Per Eloi Belles

No cal dir que l’acord entre PP i Vox per aprovar els pressupostos de la CAIB no m’ha sorprès, i tampoc no m’ha sorprès el to general del contingut de l’acord, que segueix la línia del que ja s’ha vist durant tota la legislatura i en totes les institucions en què el PP governa amb el suport, més o menys implícit, més o menys constant, de Vox. Tanmateix, el soroll que l’últim acord ha generat, en àmbits delicats i fonamentals com són el territori, la llengua o la immigració, bé justifiquen que hi diguem la nostra, en calent, sí, però sense visceralitat.

Voldria començar amb una constatació que, no per òbvia, és assumida encara per a tothom: dels 80 ençà, el país ha canviat molt. Els canvis polítics, demogràfics, sociolingüístics, socials i, és clar, polítics, han trabucat la realitat. No serveix de res, idò, continuar dient que aquests acords PP-Vox dinamiten grans acords i consensos de país, senzillament perquè els acords i els consensos que existien als 80 són fum de formatjada. És dolorós, ho admet, però sense acceptar açò difícilment podrem actuar en conseqüència els qui defensam un altre model de país.

Amb aquesta constatació com a premissa fonamental, deixau-me opinar breument sobre algunes de les qüestions de l’acord. Per (de)formació professional —però actuant només en nom propi— em centraré en els aspectes que tenen a veure amb la legislació lingüística, per bé que les qüestions relatives a territori, a immigració o a habitatge em semblen igualment greus —o més!

Tant en educació com en administració —els dos àmbits en els quals la cosa lingüística té presència important— l’epígraf comença amb la paraula màgica: “bilingüismo” (tenc el document en castellà, ignor si n’hi ha versió en català). Una (altra) constatació prèvia: el bilingüisme social equilibrat no existeix, i en el pacte —com en tota la política lingüística promoguda pels partits espanyols i espanyolistes de la Transició ençà— el bilingüisme sempre es resol garantint que els catalanoparlants tenguin els drets lingüístics subordinats a la voluntat del poder.

En administració, l’acord té cinc punts que es poden dividir bàsicament en dos aspectes. 

D’una banda, PP i Vox es comprometen a garantir que els webs, els formularis i l’atenció a la ciutadania seran en les dues llengües oficials —em resistesc a dir-ne “cooficials”— i a elecció del ciutadà. Seria una bona notícia si no fes riure: de facto, açò ja és així en tota l’Administració i, si de cas, el “problema” és que no t’atenguin en català. Igualment, no sé si heu notat que des del 2023 quan entrau a qualsevol pàgina del govern o de la comunitat autònoma, té la mania de tenir configurada la versió en castellà per defecte. Bilingüisme? 

D’altra banda, hi ha una rebaixa en els requisits de català en alguns llocs de feina de l’Administració pública: en els professionals que no tractin amb la ciutadania, amb les places de difícil cobertura i en el personal estabilitzat sense acreditar el requisit lingüístic. El primer cas podria ser poc rellevant, d’acord, però els altres dos ja sabem com acabaran. A les Illes qualsevol plaça es converteix, de facto, en una plaça de difícil cobertura, perquè el que deixa Menorca sense metges, Eivissa sense mestres o Mallorca sense revisors de la ITV —rols i illes són intercanviables— no és el català, sinó el cost desorbitat de la vida, l’(in)accés a l’habitatge i uns sous insuficients per viure amb condicions dignes.

Per tant, tota plaça és susceptible de convertir-se, a la pràctica, en una plaça sense requisit de català. Només depèn de la voluntat política. D’altra banda, en un funcionari estabilitzat sense requisit a qui ja han allargat dos anys la vènia, qui anirà a comprovar que efectivament ha obtingut un títol? I, si no el té, què passarà? Crec que no cal escriure la resposta.

Una cosa semblant és el que passarà a l’educació, un dels àmbits en què les polítiques de normalització lingüística poden tenir més èxit —i per tant, un dels àmbits més odiats i atacats. Al punt J) —aquí hi ha 11 punts— s’estableix que en les oposicions a places de molt difícil cobertura el català només s’haurà d’acreditar després d’haver obtingut la plaça. Idò, el raonament és el mateix que abans, no cal que el repetesqui. 

A l’educació, però, els acords van més enllà. Certament, en el darrer punt el PP es cobreix les espatlles, deixant clar que estudiaran altres canvis que garanteixin els drets lingüístics de tothom, “siempre dentro del marco de la Ley de Normalización Lingüística y del Estatuto de Autonomía”. Ha estat la línia vermella dels populars tota la negociació. El problema, però, és que aquestes lleis són de mínims, i el camí d’involució a recórrer és molt.

Com no podria ser d’altra manera, l’acord incideix en el projecte de segregació lingüística —que ha tingut, recordem-ho un cop més, un èxit ridícul—, però va un pas més enllà: ara insta almenys un centre de cada comarca —una divisió administrativa inexistent a les Illes Balears— a sumar-s’hi per garantir que ningú hagi d’anar gaire enfora de casa seva per contravenir l’article 135 de la Llei d’educació de les Illes Balears. I amb la Llei d’educació hem topat. Aquest és, sens dubte, el punt que ha generat més renou als mitjans: el canvi en la llei educativa per fomentar que el castellà també sigui llengua vehicular dels centres. Açò vol dir que, a banda de ser llengua d’ensenyament —en molts de centres ja ho és, perquè els projectes lingüístics són paper banyat i la inspecció educativa s’inhibeix en aquest tema, i és un tema que forma part de la doctrina del TC— pot ser també la llengua de relació del centre amb les famílies, de funcionament del centre... En aquest punt el pacte inclou dues mesures més: promoure les modalitats lingüístiques de cada illa, tot recuperant la política de Bauzá, i garantir el coneixement del castellà en el sistema educatiu.

Sobre les modalitats, res a dir: divide et impera, que és la manera pedant de dir que el gonellisme el que vol és folkloritzar la llengua per fer-la innecessària. I sobre la segona qüestió... que els senyors de Vox em presentin un al·lot de 16 anys, sortint de 4t d’ESO, que parli català i no sàpiga castellà. Tindran el meu suport incondicional.

Diuen que volen assegurar-se que és efectiu el dret d’elecció de llengua del primer ensenyament. No sé si açò respon a un desconeixement de la realitat, o bé a una acceptació tàcita que no compleixen la seua pròpia normativa. La llengua de primer ensenyament ja està recollida a la llei des de 1986, i malgrat que la majoria de famílies de les Illes són castellanoparlants, la majoria de famílies han triat, un any més, el català. A vegades la realitat és tossuda.

Finalment, també diuen que volen rebaixar la nota necessària per acreditar els nivells de B2 i C1 en acabar ESO i batxiller. El Marc Europeu Comú de Referència no fa referència (valgui la redundància) a cap nota mínima per reconèixer-ne els nivells, però tant hi fa. A Catalunya i al País Valencià la nota és més baixa, diuen, i açò és injust per als alumnes de les Illes. En el fons, aquí el que hi ha és una degradació oculta dels certificats de català: si abaixem el nivell per acreditar-lo tothom el tindrà; si, a més a més, cada cop fa menys falta a les places públiques, acabarem convertint el títol en paper mullat, en un certificat que tal vegada servirà per torcar-nos i poca cosa més. Sens dubte, aquesta és la intenció de la mesura, semblant al que el PP i Vox han fet ja al País Valencià.

En poques paraules, idò, el pacte que el PP ha subscrit amb Vox per aprovar els pressupostos és un retrocés evident de tota política de normalització lingüística que s’ha fet els darrers 40 anys a les Illes. Algunes mesures afectaran més el relat que l’efectivitat pràctica —però vivim en l’era del relat—, d’altres impossibilitaran de facto complir dos dels fonaments de la Llei d’educació, com són garantir la plena competència en català i en castellà i la no-discriminació per raó lingüística. Unes altres, encara, afectaran de manera permanent el dret dels ciutadans d’emprar la seua llengua —recordem-ho, oficial— amb l’administració que sufraguen dels seus imposts —per molt que els abaixin. Totes plegades, en fi, consolidaran la discriminació lingüística que, per llei, patim els catalanoparlants a les Illes.