En Marco va néixer a Santa Pola, Alacant. Té 57 anys i és fill i net de pescadors. Des dels 11 anys ha dedicat la seva vida a la mar i, segons confessa a Revista Posidònia, “no sabria fer una altra cosa en la vida”. Amb la mirada perduda en algun punt de la bocana del port de Maó, lamenta que el seu ofici s’està perdent: “sobretot això de les xarxes, que és molt artesanal. No tenim carnet ni reconeixement oficial. És una cosa que s’aprèn amb els anys de treball i més treball”, diu mentre cus les seves xarxes. El sol s’amaga a la colàrsega i esquitxa el passeig marítim amb la llum taronja i espumosa de l’estiu.

L’activitat pesquera a Menorca —com en tota la conca del Mediterrani—, es troba en una cruïlla. D’una banda, topa amb la necessitat de construir un model més sostenible i respectuós amb la fauna marina que integri els criteris de protecció marítima impulsats per la UE i, de l’altra, s’enfronta al desig de mantenir viu un ofici que s’esvaeix, en gran mesura per falta de relleu generacional. El factor de l’estacionalitat turística també és un problema que tot ho travessa en aquesta terra. La demanda de marisc i peix fresc per proveir al visitant estiuenc triplica la pressió pesquera durant els mesos de juny-setembre.

“Les normatives de Brussel·les et lleven dies de mar perquè es regeneri el peix, però si no pesques no hi ha diners”, lamenta en Marco. “És un treball dur, però quan es pesca bé es viu bé. Ara estem en temporada de llagosta, que és el que més car es ven. Hi ha molta captura. A l’abril parem la veda i fins al setembre no podem tocar aquest fons”.

El mes de novembre passat, del 2022, el Consell Europeu va reunir els ministres d’Agricultura i Pesca dels estats membres, així com els del Regne Unit i Noruega, per establir criteris de protecció de la pesca d’algunes espècies, delimitar zones de feina per als pesquers i reduir progressivament l’activitat d’embarcacions d’arrossegament i palangrers en un 7 %, des d’enguany fins al 2025.

Segons indica un comunicat del Consell, s’ha acordat “reduir els límits màxims de captures de les poblacions de gamba vermella del Mediterrani en la mar d’Alborán, les Illes Balears, el nord d’Espanya i el golf de Lleó un 5 %, i de les poblacions de gamba vermella del Mediterrani i llagostí morú a l’illa de Còrsega, la mar de Ligúria, la mar Tirrena i l’illa de Sardenya en un 3 %”.

Malgrat les normatives europees i el majoritari compliment entre pescadors d’embarcacions mitjanes i petites, anomenades “d’arts menors”, en Marco reconeix que a Menorca persisteix la pràctica de pesca il·legal: “Com en tot ofici, hi ha paranys. Hi ha mariscadors i bussejadors que van a zones reservades, és clar que sí”.

La tarda avança i l’últim raig de sol daurat cau a plom sobre el ciment vell de la colàrsega, inunda les xarxes de colors i escalfa el salnitre que s’evapora en l’ambient. Amb un deix de tristesa, en Marco lamenta la falta d’interès dels seus fills per aquesta feina: “A la gent jove no li agrada aquest ofici, per això s’està perdent. Ara ja no queden mariners. Tots els vaixells duen estrangers, que són els únics disposats. Porten senegalesos, porten marroquins... La gent es jubila, els que som d’aquí... La gent jove no vol la mar”.

N’Assane té 38 anys i és del Senegal. Des dels 12 anys es dedica a la pesca, primer a les costes del seu país natal, després a Tarragona i ara a Menorca. “El 2006 vaig arribar a les Canàries en una piragua juntament amb un company d’ofici”, explica a Revista Posidònia. Avui, casat amb una menorquina, n’Assane és pare de tres fills als quals intenta inculcar el seu amor per la mar. “Jo no només visc del que la mar em dona, sinó que he passat tota la vida a l’aigua”, sosté somrient.

Les mans que omplen les peixateries i els restaurants a Menorca són mans negres, mans àrabs, mans mestisses, mans migrants. El relleu generacional entre els pescadors d’origen menorquí és nul.

“Els joves no volen treballar aquí i els entenc. És una feina dura i hi ha qui pensa que no és digna. Als tres vaixells que hi ha a Maó, la majoria de tripulants som d’altres països, gairebé tots del nord d’Àfrica. Al Ciutat de Maó (vaixell) som cinc persones i només el patró és espanyol, la resta som del Senegal i el Marroc”.

La mar, com una presència omnímoda en la vida de n’Assane i dels seus compatriotes, no és sempre font d’aliments, de treball i de dignitat. L’ombra de les crisis migratòries que el van portar a ell mateix a jugar-se la vida en una pastera planeja sobre aquesta conversa, com un ocell de mals presagis. Què pensa n’Assane sobre les vides migrants que es perden al Mediterrani cada setmana? Tal vegada ell es reconeix com un supervivent?

“Ningú vol sortir de ca seva per morir-se enmig de la mar”, sentencia. “Si ens jugam la vida és perquè no ens queda altra opció, i perquè a ca nostra no hi ha futur. Si els nostres governs ens garantissin els elements bàsics per viure, no hauríem de jugar-nos la pell en una pastera”, raona, i afegeix que a Espanya “les coses tampoc són fàcils”. “Venim a guanyar-nos la vida, a treballar i a produir, i ens posen mil traves per aconseguir el visat”.

N’Assane parteix en silenci pel moll, rumb al soroll de la ciutat.

El desafiament de la sostenibilitat i la “transformació blava”

En Rafel és a prop de la cinquantena i es manté en bona forma. Porta ulleres rodones de vidre gruixut i de les orelles li pengen dues anelletes que li confereixen un aspecte juvenil i lleugerament bohemi. És natural d’Alaior i pertany a una família de llarga tradició en el món de la pesca: la família Quintana.

“Vaig estudiar Ciències de la Terra a Palma i tenc un doctorat en Geomorfologia Marina i Sediments per la Universitat de Bretanya. Abans de la crisi del 2008 vaig ser becat pel CSIC per fer control dels bancs de posidònia oceànica, algues invasores i seguiment d’espècies vulnerables a la pesca”, explica a Revista Posidònia.

Tot i que el seu vincle amb la mar està travessat per la formació universitària, en Rafel duu roba de feina, i fa 15 anys va decidir canviar la comoditat de l’oficina del CSIC per l’aldarull prosaic i meravellós de Sa Llotja. “L’any 2008 va ser decisiu. La crisi ens va deixar a tots els científics del meu camp a l’atur i aleshores el meu pare em va demanar que l’ajudés amb la barca. Des de llavors em dedic plenament a açò. Al cap d’un any d’entrar aquí, vam decidir associar-nos i obrir Sa Llotja amb l’objectiu de rebre un preu just pel peix”.

La família Quintana és propietària d’una de les sis grans barques que tenen amarrament permanent a Menorca, tres a Ciutadella i tres a Maó. No pesquen cada dia per respectar l’atur biològic. Amb tot, igual que en Marco, en Rafel reconeix que la temporada alta del turisme eleva la pressió sobre la pesca a nivells molt preocupants.

“Pensa que si a l’hivern som una població resident d’uns 98.000 habitants, anam cap a la primera setmana d’agost amb més de 200.000 persones a l’illa, és a dir, ho duplicam. Llavors hem de dur peix de fora, congelat o de cultiu, sobretot llobarro i salmó”, raona.

El capvespre a poc a poc es converteix en nit d’estiu i Sa Llotja tanca les portes després de vendre el peix del dia. Camions carregats amb milers de quilos de peix i marisc s’amunteguen al costat de la carretera que recorre el port. Proveiran els estómacs dels gairebé quatre milions de turistes que passen cada any per aquesta illa durant l’estiu.

Es fa inevitable pensar en els contrastos de Menorca: l’equilibri entre la cura de l’ecosistema i les famílies, el manteniment de les quals depèn de la pesca; la necessitat de braços que cusin les xarxes i aixequin àncores i la política migratòria expulsiva i estigmatitzant; la mirada freda però solidària entre els vells pescadors i els nouvinguts.