És el fet identitari
a l’esquerra, que ha fet mal?
O la superioritat moral
i el llenguatge estrafolari?
Potser falla l’escenari,
l’atrezzo institucional,
el tempo del capital
o el masculí central.
El blanc, l’únic vestuari
i per norma: ser normal.
Un pensament espiral
que s’escola, lapidari
al cos i a l’imaginari
de l’esquerra en clau global.
El perfil majoritari
del lideratge actual.

I la vida és al carrer.
I és més ampli el cromatisme,
però amb aquest automatisme
els partits d’esquerra, sé
que no trobaran el prisma
si qui xerra no és l’obrer,
o qui cuida i també
treu la pols a l’activisme.
L’esquerra no anirà bé
allà on hi hagi aquest abisme
entre vida i ruralisme,
feina i sindicalisme
afectes i voler ser.

Des de la desconnexió
amb la vida encorporada
no és possible una contrada
on sigui net l’horitzó.
Tornar al fang i ser suor.
Doldre la terra banyada
per eina, una tonada
per carícia, una cançó.
Tornar al fang i ser llavor,
Sargir amb cura l’enramada
i amb cada tramuntanada,
agombolant la foscor,
pugui brotar del dolor
la vida esperançada.