han estat esborrats del mapa. Segurament és al que m’hauria de dedicar ara: a recuperar tots aquells altres intents de cultures sindicals, proletàries o indígenes que no han entrat als cànons oficials de la cultura. Per tant, tornem-hi: la cultura, tal com està entesa, produïda i distribuïda, continuarà generant les mateixes aspiracions que els subjectes normalitzats, amb inquietuds i sentiments normalitzats.

ML: Sí, és recurrent al llibre la idea de la reproducció social a través d’aquests mecanismes culturals.

JR: Qualsevol grup busca reproduir-se, això és clar. I hi ha dues maneres: una, tenir més diners i partir d’això exercir el poder, i dues, fer que la resta es vulgui assimilar a tu, és a dir, tenir l’hegemonia cultural.

ML: Clar, la idea de cultura burgesa va lligada al pensament liberal. La cara bona de tot això és prou sabuda (avenços tecnològics, ciència, medicina, etc.), però també és quan es produeix la burocratització i mecanització de tots els àmbits de la vida. La dictadura del mercat.

JR: Part del procés que s’ha anomenat modernitat europea té molt a veure amb desplaçar l’Església i la monarquia del poder i substituir-les per una nova forma d’organització política: els estats nació, que construiran una estructura burocràtica i exerciran control sobre la ciutadania. És en aquest moment que comença a prendre força la idea que tot ha de ser un procés racional. Dins aquesta racionalització, el mercat es concep com la lògica més racional d’organització. Les mercaderies, les hores de treball, les persones, el territori... tot es pot transformar en una equivalència calculable. Els diners apliquen la raó de manera sistemàtica.

Així, el liberalisme i aquesta concepció del mercat esdevindran el sistema més lògic per governar les vides de les persones. I a poc a poc, els Estats Nació intenten canviar la noció del fet que han de procurar el benestar de les persones per haver de procurar que els mercats puguin funcionar per generar el benestar de les persones. És el gran gir en el pas del segle XVIII al XX, en com l’Estat es pensa a si mateix. Llavors, aquest sistema necessitarà ser legitimat per relats, narratives, pel·lícules, etc. Apareix també la figura de l’individu. El subjecte que s’enfronta al món en solitari. La majoria dels relats culturals giraran entorn d’aquesta idea individualista, trencant amb la comunitat.

ML: Just ho anava a enllaçar amb l’individualisme. Aquest sistema necessita l’individualisme, quan més mal se li fa és quan la gent aposta pel comunitari des d’una perspectiva no d’eficiència o de major benefici, sinó de benestar comunitari.

JR: Si t’hi fixes, la paraula comunitat ve del comunitas, del comus, que és el deute compartit. Llavors, si tu vius en comunitat saps un dia et cuiden el fill, i un altre dia te’l cuiden a tu. Que si necessites un ou, te’l deixen. La idea és que vas acumulant deutes que no es cobren. L’oposat, en llatí, del comunitas, era l’inmunitas, és a dir, t’immunitzes del deute amb l’altre. Com? Idò vull una barra de pa, et don una quantitat de diners i si vull no cal ni que et saludi l’endemà pel carrer. Aquesta idea d’immunitzar-se del deute col·lectiu, de la dependència, desemboca en l’individualisme i l’organització capitalista.

ML: Hi ha un exemple al llibre que m’interessa particularment, segurament pel meu interès per la història, que és de la Transició, de com s’utilitza la cultura burgesa per buscar un consens i un imaginari compartit.

JR: : Quan Espanya surt de la dictadura es produeix un fenomen d’instrumentalització de la cultura per part de l’Estat brutal. Els primers governs es veuen obligats a repensar l’Estat espanyol. El PSOE, de forma clara, comença a construir una xarxa de museus, centres nacionals, auditoris, per tot el territori. Dels anys 80’ al 2000, mai s’havia construït tant equipament cultural. També a través dels mitjans de comunicació tant regionals com nacionals es transmet aquest horitzó col·lectiu. Llavors, no pots mirar enrere, no pots retre comptes al franquisme, perquè es va cap endavant, “libertad, libertad, sin ira libertad”.

Sabem que a l’Espanya dels 80’ hi havia fenòmens musicals com el d’Euskadi, a Catalunya, i altres indrets. Cultura molt del viu, molt proletària. Però es decideix que el que ha de representar la col·lectivitat serà la “Movida madrileña”, que de tots els moviments culturals de l’època era el manco polític, el que més vota pel “pasotismo y petardismo”. On són les altres veus? On són totes aquelles cultures proletàries, dissidents, okupes, anarques? Doncs molts han desaparegut, no ha entrat als annals d’allò que s’ha dit cultura. De tot allò no ha quedat res. La poca dissidència que queda és molt marginada i no té espai en la gran indústria cultural, a les teles, ràdios, allà on la ciutadania consumeix la “cultura”.

ML: Al llibre sobrevola la idea que l’art per l’art ha acabat donant lloc a unes pràctiques que es tornen autoreferencials i es fan intencionadament inaccessibles pel públic general, adoptant un cert caràcter elitista o autocomplaent. A Maó, de sobte hi ha com 10 galeries d’art i moltes d’elles són totalment inaccessibles per a la majoria. Fins i tot, el gran projecte cultural de Menorca dels darrers anys és a l’Illa del Rei, una galeria de i per a gent amb molts diners. Sembla que fins i tot aquella cultura de classe mitjana del PSOE, lligada al consumisme, d’allò de tenir tots els electrodomèstics, cotxe, etc. ha fet una passa més.

JR: Sí. És a dir, governar a través del gust implica sempre generar un gust exquisit i refinat, buscant la manera de deixar clar qui pertany i qui no al grup.

El món de l’art contemporani es construeix a través del disseny espacial, és a dir, mitjançant la disposició dels espais, els discursos i els relats. Funciona com un mercat finançat amb fons públics, però pensat per satisfer els interessos d’un grup social molt concret que utilitza l’art com a element de distinció social, de la mateixa manera que algú pot fer servir un cotxe determinat perquè tothom sàpiga qui és.

Són discursos molt tancats i identitaris. No articulen mai lluites col·lectives ni evidencien el fonament material del qual depenen. Tampoc fan visibles les condicions de treball de les persones que hi ha al darrere, com si fossin objectes per sobre del bé i del mal, ocultant d’alguna manera la cultura material. És a dir, quanta gent “pringa”, quanta gent ha de treballar perquè allò passi, quanta gent es veu expulsada d’aquests espais simplement perquè no té els codis per sentir-s’hi còmoda.

Llavors, s’ha d’escollir qui i què és cultura i s’inverteix en una i no en una altra. Per exemple, a aquests espais no veuràs mai una assemblea, no hi veuràs un grup de persones preocupat pel consum d’aigua i de com aquest està definit els cultius de l’illa. Si a Menorca la vida cultural no està articulada amb els problemes socials o ecològics, serà un producte elitista, però no serà mai un element de transformació.

ML: Davant de la clara hegemonia neoliberal i d’aquest concepte burgès de cultura, hi ha hagut respostes tant des de la teoria com des de la pràctica. Fa uns anys que des dels estudis culturals s’ha començat una crítica teòrica...

JR:  Sí, des dels estudis culturals es va començar a parlar de la cultura com quelcom ordinari, com una cosa que tothom pot fer, ha de fer i fa. Cultura entesa com les formes mitjançant les quals donem sentit a la nostra vida col·lectiva, ja sigui a través d’imatges, cançons, acudits, rituals... Tots participem activament en la producció i dotació de sentit d’una cosa tan estranya com la vida. Des dels moviments obrers i des de les comunitats indígenes, sempre hi ha hagut formes d’intentar donar sentit a l’existència. El problema és que sovint han estat menystingudes: eren considerades folklore, no cultura. I si no és cultura, és salvatgisme.

Els moviments descolonials han posat de manifest que les comunitats indígenes ja tenien idiomes i relats propis. A les antigues colònies hi ha un moviment per reivindicar els llenguatges i cosmologies que ja existien, fet que genera una lluita per l’hegemonia, perquè els imaginaris d’un grup social tendeixen a imposar-se sobre l’espai d’altres imaginaris. El que ve a fer una lectura materialista de la cultura és evidenciar que la cultura no és només allò que s’ha institucionalitzat, sinó que hi ha moltes altres formes, però han guanyat uns i aquestes altres han quedat fora dels cànons, tot i que continuen existint. Per això, caldrà organitzar millor la lluita, ja que la lluita per una cultura és una lluita per una classe, aquestes dues coses van juntes.

ML: Davant d’una visió més idealista, liberal, de la cultura, proposes atacar el concepte des d’una perspectiva materialista. Què ens aporta aquesta visió?

JR: No mira la cultura com allò que genera un individu, sinó que mira la cultura, sempre com un producte d’una lluita organitzada col·lectivament. No pensar que hi ha una cosa que siguin drets culturals que siguin diferents dels drets socials. És a dir, tu no pots pensar que hi ha una emancipació de les dones només perquè generis relats emancipadors, han d’estar ancorats en un tipus de drets, de la mateixa manera que no pots dir fomentarem la cultura multicultural amb fronteres totalment hermètiques i amb un racisme institucional que mata persones. Llavors, si realment consideres una cultura transformadora, se l’ha de pensar com a part integral d’un sistema major. És tornar a inserir la cultura no com una pràctica que gira sobre si mateixa, si no que profundament arrelada a les problemàtiques del moment a les que s’han de fer front.

ML: Això és la cultura ecològica?

JR: Efectivament. Pensar que la cultura, si no la pensem en relació amb el territori, a la vida, etc. reproduirem imaginaris burgesos, de cultura idealista, però serem poc hàbils a l’hora de dissenyar polítiques públiques, institucions, de crear moviments culturals que siguin emancipadors. I sovint, quan han governat grups d’esquerres i podien incidir en la política cultural han acabat reproduint el mateix. Hem de reflexionar col·lectivament sobre què volem fer amb això.

ML: Xerres de despersonalitzar el conflicte. A vegades fa la sensació que el sistema ha funcionat molt bé. Ens creiem que els nostres problemes són individuals i no estructurals. Un lloguer caríssim, un treball precari, etc. Poques vegades la sortida passa per organitzar-se col·lectivament i normalment la sortida són pseudoteràpies o “coaching” que posen el focus en mirar-te, de nou, a tu mateix. Encara que sigui amb bona intenció, no deixa de reproduir aquest individualisme que no deixa veure la problemàtica sistèmica. Em sembla molt interessant xerrar de despersonalitzar els conflictes, col·lectivitzar-los i articular lluites compartides.

JR: És a dir, com ens hem cregut el dogma neoliberal de l’individualisme, quan fem front a qualsevol conflicte acabam per pensar que un problema salarial li passa a una persona, i no a un grup social. O el problema d’expulsió dels pobles i ciutats perquè pugen els preus. No et passa a tu perquè ets “tonto” o perquè no has estat el més llest en pegar un “pelotazo”, passa perquè hi ha un mercat internacional que està comprant a mansalva i una sèrie de grups d’especulació està permetent-ho. Llavors, és clar, en lloc d’entendre la naturalesa estructural del problema l’estem dividint, i pensant a negociar-lo individualment per separat. Això provoca més fragmentació encara en les comunitats alhora que enforteix les estructures de fons. I no tenim capacitat d’organització perquè estem bona part del temps lluitant per qui està pitjor.

ML: Justament, el que proposa aquest enfocament materialista, o aquesta cultura ecològica, és això, que la cultura estigui en relació amb totes aquestes lluites socials.

JR: La cultura ens ha de baixar els peus a terra i dir-nos on som, quins recursos tenim, què està passant amb el planeta, per què cada vegada vivim vides més solitàries, per què cada vegada tenim manco capacitat organitzativa per fer front col·lectivament als problemes, etc. Deixar enrere la veu monòloga de la novel·la i començar a parlar des de veus col·lectives, fugint d’aquesta estètica superhegemònica que fa veure que tot passa a un ‘jo’ i no a un ‘nosaltres’.

Ningú percep la realitat de manera completament individual. Tots construïm la nostra visió del món a partir d’altres visions, ja venim amb configuracions apreses. Quan l’estètica es comença a articular com una eina política, ho fa amb l’objectiu que la gent es comporti d’una determinada manera. D’una banda, això es pot aconseguir a través de les lleis, però, de l’altra, la gent ha de voler aquestes lleis. I això no es pot imposar directament, sinó que cal forjar una estètica que faci que la gent, de manera automàtica, senti d’una certa manera davant determinats estímuls. Per exemple, si algú escolta una cançó com Jo tenia una caseta vora el mar, ha de sentir-se identificat amb aquella experiència i percebre com una injustícia que algú de fora, “gent del nord”, li hagi pres la seva caseta. Ningú et pot dir quina és l’emoció correcta davant d’una cançó, però hi ha una construcció col·lectiva que determina com s’ha de sentir. Quan un grup de persones comparteix la mateixa experiència estètica davant d’un mateix estímul, es reconeixen com a part d’una comunitat. Aquesta estructura del sentir no és individual, sinó col·lectiva. Així, qui aconsegueixi generar estètiques hegemòniques tindrà la capacitat de controlar com la gent reacciona davant diferents situacions.

ML: Va de la mà amb “cultura”

JR: El problema és que predominem estètiques que prioritzen la visió individual sobre el món, el subjectivisme, el jo penso, el jo sento. Però, realment, allò que creiem que ens agrada o emociona no neix exclusivament de nosaltres, sinó que forma part d’un entramat cultural. El sentir col·lectiu és una producció cultural, política. Passa el mateix amb la identificació nacional, amb els símbols, amb allò que considerem bo o dolent. Quan molta gent comparteix una mateixa experiència estètica, aquesta es torna hegemònica i sembla que no hi ha una altra manera de pensar o sentir. Tot i això, aquesta hegemonia es transforma amb el temps. Per exemple, generacions anteriors veien dos homes besant-se i sentien rebuig, però gràcies a una sèrie de transformacions culturals, avui ho percebem amb naturalitat i afecte. Això és possible perquè hi ha hagut un aprenentatge col·lectiu, un repertori d’emocions que es disputa constantment.