22/07/2023
Crec que mai se m’havien plantejat unes eleccions amb més poques ganes que les d’aquest diumenge. Mai havia estat tan abatut pel panorama que es presenta, ni tan decebut per les forces que suposadament em representen. Primer tenia clar que aquest cop no ho faria, després que hi aniria amb una pinça al nas, a continuació que si amb 40 pinces, i al final que si caldria presentar-me amb un escafandre. Però després veig aquestes coses:
I a Espanya mateix:
Podria posar desenes d’exemples més, però no crec que sigui necessari. Sabem el que tenim enfront, i sabem quines són les conseqüències que la seva contraofensiva institucional —que va arrasar en les darreres eleccions autonòmiques i municipals— es consolidi definitivament aquest diumenge en les eleccions generals. Tenim una solució definitiva per fer desaparèixer l’onada reaccionària? No, no la tenim. Tenim una solució provisional per aturar el seu avanç? Sí, sí que la tenim. No m’agrada haver de participar en el miratge de la democràcia participativa burgesa, no m’agrada haver de jugar amb les cartes marcades, no m’agrada haver de fer seguidisme d’unes administracions públiques que sempre es poden tornar de forma hostil contra la meva mera existència, no m’agrada haver de votar a una esquerra dòcil que ha prescindit rastrera i covardament de la seva ànima més combativa, i no m’agrada pensar que seguim sense una alternativa clara al neoliberalisme salvatge del capitalisme corporatiu.
Ara bé: persones dissidents de la norma de sexe-gènere, persones feministes, ecologistes, desnonades, precàries, racialitzades, migrants…no es tracta només d’una batalla cultural (que també, i és molt important), sinó que les nostres condicions materials poden ser seriosament depauperades en els següents quatre anys. Un govern entre la falsa esquerra del Règim del 78 (PSOE) i l’esquerra cuqui desproveïda d’afany combatiu (Sumar) no serà ni molt menys un camí de roses, i haurem de seguir molestant per a fer trontollar el sistema. Però hem de tenir en compte: què passarà si es deroga la Llei Trans/LGTB+? Què passarà si es deroga la Llei d'Habitatge? Què passarà si es deroga la Llei de l’Avortament? Què passarà si es deroga la Llei de Memòria Democràtica? Què passarà si la dreta reviva amb màxima cruesa el conflicte entre Catalunya i Espanya? Què passarà si s’intenta il·legalitzar Bildu amb l’argument (fals) que manté una connexió amb el que va ser ETA? Què passarà amb les polítiques migratòries?
I no estem parlant només d’Espanya. Mirem a Europa: Rússia, Hongria, Polònia, Itàlia, Suècia, Finlàndia, França, Alemanya… L'onada reaccionària s’escampa com una taca d’oli, i el nostre país és un dels tresors més preuats com a potencial víctima d'aquesta. El capitalisme ha entrat en la seva última fase: l’autoritarisme neoliberal i global de les grans corporacions. Està ferit de mort, la seva insostenibilitat és patent, i necessita recórrer al seu final boss, al fantasma del (neo) feixisme, per perpetuar la seva agonia. Encara estem en el camí de buscar una alternativa, però mentre anem avançant en aquest complicat camí, hem de consentir en jugar puntualment a la seva partida. Aquí i ara. A Menorca sabem molt bé quina és la seva cara més fosca: turistificació massiva, gentrificació, precarietat laboral, aporofòbia, hermetisme cultural, vigilància social, xenofòbia, misogínia, invisibilitat de la realitat LGTB+…
Està molt bé sortir al carrer a l’Orgull, està molt bé sortir al carrer el 8M, i està molt bé imaginar noves realitats més enllà del sistema actual que rebutgem. Però ara, tot i que se’m remourà tot per dins quan hagi d’anar el diumenge al meu col·legi electoral, penso que és necessari passar pel cèrcol. Potser d’aquí no molt de temps tindré una alternativa millor, alguna il·lusió que em convenci més. Espero que així sigui. Mentrestant, amb més o menys il·lusió, amb pinça, o amb escafandre… que es mogui tothom a qui li sigui possible anar a votar.
Per Vincent Lozano