14/08/2025
Foto por Cosme Sans Mercadal, 1978. Arxiu d’Imatge i So de Menorca-CIM.
Fa poc més d’un mes, dos membres de l’equip de Revista Posidònia vam voler posar remei a la nostàlgia universitària i partir a reanimar la musculatura cerebral: ens vam apuntar a l’escola d’estiu que organitzava Alba Sud, per pensar críticament el turisme —que, com bé sabreu, és el tema fetitxe d’aquesta estimada revista nostra.
Ben enfora de ser una convenció per a turismofòbics declarats, el curs plantejava el turisme com una “eina emancipatòria”. Sí, ho heu sentit bé, jo de primeres tampoc m’ho creia. No us negaré que, a estones, vam viure l’estigma de pertànyer a una mena de guerrilla guiris go home, ja que la via activista de Posidònia xocava de ple amb la suposada bonhomia academicista. Però bé, ja discutirem en una altra ocasió si l’acadèmia és o no un frau. El que ens interessa ara realment, després d’aquests aprenentatges, és enaltir els domingueros com a referents emancipatoris.
Tot el marc teòric que plantejaré a continuació està inspirat i copiat de la intervenció que va fer Sergi Yanes —estudiós de la postmodernitat turística i fan dels continguts pop— durant una taula de debat sobre temps lliure. En Yanes ens va regalar un parell de reflexions i exemples de com el turisme no necessita supeditar-se al mercat, sinó que pot ser foment de salut, repòs i diversió de forma accessible, sempre que no es pensi com a temps productiu.
El mercat —capitalista— ha colonitzat i mercantilitzat el temps lliure fent-lo un espai sucós d’hiperconsum; les vacances són una mena de consum compensatori pensat per reforçar el jo i restituir l’autoestima, desfeta a causa dels mesos de feina. Aquest temps de lliure disposició es converteix en un premi proporcional a les hores treballades —per açò, alguns se’l mereixen més que altres— i, a més, una vegada ens hem “guanyat” aquestes vacances, les hem d’atapeir de plans que ens ofereix el catàleg d’aventures turístiques. Com més enfora te’n vagis, millor; tu, feiner com ningú, t’ho mereixes tot. Aquesta colonització del temps fa que les nostres vacances estiguin programades sota la mateixa lògica del mercat de treball: són uns dies per “recarregar piles” (quin horror), refer-se i tornar a partir. I, mentre et refàs, la idea és que tenguis clar on dormir, on menjar, què veure i quins hotspots selfietjables has de trepitjar. Així que, paradoxalment, mentre descanses perquè t’ho mereixes tot, també has de fer-ho tot i, sobretot, gastar. Gastar doblers que aniran a parar Déu sap on.
Per tant, 10 points per a Sergi Yanes quan ens diu que el temps lliure s’ha higienitzat i organitzat metòdicament per culpa del classisme aspiracional —existeix una mena de cursa per veure qui té les “millors” vacances— i que açò, estimades, s’ha d’acabar. Nedar entre tortugues a Tailàndia no ens farà millors persones.
I si, d’entrada, deixam de pensar les vacances com un premi, com alguna cosa que no ens hem de guanyar, sinó com una eina més (de tantes) per disposar de temps lliure? En tot cas, pensem-les com una indemnització, ja que, com replica en Joan Manel, “la feina no és un dret, és una merda”. És més, el model de turisme actual és una reacció a la falta de temps lliure, que ens bloqueja la capacitat d’emprar aquest mateix temps amb maneres que no ens obliguin a consumir.
Arribats aquí, com podem transformar el nostre desig turístic? Com podem pensar el nostre temps lliure com un espai desmarcat de lògiques de consum? Té solució: ho podem començar a imaginar emmirallant-nos ni més ni menys que en els domingueros, màxim exponent del turisme emancipatori. No és de broma, ni de voluntat kitsch, dir que els domingueros són el referent anticapitalista a seguir, ja que la seva és una actitud, per se, antiproductiva. I açò és, justament, la filosofia que volem per a les vacances del futur.
El temps lliure dels domingueros és poc ostentós, està domesticat i s’aguanta pel dolce far niente. Les seves activitats sovint estan autoorganitzades, les coses es duen de casa i com més serem més riurem. Per descomptat, aquesta reivindicació inconscient (cultural) del malentès “no fer res” els fa ser vistos com una amenaça. El seu temps lliure improductiu i desvinculat del consum compensatori els converteix en un focus d’estigmes relacionats amb la vagància. El dominguero té una imatge degradant, poc èpica, que ocupa un lloc incòmode. I és aquí mateix, en aquesta incomoditat, on s’obre un marc de potencial creatiu per imaginar el nou i reciclat turisme. Ens encanta molestar.
Simplificant el manual del bon dominguero, obtindríem alguna cosa així:
Amb aquests quatre apunts, idò, ja hem vist que l’única mirada que degrada el dominguero és la dels marcs capitalistes; que els domingueros són contracultura i que, tal vegada, el dret a reivindicar ja no és el de tenir vacances, sinó el de tenir temps per no fer res.
Dit açò, abandon en Sergi Yanes i totes les tergiversacions que hagi pogut fer de la seva tesi per donar-vos uns quants tips finals. Segur que els més conservadors ja han pensat que el dominguero parteix d’una tradició forastera i peninsular, i que, nosaltres, d’açò, no n’hem tingut mai. Per tal de complaure els desitjos més provincians, us propòs una alternativa nostrada també apta per a xenòfobs: les berenetes de vorera.
Com a ciutadellenca d’arrel (renegada), us puc assegurar que, de no fer res, els menorquins en sabem prou. A Menorca existeix el costum d’origen pagès d’anar a fer la bereneta-sopar a la vorera de la mar, amb coques salades, síndries i melons, albergínies plenes, formatge, sobrassada i coques dolces, i tot allò que ens dona l’estivada. A la banda de Ciutadella, la tradició demana fer la bereneta a Son Saura, Cala en Turqueta o Macarella —localitzacions properes als llocs de migjorn— i, ja més entrada la transició i el hipisme, a la Vall. Els de Ferreries, a Cala Galdana; i els maonesos la farien a “s’altra banda” del port —ja que aquí era més cosa de pescadors que de pagesos.
L’antropòleg Jaume Mascaró ha revisitat bé el costum: “Els pagesos feien aquesta sortida un dia entre la feina de segar i la de batre el blat, que era una operació llarga, i que acabava amb les mesurades, que és la festa més important dels pagesos. Abans d’aquesta, que era la celebració d’acabar l’any de feina, feien un descans, després de la segada, amb el dia d’escapada”. Potser per culpa dels estudis d’en Mascaró, ja haureu notat la contradicció: les berenetes de vorera i el fet d’anar a vega eren, en origen, una activitat també compensatòria i un premi per les hores de sega. Però com tota tradició, va passar del camp al poble: les berenetes es van democratitzar i es van desvincular de la feina dels amos i madones.
Per tant, podem recollir aquesta tradició, aquest anar al pinar de Son Saura o la Vall sense horaris, sense altra finalitat que passar les hores en companyia i empatxant-nos per l’excedent de menjua. Podem honrar aquestes berenetes d’abundància i autogestió organitzativa com un referent a seguir en matèria de saber estar fora consum. Les podem pensar com l’escletxa des d’on desmuntar les vacances contaminants, competitives, espoliadores i autoexigents que ens hem inventat els darrers anys. Les berenetes de vorera són el nostre model vacacional anticapitalista, el camí a seguir per gaudir del temps lliure contemplativament.
Per desgràcia, aquestes platges aptes per plantar-s’hi amb els tapinets estan saturades i romanen amb els pàrquings a pic de mall per mor de la massificació. Així que l’exercici d’imaginació haurà de ser doble: guanyar terreny al turisme, a aquells qui fan vacances colonitzants aquí, i recuperar els pinars per plantar-hi la coca-rossa i seure-hi sense fer res.
Per Anna Gornes Moll
