Una de les característiques de l’ansietat social és la mirada de la persona que conviu amb ella. Tendeix a ser una mirada esquiva, que acostuma evitar (conscient o inconscientment) el contacte directe quan interactua amb altres persones. Pot ser clarament una seqüela de determinades vivències. Quan era adolescent, no era gens fàcil ser el “maricón” (terme més repetit, fins la sacietat) del poble. I m’ho van recordar en innombrables ocasions. Sempre ha existit la visió de Menorca com una arcàdia paradisíaca on la seva societat és mirall de la bellesa de la seva naturalesa. Però l’escriptor Stephen King em va ensenyar a través dels seus llibres el que jo experimentava en persona: els pobles poden ser preciosos en la seva armonia superficial, però si rasques sota la superfície, poques coses hi poden haver més verinoses i temibles que la disciplina social present en els llocs petits on tothom coneix tothom i la diferència es castiga de forma contundent.

De quina “diferència” parlem? Qualsevol persona que sigui diferent per un fet o per un altre, diferent al que la societat espera que sigui, fàcilment tindrà un relació complicada amb territoris com Menorca. Fa pocs anys, concretament l’agost de 2017, Quique Jiménez, més conegut com a Torito, va presentar el seu llibre Ácido al Saló de Plens de l’Ajuntament de Ciutadella, el seu poble natal. En aquest acte, el popular rostre televisiu es va sincerar sobre l’ambivalent relació que ha mantingut amb la seva terra natal, recordant com va arribar a sentir “fòbia” cap a ella degut a l’hostilitat soferta durant molt de temps als seus carrers. No és una excepció: totes aquelles persones que som sotmeses a l’examen de la vigilància social i no superem les expectatives, passem a ser assenyalades i excloses de l’artificial harmonia que regna en la suposada felicitat i uniformitat de geografies com la nostra.

Aquesta experiència és compartida per múltiples persones: dones, persones LGTB+, persones migrants… el terme “interseccional” emergeix aquí no com una etiqueta buida, sinó com una categoria d’anàlisi polític que assenyala l’existència d’un centre normatiu ubicat en base a una perifèria on es desterren totes aquelles persones que no compleixen amb les expectatives socials anteriorment assenyalades. En aquest aspecte, un eix fonamental de Posidònia serà il·luminar i posar sobre la taula les manifestacions considerades perifèriques que, des de sempre, han estat sepultades en la teòricament apacible “normalitat” de l’illa. Valguin dos exemples concrets: les persones LGTB+ i les reivindicacions feministes.

Durant la dècada dels anys 90 del passat segle XX, va tenir lloc a Menorca un primer intent d’establir a l’illa una associació LGTB+, planejant una delegació de Ben Amics (grup a fincat a Mallorca però amb accions desplegades en totes les Balears) al nostre territori. El moviment va propiciar diverses trobades i accions entre les persones que ho van intentar, però al final no va tenir la continuïtat esperada. No va ser fins al 2017-18 quan es va tornar a obrir l’escletxa i, aquest cop sí, es van començar a establir grups d’activisme i trobada per al col·lectiu a Menorca, els quals semblen portar un bon camí de cara a establir-se i consolidar-se en el territori. Ses Foneres i Diverxia van sorgir en aquell moment, el primer com a grup transfeminista i el segon com a entitat que pretén englobar tot el col·lectiu. De forma més recent, es va constituir Transverxia com a primer grup que presta atenció específica a les demandes de les persones trans.

Per altra part, dins del moviment feminista, apart del sorgiment de diversos grups d’activisme i trobada (Mendó, Filosa, Aritges…), hem vist de forma molt recent com començava per fi a caure un dels tabús més forts tant a Menorca en general com a Ciutadella en particular: les festes patronals de Sant Joan. Ja fa temps que hi ha un run-run de fons respecte de la misogínia, el classisme i l’especisme presents en les festes, amb activitats de protesta puntuals com una “sentada” reivindicativa al 2019. El passat 18 de desembre va tenir lloc a la plaça de la Catedral de Ciutadella una concentració promoguda pels col·lectius Urgència Feminista i Anarcotrobada, que acollí a entre 150 i 200 persones. El seu objectiu era doble: per una part, protestar de forma particular contra les paraules profundament misògines del president de la plataforma Salvem Sant Joan, Joan Fedelich, respecte de la participació de les dones en els actes tradicionals; i per una altra, qüestionar de forma general el conservadorisme i la inqüestionabilitat de la màfia organitzadora de les festes, la qual manté l’arcaisme d’unes celebracions que han simulat sempre un fals consens social, escenificat durant els dies que duren les activitats festives. Mai fins ara hi havia hagut una mostra de rebuig al carrer tan visible, nombrosa i evident com aquesta.

El sorgiment d’aquest nou teixit associacionista, molt més vinculat al carrer que a les institucions, visibilitza l’existència d’un desig a Menorca per anar més enllà de la plàcida normalitat que es ven com a arcàdica cohesió social de l’illa, de la qual moltes més persones de les que la majoria es pensa ens hem vist expulsades, havent hagut de sortir del territori per a explorar noves possibilitats que ens permetessin viure plenament les nostres vides, unes oportunitats que mai se’ns han ofert aquí. Aquests espais, a més, són amplis, ja que no només es focalitzen en un nínxol reivindicatiu concret, sinó que obren el ventall a la transversalitat. Des de Filosa i Mendó, per exemple, tot i que la seva base és el (trans)feminisme, sempre s’ha fet menció a la precarietat laboral que travessa la majoria de les seves integrants, sotmeses (com un important número de població menorquina) a la tirania d’un model econòmic supeditat a la creixent massificació turística que aboca a la temporalitat, la inseguretat i la inestabilitat a les persones que ens veiem obligades a entrar en el seu engranatge. En aquest punt, l’ecologisme i la defensa de l’entorn territorial es consoliden com un altre flanc imprescindible dins de qualsevol projecte (com aquest que iniciem amb Posidònia) arrelat a la voluntat d’oferir nous marcs de cooperació i enteniment social per a construir una Menorca més diversa i amable per a totes les persones que l’habitem.

Aquesta potencial transformació ja s’està començant a veure, i això és una cosa que es pot percebre fins i tot en les coses que podrien semblar més anecdòtiques. El passat 30 de juliol, el cantant i (en les seves pròpies paraules) agitador cultural asturià Rodrigo Cuevas va actuar a Sa Vinyeta (Ciutadella) en el marc del popular festival estiuenc Pedra Viva, amb la seva habitual performance de marcat caràcter queer en la qual mescla sonoritats i estètica contemporànies (ha col·laborat, entre d’altres, amb el productor Refree) amb el folklore ancestral de la seva terra. Una de les cançons estrella del seu repertori recent és Rambalín, la qual dedica a Rambal, un conegut transformista de Gijón que va viure en plena dictadura franquista però que sempre fou acceptat i respectat en el seu barri (obrer), esdevenint una sensació entre els seus veïns i un símbol de la resistència rural i obrera contra la dictadura. Aquesta intersecció entre ruralitat, territori i alteritat és enormement significativa respecte de la línia que pensem que s’ha de resseguir en el nostre àmbit insular. Es tracta d’una línia que, com exemplifica la presència de Cuevas a Menorca, ja s’està dibuixant en el nostre horitzó. 

El nostre repte, aleshores, és recollir aquest run run i transformar-lo en un discurs sòlid i amb continuïtat que ens permeti recórrer un camí cap a una obertura social on puguin trobar encaix el major número possible d’alteritats que, fins ara, no s’han trobat còmodes en el nostre territori. I per a que això sigui possible, s’han d’obrir nous espais a disposició dels discursos, les reflexions i les experiències que nodreixin noves possibilitats. Aquest camí ha de ser sembrat per les persones LGTB+, pels feminismes, per l’ecologisme, per les manifestacions culturals de tot tipus, pel moviment pensionista, per l’antifeixisme, per l’antirracisme… Entre totes, podrem caminar juntes en una marxa sense una destinació certera però que, de ben segur, ens permetrà crear un territori més segur i enriquidor per a les nostres trajectòries vitals. És aquest el camí que transita (entre d’altres) del bullying a l’Orgull, on convidem a trobar-nos a totes les que pensem que tenim la necessitat de caminar-lo.