L’altre dia vaig trobar un home plorant. Dret davant la mar, deconstruïnt els preceptes de la masculinitat hegemònica, aquest home vulnerable es gravava a ell mateix amb una càmera de vídeo. Parlava tot sol amb un to impostat i unes pauses estudiades, com qui vol imitar un documental de La 2, però només aconsegueix parodiar-lo. Tot i la seva performance, aquest homenet de barba frondosa ha aconseguit tocar-me el cor. Puc afirmar que tocar aquest cor protegit amb una cuirassa no és una cosa menor.

Culp la militància feminista i antifeixista pels meus prejudicis cap a les persones que duen banderetes d’Espanya al braó i armilles de caça: que enfora que me n’anava de la Veritat amb majúscules, quanta saviesa que m’he perdut amb aquesta ignorància meva que m’impedia veure-hi clar.

L’homenet estava desconsolat, mesquí. Un pobre promotor immobiliari, víctima incompresa d’una societat —malagraïda, ignorant i envejosa— que no sap reconèixer el seu titànic esforç per urbanitzar cada racó de l’illa en nom del progrés i de l’amor a la terra. Entre sanglots, denunciava que els reguladors i els buròcrates li posen traves insuportables per construir el seu paradís de segones residències.

Segons ell, la burocràcia a la qual s’enfronten els que tenen els recursos per construir és una de les causes principals de la crisi de l’habitatge que fa que viure dignament a Menorca —o simplement viure— hagi esdevingut un privilegi.

Com he pogut estar tan cega fins ara? No és l’especulació el que fa augmentar els preus: és la falta de construcció. No és el negoci turístic el que infla el valor del sòl fins a fer-lo inassolible: són els impostos. No és l’avarícia: és la falta de fe en el mercat. Ara ho veig clar.

El sent parlar dels miracles del capital i per un moment sospit que, si em relaxés i em deixés endur per la hipnosi de la seva veu acompanyada de l’anar i venir de les onades, quan obrís els ulls l’habitatge seria accessible, encara que el metre quadrat valgués més que un any del meu sou.

He obert els ulls: m’havia equivocat de bàndol. Ja no em vull comptar entre els ressentits, idealistes i peus negres amb qui m’he identificat fins ara. Que els bombin. També a la classe treballadora, les criatures de barri i la gent gran que cobra pensions miserables. Pas de les meves companyes de feina, de les 10 temporades precaritzades i explotades als antres de l’illa. Reneg de les migrades com jo, que vam venir a compartir aquest tros de terra, a treballar-la, a estimar-la.

Adeu, no m’hi cerqueu, entre totes les que ara valoren tornar a fotre el camp perquè no poden pagar un lloguer a Menorca i perquè mai, mai de la vida, tindran una casa amb el seu nom a les escriptures.

No, jo ja no vull ser de les que van amb la moral carregada i el compte buit. Ara m’enamoren els “valents”: aquells que arrisquen els doblers comprant sòl rústic a preu de saldo, i que —per responsabilitat ecològica, esclar— hi planten sistemes de recollida d’aigua essencials per al nostre entorn. Hi haurà qui, en aquest mil·lenari sistema de gestió hídrica, només hi veurà piscines com a reclam d’hotels de luxe amb nom estranger… Jo els convid a think outside the box —que no es pot viure tan amargat.

La terra és de qui la compra. I hauríem d’estar agraïdes, de veritat, per cada finca de luxe que planten els homenets que fan feina en oficines envidrades, plenes de cartellets de lloguer i venda a preus delirants. Aquests homenets, sempre tan eficients, són testimonis privilegiats —des de l’altre costat del vidre— de la processó diària de ràbia i frustració de les que, al banc, tot just en tenen prou per sobreviure, de les que veuen com són expulsades del lloc on van néixer, créixer o s’havien imaginat en un futur.

Gràcies per crear oportunitats: algú haurà de tallar la gespa, fregar les piscines, netejar els cotxes de lloguer i servir copes als amables propietaris. Això és riquesa. Això és feina. Això és, ni més ni menys, el progrés que ens heu duit. Gràcies per tant. I aquests que encara criden “Tourists go home”? Bah. Els de sempre: els dropouts, els que no volen pencar, els que volen viure sense fer feina, els que no tenen el mindset necessari per triomfar. Els que encara pensen que la vida en comú no és un casino…només perquè ells han nascut amb una mà dolenta.

Hem d’aprendre que no es poden posar tanques a la voluntat: pensar que els recursos a Menorca són finits, o que ens hauríem d’organitzar en funció dels límits ecològics i socials raonables, és el tipus de discurs que ens empobreix. No es pot posar traves a la llibertat. L’Estat ha de treure les mans del mercat, perquè el mercat es regula tot sol: tenim exemples al llarg del temps i de l’espai que això sempre funciona bé i per a tothom, no?

Que l’illa s’ompli de capital estranger mentre es buida de vida comunitària, que no genera beneficis econòmics. Que desapareguin els forns de tota la vida, que tanquin els mercats… Amunt el croissant, visca l’advocado toast!

Els musclos i les gambes de Menorca, aquestes varietats de segona, que s’extingeixin, que deixin lloc a les valuoses ostres, que queden molt millor a l’Instagram amb una copeta de champagne. El debat de gin amb llimonada o pomada, liquidat: només Aperol Spritz a les places.

Que no és bo que totes les ferides de la terra es curin amb ciment i asfalt? Infraestructures per a tothom, rotondes per tot arreu. Tant de bo que els camins estrets delineats per pedra seca esdevenguin majestuoses carreteres de quatre carrils ben plens de cotxes i motos.

Qui vol aqüífers? Podem regar amb Evien i Perrier aquests cultius que existeixen només per justificar el prefix agro- de "agroturisme". Escoltau: sparkling water no és només aigua amb gas, és “l’aigua que brilla”. Brillarem com una perla del Mediterrani, reserva de la tranquil·litat dels expats, lloc on estirar les jubilacions dels països més nòrdics, veïnat de segones i terceres residències de persones adinerades.

Venguem-ho, venguem-ho tot! Hem de vendre els records de les cases de les àvies, les pedres, l’ombra dels pinars i les flors de les buguenvíl·lees. Hem de vendre les eines antigues del camp perquè decorin patis que surten en revistes estrangeres. Hem de vendre els topònims de dalt i de baix, els petits i els grans. Venem els bini- i els son. Hipotequem la memòria, el paisatge, la vida que batega a les places durant l’hivern, quan no som figurants de primera durant l’estiu.

Ens hem de vendre a nosaltres mateixes, vendre el futur, treure a subhasta l’orgull individual i el de poble. Tot for sale. Que tenies una caseta vora el mar? Ara és una finca de luxe a Booking.com. El jardí florit? Un rendible aparcament de cotxes de lloguer. Quin cel de pau? Ara hi passen avions cada 15 minuts, carregats de noves promeses de rendibilitat. Progrés, rendibilitat, milions, art i cultura amb molts de zeros.

Com no compadir-los, si tot el que volen és construir-nos un futur de ciment i piscines de clor. Com no plorar amb ells, pobres promotors, pobres constructors d’imperis de lloguer de vacances, víctimes d’una administració que —oh, escàndol— gosa posar límits, endarrerir llicències, exigir informes.

Si és que tenen raó… Menorca s’enfonsarà en la misèria, en l’abandonament, en el pitjor dels destins: ser una illa habitada per la gent que hi vulgui fer vida.

El problema, com sempre, és que encara ens queda un poc de dignitat per dir que no. El problema és que encara hi ha gent que pensa que hi ha alternatives possibles, que no ens hem de rendir. El problema és que hi ha qui encara creu que és possible imaginar una altra forma d’habitar, de tenir cura, de prosperar, que no impliqui hipotecar l’ànima de Menorca al millor postor.

El problema és que encara hi ha qui pensa que el que no hauríem d’haver venut mai és el dret a que dar-nos.