Per Tomeu Obrador Cursach

No hauria de sorprendre ningú a aquestes alçades, però tanmateix no per obvi s’ha de deixar de dir. El govern del pacte PP-Vox lluita per la desigualtat en tots els àmbits, també en l’educació dels infants i joves. Pot semblar una declaració pamfletària, però malauradament no és més que una constatació. Les notícies que s’acumulen darrerament haurien de preocupar la majoria de la població, que és contra qui va la cosa.

Per començar, d’un temps ençà, els docents —que ens trobam amb unes aules de ràtios creixents amb percentatges de necessitats més delicades que les elementals que es mereix cada alumne— hem de treballar amb una sabata i una espardenya, mentre que de manera ignominiosa el Govern balear del PP i els seus socis de Vox no deixen de proclamar a tort i a dret 20 milions d’euros per establir un sistema de segregació lingüística. Sobre l’esmicolada sense pal·liatius (que no és nova) dels invocats consensos de dècades pretèrites, com és la defensa del català com a eina de cohesió, ja en va parlar el professor Eloi Bellés també a Revista Posidònia. No hi tornaré, tot i que és també un dels elements que, per a sorpresa de ningú, el pacte de l’extrema dreta en el Govern balear té entre cella i cella i que, tampoc per a sorpresa de ningú, sembla anar bé als autoproclamats defensors del menorquí.

Si bé la llengua catalana és l’ase dels cops, la perversió d’aquest dobleram sembla tenir un objectiu principal molt diferent. Per raons tan simples com manca d’espai i consciència del que és educació per part del claustre, el sistema de segregació només és factible, ara per ara, en centres que no són de titularitat pública. Açò converteix els 20 milions anunciats en una subvenció encoberta als centres concertats i privats. En un moment en què veim com s’ofega la sanitat pública mentre els inversors de les clíniques privades col·leccionen tantes finques com els rota, es pot intuir el mateix procés per a l’educació pública: la creació i consolidació d’escoles d’elit per a persones benestants, ben subvencionades per l’Estat, mentre que els centres públics han de sobreviure sota mínims.

Com que cap centre de Menorca ha sol·licitat rebre l’ajut per secundar els desitjos del Govern, pot semblar que aquesta qüestió afecta més Palma i la seva corona urbana i Eivissa, zones en què les desigualtats són pornogràficament pròpies d’un estat fallit. Res més enfora de la realitat: dues notícies han impactat de ple en la realitat educativa de Menorca. En realitat, en serien tres, però la creació d’una escola privada a sa Farinera (es Mercadal) és una idea tan etèria —com els seus antecedents morts de finor— que de moment no pren forma.

La primera d’aquestes realitats s’ha esdevingut a Ferreries, en què algunes famílies han vist com la Conselleria d’Educació envia els seus fills a l’escola concertada del mateix poble per no crear una nova línia. En principi, si la xarxa de centres concertats (sistema de què jo vaig ser alumne fins al batxillerat i conec prou bé) té una raó de ser, és justament arribar on els equipaments públics no arriben. El problema, però, és que la concertada té en el nostre territori una eminent vocació religiosa (encara que la manca de religiosos ho vagi desdibuixant), i aquí és on els drets i les llibertats ballen.

Seria una discussió llarga veient com grinyolen alguns epígrafs del capítol 27 de la Constitució, mare de tots els ous. Sense allunyar-nos, però, del que ens ocupa, la Conselleria d’Educació també s’ha negat a oferir una quarta línia de primer d’ESO a l’institut situat al mateix carrer. Perquè ens entenguem, açò significa que els docents, que són treballadors (no ho oblidem), o bé han de decidir voluntàriament apujar-se el nombre d’hores lectives per reduir les ràtios, és a dir, el nombre d’alumnes per classe —i sense cap compensació econòmica— o, per contra, han d’intentar com bonament puguin fer de professors en classes massa plenes per atendre els infants i joves com cal. És un xantatge que en qualsevol altre àmbit és intolerable i impensable. El meu hipotètic lector, sempre estimat, ha de considerar per avaluar la situació, a més a més, que el nombre de matriculats a principi de curs no sol ser el mateix que en acabar-lo.

El model fomentat a Menorca i la resta de les Balears i Pitiüses de captació constant de treballadors cada vegada més precaris també rebenta les costures de les aules, amb un constant degoteig que mai no es planifica oficialment i unes necessitats sempre creixents, tant dels que venen com dels que hi són independentment del seu origen pel capolament d’aquella ufanosa etiqueta de l’estat del benestar.

Malauradament, no es tracta d’una anècdota d’un únic poble ni de dos centres. Menorca fins ara havia tingut una particularitat força interessant: tots els que hi volguessin estudiar batxillerat ho havien de fer en centres públics. D’ençà del tancament del seminari conciliar, només els instituts públics tenien autorització d’impartir-hi aquest ensenyament postobligatori. En pocs llocs de l’Estat açò era així, i els resultats de la popularment dita selectivitat eren tan igualitaris i garantistes. A partir del setembre açò deixarà de ser així, perquè la Conselleria d’Educació ha decidit donar el concert educatiu de batxillerat al centre La Salle de Maó. Per manca d’un finançament per una altra via, com el de la segregació lingüística, la Conselleria fa créixer amb doblers públics aquest centre de manera artificial i nociva per a l’institut més proper, l’IES Joan Ramis.

Com que els doblers, malgrat ser una convenció humana, no acaben de ser il·limitats i el que deixa el turisme no sembla ser mai prou, la línia que han concedit a La Salle l’han retallada del centre públic, que passa de tres a dues línies en el primer curs d’aquest nivell.

El resultat imminent de tot plegat seran unes ràtios acceptables en la concertada i unes aules més plenes en la pública. Si no visquéssim en el desgavell que vivim, enmig del món que s’acaba i el nou que està per venir, tot plegat seria un escàndol de primer ordre. D’aquesta manera s’institueix una doble via per fer el batxillerat a Menorca, amb unes desigualtats, d’entrada evidents, en què els més necessitats seran atesos pel sistema públic, que té eines però no el pressupost digne per fer-ho bé. Açò de l’escola inclusiva sense dotacions econòmiques realistes és també un tema gruixut, una aferrada històrica per a la pública.

Aquests no són els únics greuges. Ja a escala autonòmica i estatal, ens trobam amb una selectivitat de cada vegada més fàcil, igualada per sota. No parl d’adaptada ni inclusiva, que són coses ben diferents i que es fan tan bé com bonament es pot. Tanmateix, igualar per sota amb una mitjana de batxillerat ja més elevada, com la que històricament i casual tenen els centres concertats, únicament serveix per fomentar el futur dels alumnes de la concertada i privada. I tanmateix, en el moment en què la xarxa de les universitats privades (així de mal anomenades, perquè no actuen com a universitats segons la Unió Europa) converteix l’accés a un títol superior desitjat en una qüestió censatària (de poder adquisitiu), la selectivitat són les molles per les quals s’han de barallar les classes baixes i els militants follament convençuts, poc més, ja que és un tràmit per a qui amb un cinc ja en té prou gràcies al nivell adquisitiu de la seva família. La perversió del sistema és evident quan no he hagut de parlar de qualitat en cap cas.

Ja per acabar, i incloent-hi l’encara massa menystingut sistema de formació professional, fa temps que veim anuncis i promocions de grans centres educatius, escoles noves i, a Menorca especialment, de graus mitjans i superiors. El problema de tot plegat és que es construeixen grans i potents infraestructures (a Espanya açò és el principal), necessàries i desitjades, però a l’hora d’omplir-les de contingut, costa trobar professionals, com costa en els centres ja fets. En alguns sectors la situació és dramàtica perquè el que cobra un professor és enfora del que aquests professionals cobrarien en l’exercici de l’ofici. Pens, per exemple, en el pioner Centre de la Mar, amb unes instal·lacions de primer ordre i malauradament poc aprofitades.

Aquí la pregunta és sempre la mateixa: per què hem de veure precaritzades les nostres vides en el sant nom del Mercat, però el déu de la mà invisible no pot ser aplacat amb un sector públic que ofereixi sous realment competitius? Si no és rendible, per què sobreviuen i es multipliquen els centres privats? No som teòleg, però és evident que més que economia tot és poc més que la voluntat de mantenir sempre uns pocs, de forma hereditària i endogàmica, per damunt de la resta.