Comunament, se sol pensar que Menorca és l’illa de la calma i que aquí no passa res, però és evident que això no és així. Des del segle XIX, amb la “revolta menorquina” de 1810 i el procés d’industrialització, fins als nostres dies, la conflictivitat social ha marcat, almanco en part, la història de l’illa. El desenvolupament i la posterior organització del moviment obrer en lluita contra l’explotació capitalista i amb l’ideal d’assolir més cotes d’igualtat, l’aturada del cop d’estat el juliol de 1936 i l’aplicació d’algunes mesures revolucionàries durant la guerra, entre altres fites històriques, són alguns exemples que reflecteixen el pols social innegable que habita la nostra illa. Avui ens hem volgut aturar en un episodi particular de la Transició democràtica: la història de quatre vesins de Ferreries que van ser tancats a les presons de Franco en ple procés de desfeta del règim. La història de s’Aplegada.

Un poble tranquil, una història senzilla

En començar la dècada dels setanta, Ferreries vivia profundes transformacions. L’historiador Miquel Àngel Casasnovas ho conta així: “D’una banda, Ferreries passa de ser un poble eminentment rural a experimentar un notable procés d’industrialització amb el calçat com a sector principal. D’altra banda, cala Galdana, que era el referent turístic de Ferreries, ja es començava a fer notar. També seran uns anys en què el poble creixerà demogràficament i això es veurà reflectit urbanísticament”. 

Imaginem aquest procés en un poble molt religiós i conservador. En aquest sentit, Casasnovas ens recorda que a les eleccions municipals de 1931 Ferreries va ser l’únic municipi de l’illa en què “va guanyar la candidatura monàrquica, i de golejada”. De fet, seran l’augment demogràfic i el profund sentiment religiós ferrerienc el que motivarà la construcció de la segona església del poble, amb una capacitat prou notable. Amb tot, no és d’estranyar que les primeres veus alternatives que sorgeixin al poble provenguin del món catòlic. 

Llorenç Marquès (Ferreries, 1943) descriu el seu poble natal així: “Era un poble on hi havia feina per a tots, encara que sovint bastant mal pagada. Així i tot, hi havia pobresa, hi havia uns quants de rics, però la majoria eren pobres. Al camp, tots els llocs de Ferreries estaven ocupats, en aquells anys, no com ara, en què molts estan buits. Almanco allà podies menjar”.

En l’àmbit polític, a principis dels anys setanta no hi havia gaire activitat, i la poca que hi havia era clandestina. Com dèiem, tot i el conservadorisme del poble, prest es van començar a gestar grupuscles i organitzacions arreu de l’illa, sota el paraigua de l’Església (que, evidentment, tenia la protecció del règim), que projectaven una altra realitat possible.

En aquest sentit, Casasnovas assenyala que el Concili Vaticà II va ser clau perquè gent de dins l’Església fes un canvi d’actitud i volgués practicar i viure la seva religiositat amb una vocació social. També el canvi de bisbe a Menorca fou una fita important: “No és que Moncades fos d’esquerres, que no ho era, però tenia una visió renovada si el comparam amb el bisbe Pasqual, que provenia de la immediata postguerra. Això ja li va valer perquè li fessin pintades de ‘obispo rojo’”.

Toio Pons (Ferreries, 1954) en fa la seva pròpia radiografia: “Ferreries era un lloc molt tancat, però hi havia una gent que eren els que es deien “de la ceba”, que era la poca gent que s’anava despertant, i això va coincidir amb el fet que dins l’Església també hi va haver un poc de canvi, o un poc molt, ja que l’Església abans s’havia aliat amb el feixisme [...] i l’any 1962 hi va haver el Concili, i va començar a canviar la línia de l’Església i el seu paper. Llavors van sortir uns capellans joves al poble amb ganes de canviar i fer coses, com en Tomeu Febrer, n’Enric Enrich o en Joan Febrer”.

Aquesta nova postura que fugia un poc del control absolut del règim és el que el “va fer canviar de posició”, explica Pons. Es va sentir atret per la idea de crear un partit, però necessitava cobertura i protecció, a causa de la vigilància i la repressió. Gestar-lo des de dins la Joventut Obrera Catòlica (JOC) semblava, efectivament, la millor opció. Fou així com més endavant es crearia el Moviment Comunista.

Una altra figura importantíssima dins aquesta nova concepció religiosa i social va ser Josep Seguí, a Maó, juntament amb Llorenç Olives i Xec Triay. Tots ells eren capellans compromesos des del punt de vista social i cultural. Fou així com, sota la protecció de l’Església, s’anirien creant aquests grups que farien trobades per viure el cristianisme de manera diferent i que acabarien posant el tema polític sobre la taula. De fet, tal com afirma Casasnovas, seria interessant analitzar “quants dels dirigents polítics de la Transició i els primers anys de la democràcia de Menorca surten de les JOC o almanco dels àmbits relacionats amb l’Església”.

Així les coses, en Llorenç va començar la militància a la JOC a mitjan dècada dels seixanta, quan tenia vint anys: “A ca nostra eren votants de dretes des d’abans de la guerra, però amb el temps i veient el que m’havien fet a mi, van començar a votar esquerres. En aquells moments, jo tenia la necessitat d’implicar-me contra la dictadura i, a través de la JOC, vaig entrar dins aquest món polític. La meva ideologia, per descomptat, sempre ha estat d’esquerres, i per açò vaig intentar agrupar altra gent i vam fer diferents grups per mirar de tirar endavant”. 

Per la seva banda, Carme Coll (Ferreries, 1950), responsable de la JOC des de l’any 1970, explica com es va començar a involucrar políticament en aquest espai: “A Ciutadella, hi vaig anar de joveneta a fer feina, i al cap d’un temps ja teníem colla d’amics i amigues. Hi havia gent que era de la JOC i des d’allà vam començar a fer discussions i debats sobre la situació política, la dictadura i la necessitat de la democràcia. Així va començar la meva inquietud, cosa que em va dur a treballar molt amb joves de la JOC. A part de la feina, fèiem militància”. 

Després de l’episodi de s’Aplegada, Coll va partir de Menorca.

En Toio també va començar amb la JOC. Es defineix com un obrer que en aquells moments encara tenia certes creences religioses, ja que l’Església que ell coneixia començava a prendre partit. Malgrat açò, reconeix (tot i no tenir cap problema amb la gent cristiana compromesa) que després es va fer “totalment ateu”. L’entrada al món polític l’explica ell mateix: “Vaig néixer dins la dictadura i això va fer que, amb quinze o setze anys em despertés un poc, i vaig descobrir què era el que realment passava dins aquest règim. A poc a poc vaig conèixer gent que compartia inquietuds, i als denou anys uns quants intentàvem crear un partit polític a Menorca. Com que hi havia molta vigilància i repressió, vam entrar a la JOC per emprar-la, en certa manera, de tapadora”. 

Malgrat les ganes i la il·lusió de canviar el món i construir-ne un de nou més just i igualitari, l’Estat no posaria les coses fàcils. La dictadura no es deixaria tombar gratuïtament. La majoria d’activitats que feia la clandestinitat menorquina eren reunions i, de vegades, accions de propaganda. Com exposa en Llorenç, “estàvem organitzats dins fàbriques i fèiem reunions cada setmana amb l’objectiu d’arribar a més gent; era la manera de poder aportar el nostre granet d’arena contra la dictadura que ens feia tant de mal”.

A la pregunta [òbvia] de si les reunions eren obertes i fàcils, en Llorenç riu i diu: “No, no ho eren gens, d’obertes; eren ben clandestines. No en podies fer, de reunions. Estàvem vigilats i ho sabíem. Per açò teníem coartades apreses per no contradir-nos si ens agafaven. Les reunions es feien en cases particulars, però mai a la mateixa: havies d’anar canviant”. 

“Fèiem sortides i sobretot reunions on discutíem situacions d’injustícia que passaven al món i concretament a Espanya”, recorda na Carme. “També ens coordinàvem amb la JOC de Barcelona, que estaven bastant més avançats perquè allà hi havia un moviment obrer molt dinàmic i despert”, afegeix. Serà aquesta tasca de coordinació amb Barcelona el que desembocarà en la detenció dels protagonistes. 

S’Aplegada

En Llorenç tenia una germana monja al Perú que tornava a Espanya, i sa mare el va enviar a rebre-la a Barcelona. Complint amb l’escomesa familiar, en Llorenç va aprofitar l’estada per trobar-se amb els contactes que ja tenien de Bandera Roja, Moviment Comunista i les JOC per dur propaganda antifranquista cap a Menorca. En tornar, en Toio i en Pedro (que l’acompanyava, però que no hi estava implicat) el van anar a cercar a l’aeroport. A les 22.30 h d’aquell 13 de desembre de 1973, la Policia Nacional i Secreta els va detenir.

“No sé com [en Llorenç té la teoria que la persona que venia els bitllets de viatge a Barcelona “era de dretes” i suposa que els va denunciar], però la policia ens seguia, i quan ens vam trobar a l’aeroport ens van detenir. Aixecàvem el capot de darrere del cotxe per posar-hi les maletes del company quan vam sentir ‘Quedan ustedes detenidos’. En aquell moment t’entra un tremolor que t’hi cagues. Vam quedar ben acollonits, però bé, vam seguir [sic]”. 

A en Pedro, que gairebé no sabia de què anava la cosa i només tenia setze anys, el van deixar anar a les dotze de la nit. En canvi, a en Toio i Llorenç els esperaven set o vuit hores d’interrogatori ininterromput. Els demanaven per la propaganda i per noms d’altres persones. En aquest sentit, en Llorenç explica que només donaven els noms de guerra, “i no en sabien el nom i els llinatges reals”. “El meu nom de guerra era ‘Ho’, en homenatge a Ho Chi Minh, del Vietnam”, explica.

Va ser llavors quan un vesí —en paraules d’en Toio, “un foraster que vivia a Ferreries, de nom Pedro”— va avisar del que passava als familiars i coneguts dels detinguts. Durant la nit, els familiars van començar a cremar papers i llibres. Feien tot el possible perquè no els incriminessin de res. “Ma mare va trobar, dins el meu estudi, un munt de papers que jo tenia i els va cremar. Van arribar a casa a les vuit del matí, però ja no van trobar res important”, recorda en Toio.

La lluita contra la dictadura no era cap broma. Les històries de tortures contra militants antifranquistes a Via Laietana de Barcelona o al País Basc són prou conegudes, i ells mateixos n’eren conscients: “Quan formes part d’aquesta lluita, ets conscient que pot arribar un dia que t’apleguin. I, tot d’una, mal de panxa, però bé: intentar protegir altra gent implicada i no donar massa coses. [...] La pitjor por és que no saps mai què et faran després”, assenyala en Llorenç. Així mateix, també afirma molt convençut que no li van fer res més enllà d’una “puntada de peu” i “un llibre que em van tirar pel cap”. “Comparat amb el que ens deien que passava a altres bandes, no va ser res”, afirma. 

Amb tot, la història encara s’havia de retòrcer més. El matí del 14 de desembre, mentre registraven les cases dels afectats, també es produirien noves detencions. D’una banda, van detenir en Bep Cardona, propietari del cotxe on van ser aplegats en Toio, en Llorenç i en Pere. A Ciutadella, na Carme —que vivia amb el seu marit, Andreu Bosch, i la seva filla petita— va rebre la visita dels agents del règim. 

Aquell matí, que havia començat normal i tranquil, es va capgirar del tot. Mentre era a casa, amb la porta oberta com s’acostumava a fer en aquell temps —i fins no fa tant!—, na Carme es va adonar que passava qualque cosa: “De sobte, vaig veure un senyor dalt l’escala i em va dir ‘Nos tienes que acompañar’, i se’m van endur”. 

Na Carme, tot i que en aquells moments era la responsable de les JOC, no en tenia ni idea de què passava. La policia la va anar a cercar dient que havien detingut una gent de Ferreries i que duien un paquet per a ella: un paquet de material clandestí. “No, no era per a mi; ho van dir ells perquè va ser l’únic que se’ls va ocórrer com a tapadora, dir que era de la JOC. I, és clar, allà vaig pringar [sic]”, explica. “Ara bé, estàvem en una situació de combat contra la dictadura i, per tant… Mira, a nosaltres no ens van estovar gaire; als responsables de la JOC de Barcelona els van deixar fets pols”, afegeix. 

Quan s’enduien na Carme, un policia va quedar a la porta i ella els va dir: “A les 12 he d’anar a cercar la meva filla a la guarderia”. Els policies van respondre: “No se preocupe, será un momento”. Amb la distància i l’acceptació del pas dels anys, però també amb la ràbia que provoca tot plegat, na Carme afirma: “No només em van mentir, sinó que a més van detenir el meu marit Andreu fins que no aconseguissin un permís per registrar la casa”. El permís no arribava, i és que al jutjat de pau de Ciutadella hi havia Josep Antoni Pons Roca —que també es relacionava amb entorns intel·lectuals i demòcrates—, que els deia que no veia motius per permetre’ls fer el registre. 

Després de quatre o cinc hores d’intentar-ho, la policia va desistir i va recórrer al jutjat de Maó, que finalment els va concedir el permís. Afortunadament, una vegada van irrompre a ca na Carme, no hi van trobar res. “La meva germana s’havia ensumat que passava cosa i havia decidit fer-hi un repàs. Va eliminar les coses més compromeses, el que era més polític. Llavors van fer el registre, però per sort la meva germana ho havia pentinat tot. Van alliberar n’Andreu i a mi em van dur a Maó”, recorda. 

Així, ja tenim en Llorenç, en Toio, en Bep i na Carme detinguts. Passarien prop de 72 hores a la comissaria. Després, van comparèixer davant el jutge, que els va enviar a la presó municipal de Maó. Allà “hi havia una monja que era de Ferreries que ens duia el menjar”, recorda en Toio. Després d’uns dies empresonats a Maó, el 19 de desembre tots quatre van ser traslladats a les presons de Palma. 

Efectivament, eren temps molt convulsos arreu d’Espanya des del punt de vista social i polític. Un dia després d’entrar a la presó, en l’únic moment que podien sortir al passadís de la cel·la aïllada per fer el recompte, es van assabentar que Carrero Blanco “va volar, i ens vam acollonir més pel que podria passar”, recorda en Toio. El director de la presó d’homes de Palma els va cridar i els va dir: “Jo respect totes les idees, L’únic que us deman és que aquí dins no feu cap míting”, recorda en Llorenç. Na Carme era l’única presa política la presó de dones: “no podia parlar amb ningú”, diu mentre recorda aquells dies llargs i tristos.

Amb aquest panorama, la Nit de Reis del 1974 a can Bep i a can Toio arribava el millor regal que les famílies podien esperar: els havien alliberat. En el cas de na Carme i en Llorenç, la llibertat es faria esperar encara unes setmanes més. “A na Carme i a mi ens van amollar el dilluns de Sant Antoni del 1974”, més d’un mes després de la detenció. De fet, en Bep i en Toio van estar tancats, però mai van ser jutjats i cap d’ells sabia quant de temps podrien passar en aquesta situació. En canvi, na Carme i en Llorenç van ser imputats per “propaganda ilegal y asociación ilícita”, i els demanaven tres anys de presó a cadascú. Amb tot, el judici va tardar uns anys a celebrar-se i, quan va tenir lloc, amb Franco ja mort i la coronació del rei Joan Carles I, es va promulgar un indult, que seria la carta de llibertat definitiva. 

Sens cap mena de dubte, aquests fets els van afectar a tots quatre. Tot i viure i recordar l’episodi de manera diferent, sí que coincideixen en la idea que aquells fets, lluny d’apartar-los de la lluita, els van empènyer a continuar militant de manera ben decidida. Ara bé, les conseqüències es feren notar.

En Llorenç senzillament va “continuar batallant contra la dictadura” vinculat sobretot a espais comunistes. Encara avui el podeu trobar a Cas Vesins de Ferreries en tots els actes que s’hi fan, practicant una vida comunitària. 

Na Carme feia un temps que meditava amb n’Andreu partir a viure a Barcelona per estar més a prop del caliu i participar dels canvis que es produïen i es produirien al país. S’Aplegada fou el detonant, l’empenta definitiva per partir de l’illa i canviar d’aires. Ja fora de l’illa, va continuar lluitant, i va tornar a estar detinguda durant 72 hores a la Dirección General de Madrid, a Puerta de Sol. Amb tot, “el jutge ens va deixar en llibertat”. Avui dia encara ara continua la seva militància política, ja que “açò no s’acaba mai”. 

En Toio, per la seva banda, afirmava contundentment que s’Aplegada va suposar “un canvi a la meva vida. A partir d’aquí, més mar més vela”. “Vaig seguir amb la política. Primer vaig anar a Maó, perquè hi havia un home republicà que em va donar feina de fuster, en Paco Elias ‘París’, perquè a can Vidal de Ferreries ens havien acomiadat, i jo no hi vaig voler tornar”. Als vint anys, després de viure a Maó, en Toio es va instal·lar a Palma i després a Cornellà. Allà, després de la Transició va militar en altres ambients, especialment des del Comitè de Solidaritat amb els Pobles Indígenes d’Amèrica. 

És evident que durant aquells dies el poble “n’anava ple”. Tothom sabia què passava. En Toio recorda que a l’església del Carme “hi van fer un sermó descaradament a favor nostre, i l’església va fer pressió per a nosaltres”. En Llorenç va tornar a l’empresa, tot i que res el va frenar de seguir militant, però en Toio va haver de partir del poble. Na Carme, en relació amb l’impacte que va tenir la història al poble, conclou: “clar, per açò [en referència a l’impacte d’uns fets així en un poble tant petit], però va ser una cosa curiosa perquè quan ja vam sortir de la presó, va ser com una cortina de fum, i ja està”.