Açò que ara llegiu són quatre notes de la ressaca electoral, en cap cas una anàlisi profunda ni amb pretensions d’establir cap veritat o resposta. Només algunes reflexions. 

No fa tant, tot just uns anys, el concepte ‘hegemonia’ de Gramsci o la famosa sentència de Tomasi di Lampedusa a El gatopardo ‘Si volem que tot continuï com està, és necessari que tot canviï’ van estar molt en voga. En bona mesura, la incorporació d’aquests termes i de certa filosofia política al debat públic va ser impulsada per les esquerres al PSOE, sobretot pels politòlegs de Podemos, els intel·lectuals orgànics de les CUP, etc. Era quan la política interessava i als bars no es feia més que discutir d’això, de política. La gran crisi econòmica es tradueix en retallades, grans moviments socials i una 'crisi' del sistema polític tradicional bipartidista. 

En aquest context és quan es posarà en dubte l’hegemonia de la dreta neoliberal i començarà una pugna pel poder polític, el relat cultural i el control social. Es parla molt d’hegemonia i efectivament, els que propugnen el concepte l’estan disputant. De fet, durant un temps l’esquerra aconsegueix canalitzar bona part del descontent social i posa els fonaments per a nous esquemes simbòlics i mentals. Tant és així que, finalment, es dona un canvi a la relació de forces i ‘el gobierno más progresista de la historia’ acabarà articulant un govern 'plural'. 

Ja han passat uns anys de tot açò, però el que és evident és que la onada de la dreta impulsada per l’extrema dreta ho ha anegat tot. Més enllà dels vots, el que preocupa és que la batalla cultural clarament l’està guanyant l'stablishment neoliberal. Segurament, la cama cultural de l’hegemonia dels darrers anys ha estat la més fluixa, la que no ha aconseguit canviar els marcs mentals i construir nous llocs comuns, nous sentits comuns. De fet, si xerram d’hegemonia, clarament qui té el poder polític i cultural (educació, no pensem només en la reglada, mitjans de comunicació, etc.) és la dreta i l’extrema dreta.  El passotisme i la descredibilitat són tant, que es vota una extrema dreta contrària en molts casos a la mateixa persona que els vota -per allò de que semblen anti stablishment.

L’individualisme i el consumisme s’han apoderat del Jo com a ésser social (entengui’s l’exageració) en aquesta barbàrie que no presenta símptomes d’oferir cap futur esperançador. Tot es consumeix. El menjar, la roba, i fins i tot les ‘experiències’, les persones i els habitatges. Fins i tot en els sectors més ‘alternatius’ l’individualisme acaba sent la única resposta possible davant la poca esperança de res. En aquest ‘No future’ els gurus neoliberals han dibuixat les línies mestre del que ha de ser el nou món i han dissenyat els marcs mentals necessaris per dur a terme el seu projecte polític, i en conseqüència econòmic. Evidentment, fa anys que la maquinària està en marxa. Només hem de recordar aquella famosa frase d’un dels inversors de Goldman Sachs, Warren Buffet (avui dia guru de molts joves que busquen èxit i triomfar de manera ‘fàcil’), que deia: ‘Hi ha una guerra de classes, d’acord, però és la meva, la dels rics, la que està fent aquesta guerra i l’està guanyant’. 

Així és com estem arribant a punts en què l’aporofòbia és una realitat i és més, el ramat d’ovelles dels rics, el que serien els ‘lumpen’ (en terminologia antigosa marxista) reprodueixen els discursos d’aquests sense cap matís de pensament crític: ‘Si ets pobre és perquè vols o perquè ets tonto’; ‘com fer-te ric?’; ‘Inverteix aquí’; ‘Inverteix i fes-te ric’; ‘les crisis són necessàries per créixer’ i un llarg etcètera de mantres que només són aplicables als que ja són rics i no, evidentment, pels ‘lumpen’.

Mentre, les esquerres es perden en un postmodernisme líquid i perillós que ha abandonat la idea de classes perquè sona ‘antic’ o ‘ja no funciona’, els rics cada vegada són més rics. Definitivament, s’han fet amb el sentit comú de molta gent. 

És així com hem acabat normalitzant l’habitatge com una mercaderia amb la que especular i no un dret on desenvolupar-nos com a persones. O com apareix aquest neopuritanisme, que intenta posar en dubte que cadascú estimi qui vulgui, o que es posi en dubte el dret de les persones segons el color de la seva pell. No descobrim res si diem que totes aquestes coses van ben lligades. 

Davant d’aquest escenari, el camp de batalla torna a ser cultural. Cal desfer tots aquests mites que el neoliberalisme ha anat construint i teixir de nou un sentit comú, com diu el seu nom, comunitari. Que la moda no sigui el miratge de ‘fer-se ric ràpid’ sinó de tenir les necessitats comunitàries cobertes. Que l’individualisme i el consumisme no ho contaminin tot, sinó que s’imposi la igualtat i la solidaritat.

Toca posar en dubte tots aquests relats, discutir-los, i al mateix temps articular aliances amb grans consensos (com diria Gramsci), fent-nos forts cosint xarxa i allunyant els discursos d’odi per tornar a disputar l’hegemonia cultural. Amb tot, en un panorama necessitat de pensament crític, projectes com el de la Revista Posidònia prenen més sentit que mai.