Per Miquel López Gual i Tomeu Obrador Cursach

Com reconeixia l’historiador i comissionat dels programes de memòria de l’Ajuntament de Barcelona (2015-2019) Ricard Vinyes, els noms que es posen a les places i carrers de pobles i ciutats tenen a veure amb la imatge del passat que es projecta al present, la qual cosa no és baladí. El passat és sistemàticament utilitzat en el present per legitimar o justificar fets, persones i, sobretot, l’exercici del poder. Els noms, que ens remeten a un passat -més recent o més llunyà-, tenen a veure amb tot això.

Quan s’ha posat un nom determinat? Qui ho ha decidit? Hi havia interessos al darrere? Quan ha canviat el nom d’aquest carrer? Per què? Són preguntes que ens podem -i hauríem de- fer, i que apareixen quan es proposa alguna modificació en el nomenclàtor o quan algun grup social concret fa pressió (lobby) per aconseguir que les institucions posin un nom concret. 

L’estudi de la toponímia no és un entreteniment erudit: pel que té de significació i representativitat és un reflex de la societat i dels elements que l’ha produït, potenciat o ignorat. Els noms dels carrers (odònims, en termes lingüístics) concentren la transmissió de la memòria col·lectiva al llarg del temps. Per tant, qui administra aquesta memòria decideix qui i què val la pena recordar i, conseqüentment, qui i què no. La memòria és també oblit, descart. La historiadora Montserrat Duch assenyala que les tradicions culturals presents als carrers dels municipis de tot l’Estat indiquen una clara preeminència d’allò sagrat, amb una hegemonia de la religió i la monarquia molt per sobre dels referents seculars i laics. Fins i tot en el cas de Maó, pretesament progressista i amb una gran tradició republicana, hi ha hagut iniciatives per encaixar la ciutat en el mateix patró.

En aquest petit estudi que aquí resumim s’ha treballat sobre la base del nucli urbà de Maó i el polígon industrial. En total, comptam amb 273 noms de carrers, places, vies i antics camins engolits per l’entramat urbà. Per poder analitzar de forma sistemàtica la toponímia dels carrers de Maó, la primera tasca ha consistit en una divisió i classificació dels noms. Arran d’una primera classificació en categories molt generals dels 273 noms, el panorama que ens sorgeix és aquest: dels 273, 40 (14,65%) fan referència a edificis, construccions o finques; 44 (16,1%) són religiosos (27 noms d’homes i 17 de dones) dels quals 37 (13,55%) són noms de sants (d’aquests, 25 són noms d’home i 12 de dona); 22 (8%) fan referència a elements naturals; 32 (11,7%) són topònims tradicionals (d’aquests són també majoritaris els religiosos); 52 (19%) són noms de personatges històrics (2 de dona i 50 d’homes) i 83 (30,4%) són topònims de diferent origen.

Amb aquestes classificacions i xifres, les primeres observacions són ben eloqüents: els noms de dona són minoritaris, els religiosos són ben nombrosos i la majoria de noms fan referència a elements naturals i a indrets sense un referent personal transparent. Fixem-nos bé amb la representativitat de les dones. D’entrada, podríem pensar que si el nomenclàtor ha de ser representatiu d’una societat, els noms haurien de reflectir la seva diversitat.

És evident que no només no és així, sinó que les dones han estat esborrades dels nostres carrers, de l’espai públic. De 273 noms, 22 (8%, molt lluny d’un 50%!) són “femenins”, dels quals 17 són religiosos (marededéus i santes), 3 monàrquics (Infanta, Reina i Isabel II) i 2 fan referència a dones sense filtres monàrquics o religiosos: es tracta de ni més ni menys que del carrer de Ses Bruixes -molt suggestiu- i de l’únic nom en tot Maó dedicat a una dona, l’arqueòloga Maria Lluïsa Serra (1971). Un únic referent femení en tot el nomenclàtor d’una ciutat que es reivindica des de fa anys a si mateixa des de les institucions com a igualitària.

És cert que si ampliam la mirada a tot el municipi hi trobaríem noms ben interessants com na Ferranda, Pilar Alonso, na Xenxa i el camí de Santa Rita. En tot cas, però, si hi suméssim també tota la resta de noms, comprovaríem que no hi ha més que un nom associat a allò femení, com a molt, per nucli.

Un altre element que crida l’atenció del nomenclàtor maonès és que tot i la fama i la coneguda i reconeguda tradició republicana del municipi, no hi ha ni un sol nom que hi faci referència. De fet, hi ha més noms monàrquics (cinc) que de dones i, evidentment que de republicans. L’únic element que ens remet al republicanisme de Maó el trobam amb la Plaça Trianón, nom dedicat al mític “Salón” que connectava amb la Casa del Poble i que fou bombardejat el 5 de juliol de 1937 durant la guerra civil per l’aviació italiana. De la destrossa que ocasionà el bombardeig n’és testimoni l’actual plaça que ocupa el seu lloc. En aquest cas, però, sembla evident que la població tampoc no en copsa les implicacions ideològiques que el nom originalment transmetia.

Tanmateix, la memòria d’aquest indret és negada a la població des del moment en que no hi ha ni un panell que expliqui la història de l’indret, reduint la memòria a l’esfera privada, a la transmissió oral. I és que durant la transició, amb la nova restauració borbònica es va acordar no instrumentalitzar el passat, el que va afectar negativament el record de la República i el que explica la seva nul·la pervivència. Es tracta per tant, d’una desmemòria interessada. Dels noms republicans maonesos com Pi i Margall, o del nomenclàtor durant la guerra en el qual hi constaven 3 noms de dones, la preeminència d’escriptors i científics o de valors com la democràcia, la llibertat i la igualtat, en parlarem un altre dia.

Cal tenir en compte que malgrat l’abundància de noms de sants en zones concretes com les Tanques del Carme, on es pretenia fer perviure la presència de l’ordre religiós establert en aquesta zona fins el 1836, aquest noms de vegades eren la manera d’homenatjar un personatge seguint el costum de no dedicar cap carrer a ningú amb nom i llinatges: és el cas de Santa Eulàlia i San Fernando. Per cert, aquest darrer, juntament amb el de Villacarlos i la plaça Colón, són els únics noms de carrers no normalitzats, quelcom ben curiós si tenim en compte que na Ferranda explicita quina és la forma tradicional d’aquest nom a Menorca.

Un altre grup el conformen els militars (cinc), que juntament amb quatre governadors (que també exercien funcions castrenses), donen compte d’una important faceta de la història de la ciutat. Tanmateix, tots els noms de governadors són sistemàticament hispans, si bé el Carrer d’Isabel II (tradicionalment de Sant Cristòfol) havia estat conegut també com carrer d’en Moystin, pel governador britànic, i el camí d’en Kane passava per la ciutat, sense que el nom hi pervisqui en cap carrer. En aquest punt la ciutadania hauria de reflexionar si aquests personatges, pel simple fet d’haver estat destinats a Menorca pel poder central, mereixen ostentar el nom d’una via.

En el cas del brigadier Ramírez, governador d’ençà el turbulent inici del s. XIX, sembla clar, per les denúncies dels llavors conciutadans, que no va ser una figura de consens ni un benefactor. És més: no és força paradoxal o, millor dir, simptomàtic de l’acrític tractament dels noms de carrer que els governadors representats siguin d’un únic país colonitzador, òbviament l’espanyol per ser el darrer, i que sigui justament l’Estat en nom del qual van promoure una de les persecucions ideològiques, religioses i culturals més bèsties, de la qual en va derivar el tancament de Maó al món?

Com que amb el “desarrollisme” es van obrir prou carrers, és interessant parar esment als temes potenciats pel franquisme, que per no estar-hi explícitament vinculats, no s’han substituït per altres referents en les plaques dels carrers. És el cas de la relació entre el nacional-catolicisme i la història. L’exemple més evident és el de l’especial atenció als fets de la conquesta de 1287, ressignificada com a croada dins l’imaginari col·lectiu.

A Alfons III, a part del carrer del que tradicionalment ja era titular, se li va dedicar una estàtua que presidia una nova plaça de la ciutat i el seu antagonista, l’arrais Abu Umar, també va rebre un nou espai obert en l’antiga Sínia d’en Garcia (actual Andrea Doria). D’una banda, el cas d’Alfons III no era per celebrar l’entrada de Menorca en l’òrbita catalano-aragonesa, sinó que es tractava d’exalçar la victòria cristiana contra l’infidel, de la mateixa manera que el 1939 s’havia guanyat la guerra també contra els anti-espanya. Unir aquests moments històrics guaria el franquisme com a protector de la catolicitat al vell continent, en perill pel comunisme.

El franquisme va fer molta feina per “espanyolitzar” tot el passat de les nacions de l’estat i figures com Jaume I o en aquest cas Alfons III, esdevenen símbols de la cristiandat i l’espanyolitat -quan realment faltaven segles perquè s’unissin els diferents regnes- front els enemics. De l’altra, i en la mateixa línia, és força significatiu que l’únic musulmà a qui se li ha dedicat un espai cívic a Menorca (i en la perifèria) sigui justament el perdedor de la conquesta. La seva funció és reiterar la commemoració de la victòria cristiana. També d’època franquista va ser la inclusió del bisbe Sever en el nomenclàtor, qui justament pels ciutadans de l’antiga ciutat de Maó va esdevenir una font de conflictes i la conversió forçosa dels jueus que governaven la ciutat el 418 al cristianisme. També el nom d’Andrea d’Oria, almirall genovès al servei de Carles I, sembla anar en la línia de triomf sobre les potències musulmanes de la Mediterrània. Tot plegat, veim el nomenclàtor al servei de la creació d’un imaginari col·lectiu molt determinat.

Un altre tret singular és que els noms populars que venen d’enfora, de vegades recollits en plaques, no tenen l’estatus d’oficial. És el cas, per exemple, del carrer de ses Vaques, que consta en el nomenclàtor només com a Sant Elies. D’aquesta manera, el nom institucional no permet d’existir oficialment el nom popular fins que l’acabava esborrant de la memòria. És el cas del Pla de la Parròquia, nom ja totalment eclipsat en l’imaginari per la plaça de la Constitució, o el de la Comèdia pel de Sant Bartomeu o el del Padró, l’antic Mercat, que va ser substituït per l’hispaníssim (un altre cas de glòria apropiada) i persistent plaça Colón (per sobre del popular “plaça de Ses Palmeres”), malgrat l’oficialitat que hauria de ser Colom. Si el referent és viu (poques vaques passen pel carrer de Sant Elies), pot passar tot just el contrari: quanta gent a Maó sabria dir on és el carrer del Sant Crist?

Amb les dades oficials a la mà, és palès que els noms dels carrers de Maó no representen la ciutat tan diversa que és ara, però tampoc fa justícia a la ciutat que ha estat. No s’ha fet una revisió dels noms oficialitzats i promoguts pel poder en el s. XIX i XX, més enllà dels més explícitament franquistes. Ni tan sols en l’obertura constant de carrers durant el creixement de les darreres dècades s’ha parat esment a elements tan bàsics com la representació femenina ni a la diversitat ideològica i social que han caracteritzat històricament la ciutat. No és gens sobrer insistir-hi: només hi ha una dona amb cara i ulls en tot el conjunt de carrers de Maó.