Berta Sanz Roman per a Revista Posidònia

Hi havia una vegada un fillet que nomia Pere i que tenia molta por. En Pere no sabia què era no tenir por i tenia moltes ganes d’esbrinar-ho. Des de la seva habitació, pensava en castells encantats, somiava a ser mariner o un intrèpid aventurer, li encantava imaginar-se a ell mateix lluitant contra dracs, monstres i gegants, però només la idea de fer-ho l’aterria. Tenia tantes ganes de saber què era allò de no tenir por que un dia, amb totes les seves forces, va decidir que aniria a cercar-ho.

D’on venien aquestes pors? La societat és perillosa? Els infants d’avui dia tenen por? De què?

Quan en Pere es va encaminar cap a la bicicleta, el pare el va aturar i li va dir: “No hi pots anar tot sol, per aquí: el carrer està ple de perills, et pot passar qualsevol cosa. Jo et duc”. El pare d’en Pere ho va preparar tot per a la sortida a l’exterior, va agafar les claus del cotxe i va col·locar en Pere a la part del darrere. Des de la finestreta, en Pere anava veient passar les cases, els carrers, els comerços. Van estar hores i hores fent voltes amb el cotxe, però des del seient de darrere en Pere no va trobar la valentia.

Des de fa dècades, hem estat partícips d’un canvi profund i silenciós de la posició de la infància en la nostra societat. Tal vegada el més rellevant és la pèrdua d’autonomia dels fillets i filletes. Açò fa que es vagi retardant més l’adquisició d’habilitats bàsiques de cures pròpies, d’apropiació de l’espai i el temps, o de contribució al bé comú. És per aquest motiu que cada vegada és més complicat veure infants caminant pel carrer, jugant o, simplement, fent encàrrecs senzills sense supervisió adulta.

De manera progressiva, la infància autònoma ha anat desapareixent dels espais públics. Això genera un cercle viciós: com menys infants hi ha tots sols als carrers, més sensació d’hostilitat es genera i més socialment acceptada és aquesta absència.

Dies més tard, en Pere va tornar a posar-se en marxa. Va decidir que aniria al parc que hi havia baix ca seva per veure si trobava la valentia. Aquesta vegada, però, va ser sa mare la que va intercedir. “No hi pots anar tot sol, al parc: el carrer està ple de perills, et pot passar qualsevol cosa. Jo t’hi duc”. Al parc, en Pere començava a escalar uns barrots quan va sentir la veu de la seva mare de fons: “Pere, baixa d’aquí ara mateix! Pots caure i fer-te mal!”. En baixar, en Pere es va posar a jugar amb una pilota, però era massa dura, de manera que la mare li va dir: “Pere, ves alerta, no corris gaire ni la xutis gaire fort, que et pots fer mal”. Per tant, va pensar que era millor jugar a fer castells d’arena. Va estar unes hores entre pales i poals, però a l’arener en Pere no va trobar la valentia.

Els infants s’han convertit en els dipositaris dels somnis i el benestar emocional dels adults. A conseqüència d’això, ha arrelat l’afany de protecció i l’aversió al fet que els infants corrin el més mínim risc. El canvi demogràfic ha estat fonamental en aquest aspecte: la piràmide de natalitat s’ha estroncat; actualment hi ha molts més adults que fillets, i això fa que la infància, en una societat de consum, obtengui més valor. És una piràmide invertida on per cada criatura hi ha molts d’ulls que observen. Aquests éssers escassos i llargament desitjats assumeixen un paper protagonista en les famílies i suporten amb els seus reduïts cossos les altes expectatives i aspiracions llaurades pels seus progenitors. És per això que no els pot passar res.

El dia que feia deu anys, en Pere va decidir cercar el que era no tenir por d’una altra manera i va voler cuinar un bescuit per dur a l’escola. Tal vegada barrejant ingredients trobava la recepta de la valentia. Els pares van acceptar el repte, però una vegada estava in fraganti… “Pere, no t’acostis al forn, que et pots cremar. No empris aquest ganivet, ja ho tallarem nosaltres. Ves alerta amb això. Alerta amb allò. Alerta, que et pots fer mal”.

L’acompanyament permanent, la vigilància constant i el control en tots els moments i llocs del dia marquen la manera socialment acceptada d’exercir les cures a la infància. L’autonomia és vista com a negligència i és un joc que es retroalimenta, ja que la societat va exigint que hi hagi sempre qualcú a càrrec dels menors, i les famílies que donen més llibertat són vistes com a descurades. A més, hi ha aspectes que en generacions anteriors s’havien considerat tasques habituals, rutines, cures pròpies o cap a la comunitat, i que ara es comencen a concebre com a perilloses. Ja no poden anar a comprar al pa, no poden cuinar, no poden anar a peu a l’escola, i un llarg etcètera. Aquests gestos, que resideixen en la idea de “protegir la infància”, generen totalment l’efecte rebot. Fillets i filletes, observats contínuament, enfrontats a uns perills abstractes que els priven de fer res, que no poden aportar a la comunitat, es deslliguen dels seus propis cossos i entren en una nebulosa de por a tot el que és aliè.

En Pere va arribar a l’escola amb un somriure i un bescuit entre les mans. Quan el va mostrar a la tutora, ella es va escandalitzar i li va dir: “Pere, ja saps que no podeu dur menjar per compartir a l’escola. Hi pot haver qualque al·lèrgic, hem d’anar alerta”. En Pere es va posar trist, però va pensar que ja s’animaria més tard, al pati. No obstant això, va recordar que tampoc podia jugar amb els amics que eren un any més grans que ell perquè hi havia hagut qualque conflicte i ara només se’ls permetia jugar amb els de la seva classe. Llavors va pensar que tal vegada més tard trobaria els amics al parc, però es va adonar que tenia extraescolars i no hi podria anar.

Avui dia fa tanta por la possibilitat que els pugui passar qualsevol cosa als infants que el mer fet d’estar en contacte amb altres infants ja genera temors. Des de les institucions, es recorre a solucions dràstiques per no ser assenyalades com a negligents i no ser denunciades. Hi ha tal pressió pertot arreu que, per no enganxar-s’hi els dits, tothom que fa feina amb infants s’omple d’autoritzacions, precaucions i mesures, perquè els seus petits cossos no esclatin de nitroglicerina i els esquitxin. Fer-se’n càrrec es converteix en un esport de risc. Es creen espais exclusius, dissenyats especialment per a la infància i separats de la vida social, on no puguin barrejar-se ni entrar en contacte amb persones no aptes o inadequades. Així com els parcs infantils. No crida l’atenció que existeixin? Pals de colors, terres de goma, felicitat artificial; una cel·la disfressada de parc infantil. No és casualitat que, després d’haver anat a poc a poc omplint els carrers de vehicles, després d’haver apartat completament la infància dels carrers, s’hagi hagut de construir qualque espai adequat per a ells. Ja no hi ha lloc segur o moment tranquil. Fins i tot dins de l’escola i en contacte amb els seus iguals, l’amenaça de l’assetjament per part d’altres companys aboca moltes famílies a la intranquil·litat.

—Un mòbil!— va cridar en Pere quan va obrir el regal que li havien fet els pares. “Ara podré xatejar amb tots els amics, jugar a jocs en línia...”, va pensar. No obstant això, la veu dels pares li va interrompre els pensaments. “Has d’anar amb compte amb el que fas amb el mòbil. Internet és ple de perills”.

Les formes de control sobre la infància s’han anat intensificant, ampliant i sofisticant amb l’aparició de les noves tecnologies. Escoles bressol amb càmeres perquè qualsevol progenitor pugui vigilar de manera remota que el tracte que donen al nadó és el correcte. Polseres i rellotges amb GPS per tenir-los sempre localitzats i connectats. I l’acceptació social de revisar conversa a conversa, missatge a missatge, els mòbils de les criatures. La manera socialment aplaudida de concebre la bona paternitat com a vigilància i control s’assembla totalment a les maneres d’exercir el maltractament de gènere.

Si estan acostumats a aquesta presència permanent, sense oportunitats per gaudir de la mínima privacitat, sense temps propi, sempre vigilats, passant de mà en mà i enregistrats a cada pas per càmeres, telèfons i gravadores, difícilment podran associar l’amor amb llibertat, confiança i respecte.

Un brou de cultiu per a les relacions tòxiques: qui explica a una jove que el seu al·lot no té dret a mirar-li el mòbil o a demanar-li la ubicació permanentment, quan els seus pares estimadíssims han dut a terme aquestes pràctiques tota la vida?

Avui dia, tot el que envolta la infància està entelat de por. El canvi demogràfic, la manera d’urbanitzar i ocupar els carrers amb vehicles i formes de consum, o les noves tecnologies, entre altres, han estat un niu per a la pèrdua d’autonomia de la infància. La sobreprotecció, en lloc de la protecció dels seus drets, condueix paradoxalment a una situació de màxima vulnerabilitat. En desproveir-los de la seva capacitat com a subjectes, en infravalorar les seves capacitats i negar-los la veu, es dificulta el seu creixement. La protecció entesa com a control, sense permetre que corrin el més mínim risc, els compromet el sentit de la vida. I viure comporta arriscar-se i a vegades equivocar-se.

Quan se’t priva de tot això, de viure, quan només ets l’extensió d’un progenitor, una llista d’expectatives i somnis, et deslligues del teu propi cos, perquè ja no et pertany. Les dades de medicació infantil o els rànquings creixents d’obesitat o suïcidis adolescents són només dos efectes de la sobreprotecció d’unes generacions a les quals no els pot passar res. I aquest és el problema més gran: quan no et passa res en la vida, et tanques en una bombolla que tampoc permet que et passin coses bones. D’aquesta manera, et converteixes en un robot de rutines.

El carrer s’havia convertit en un lloc ple d’ombres. No obstant això, en Pere tenia tantes ganes de saber què era allò de viure que un dia va obrir la porta i va sortir de casa.

Són els infants els que tenen por o som els adults els qui feim que en tenguin?